diumenge, 27 de setembre de 2009

Incoherència?


Sí, Sant Feliu de Guíxols s’ha convertit en una d’aquelles poblacions a on el Consistori dona suport a la consulta popular sobre la independència de Catalunya que es va portar a terme a Arenys de Munt.

El Ple Municipal, de manera democràtica, va recolzar la moció presentada per CiU, juntament amb els regidors d’ERC, Iniciativa i una majoria de Tots per Sant Feliu. Res a discutir, legítim el resultat i legítimes les postures però, coherents?

Abans de prendre aquesta decisió, el mateix Ple, per unanimitat, va aprovar un altra moció presentada pel PSC, a favor de l’Estatut de Catalunya referendat pels catalans i catalanes el 18 de juny de 2006, recordant al Govern espanyol que te l’obligació de defensar una llei que va ser recolzada pel propi Congrés dels Diputats i instant al PP i al Tribunal Constitucional a respectar la voluntat legítima dels ciutadans de Catalunya.

De res van servir els arguments adduïts pel PSC visualitzant la incoherència que representa posar-se al costat de l’Estatut i, alhora, dir que no val perquè volem la independència.
Quina credibilitat podem tenir davant la resta d’institucions a les que estem exigint respecte a l’Estatut si els hi diem, a rengló seguit que no el volem?

Donant suport institucional a aquestes consultes no vinculants, no estem generant frustracions i desconfiança?

No estem fent el joc a aquells que, per interessos partidistes, volen prostituir els sistema democràtic per a guanyar un espai polític que electoralment està en discussió?

De totes maneres, en un tema que entenc delicat i respectant totes les postures i assumint la decisió de la majoria representativa, encara que pensi que incoherent, exigir que aquesta decisió i posada en escena tingui en compte totes les sensibilitats. Fer-ho d’un altra manera és provocar una fractura en la pròpia cohesió social que Catalunya no es pot permetre el luxe de patir.

diumenge, 20 de setembre de 2009

La unificació de FOEG I PIMEC

L’1 de juliol de 2006, arrel d’unes diferències suscitades entre les dues grans agrupacions empresarials gironines, subscrivia un article publicat al Diari de Girona a on defensava la necessitat imperiosa de que la patronal mantingués un criteri d’actuació conjunt, i per això vaig rebre, amb veritable satisfacció, la notícia de que FOEG i PIMEC havien decidit, al fi, unificar les seves estructures.

I si en aquell escrit, fet des del punt de vista de les relacions laborals i quan encara la crisi no era el gran factor mediatitzador del desenvolupament econòmic i social que ara patim, afirmava que els sindicats reclamaven un empresariat amb criteri i visió de futur conjunt amb l’objectiu d’assolir acords sòlids ara, més que mai, és necessari que els empresaris assoleixin, sense esquerdes, el paper protagonista que els hi pertoca i doni resposta a allò que la societat espera d’ells.

Segur que, com a qualsevol fusió multi estructural, sortiran entrebancs i esculls però crec que si FOEG i PIMEC tenen clar l’objectiu, el procés s’ha de conceptuar com a natural, i afrontar-ho sense protagonismes personals i organitzatius que dificultin el desenvolupament i la seva consolidació.

Crec que amb aquest pas, la patronal gironina ratifica la seriositat que sempre l’ha caracteritzat, i respon positivament a la confiança de la que són dipositaris, demostrant l’esperit d’innovació i imaginació que la societat necessita, i no pot desaprofitar l’oportunitat que te a les mans per a continuar treballant conjuntament amb tots els agents socials per a millorar el teixit econòmic i social de les comarques gironines.
(Article publicat al Diari de Girona - Economia i Empresa 26/9/2009)

dissabte, 19 de setembre de 2009

Les consultes sobre la independència de Catalunya


Amb l’excusa del denominat referèndum d’Arenys de Munt, alguns partits polítics han volgut agafar el testimoni per a demostrar qui és més independentista, més catalanista i més sobiranista que l’altra, involucrant a la ciutadania en una “suposades” consultes populars que, entenc, no tenen més finalitat que guanyar posicions i espai de cara a les properes fites electorals, i això s’ha traduït en una allau de mocions i peticions instant als Ajuntaments democràtics a posar en marxa mecanismes de sufragi per a decidir sobre la independència de Catalunya.

Com ja he afirmat en infinitat d’ocasions, soc dels que penso que el que sobren en aquest mon són fronteres i que, sense renunciar a la identitat, les arrels i la riquesa de cadascú, hem de tendir a unificar esforços eliminant traves físiques i burocràtiques que incideixen negativament en el concepte mundial de solidaritat..

Però respectant la visualització independentista de Catalunya que tenen altres, però exigint alhora que es respecti el catalanisme dels que projectem una Catalunya federal, crec que els partits polítics no poden prendre iniciatives que trenquin les regles del joc democràtic que tots han acceptat; i instar a un Ajuntament a recolzar consultes sobre qüestions que no són de la seva competència és instar-ho a posar-se sobre la llei, postura que una Administració no pot prendre.

Si el 18 de juny de 2006, els catalans i catalanes vérem donar els suport al nou Estatut de Catalunya, no és lo més lògic que dediquem tots els nostres esforços a defensar-ho, ara que estem a l’espera del pronunciament del Tribunal Constitucional?

No és incongruent el recolzament polític a posicions contràries a l’Estatut que democràticament hem aprovat?

Demanar, en aquest moments la independència, no és fer el joc i donar-se la ma amb aquells que estan en contra de l’autogovern català?

Sabent que una consulta d’aquest tipus no te cap incidència, no és una irresponsabilitat política promoure referèndums que, amb independència del resultat, només poden provocar frustració?

De totes maneres crec que si algú, de manera privada, vol convocar una consulta d’aquest tipus, ha de tenir la llibertat de fer-ho, però alhora, i sobre to si és un partit polític amb representació, ha de tenir prou seny, prou sentit de la responsabilitat i prou respecte a la legalitat vigent, com per a no demanar a l'Ajuntament que l’hi doni suport o el recolzi.

dijous, 17 de setembre de 2009

Votar en contra de l’abstenció


Una de les opcions vers la presa col·lectiva d’una decisió és la denominada abstenció, és a dir, no emetre judici propi sobre un tema determinat.

Essent una alternativa legítima cal preguntar-se si, des de la responsabilitat del càrrec electe, és lleial amb aquells que han dipositat la confiança en les nostres propostes no prendre una decisió mitjançant el vot i deixar el resultat en mans d’altres opcions diferents, demostrant no tenir opinió i renunciant a defensar allò pel que ens hem compromès.

És cert que moltes vegades és difícil prendre una decisió per les connotacions posteriors que pot tenir, però no fer-ho o no manifestar-ho és una renuncia tàcita a la pròpia capacitat de discernir que tenim com éssers humans i al principi de reciprocitat que ha d’existir entre la promesa electoral i l’elector.

Des del convenciment de que el pilar que sustenta la democràcia és l’exercici del dret/deure a la participació, seria difícilment comprensible que aquells que estan obligats a incentivar i fer possible la esmentada participació optessin per fer de l’abstenció una manera d’assumir/eludir responsabilitats.

Quan un elector, que te la possibilitat de votar les diferents opcions que es presenten i emetre un vot en blanc si cap d’elles es correspon amb les seves expectatives, no acudeix a una cita electoral renuncia a poder emetre la seva opinió i es converteix en abstencionista i, alhora, en un enemic declarat de la democràcia.

Quan un càrrec electe, que te l’obligació de prendre decisions, renuncia a defensar les seves opinions deixant que siguin els altres que decideixin per ell mitjançant l’abstenció, es col·loca a la mateixa alçada rebutjable que l’elector abstencionista.

L’abstenció mai pot ser una opció.

dimecres, 16 de setembre de 2009

És com s’ha de fer

L’altre dia llegia un interessant article signat pel catedràtic Antón Costas a on, sota el títol “Que hablen entre ellos” defensava l’idea, que comparteixo plenament, de que la negociació és la via més efectiva per a lluitar contra l’atur.

Possiblement el diàleg sigui un camí més lent, com diu l’autor de l’escrit, però segur que molt més efectiu que un decret llei d’un Govern que crec, només hauria d’actuar fent possibles les conclusions fruit de l’entesa entre les parts.

I, com a mostra un botó.

El Govern de Catalunya dona llum verd a l’acord de mesures per l’ocupació juvenil consensuat entre els sindicats (Avalot-UGT i Acció Jove-CCOO), la patronal (Foment i PIMEC), el Consell Nacional de la Joventut i altres agents econòmics de Catalunya.

Aquest acord, basant-se en el concepte de que la formació és un dels elements més importants per a impulsar l’entrada en el mercat del treball, serà clau per a aconseguir una reducció de la precarietat, la temporalitat i la sinistralitat dels joves en el món laboral, afavorir l’emancipació juvenil i suposarà una inversió del Govern al voltant de 200 milions d’euros fins el 2012

Entendre’s i arribar a acords és possible.

diumenge, 13 de setembre de 2009

El puño en alto. Yo sí.


Esperpéntico es el único calificativo que merece la actitud de ataque indiscriminado de la derecha española contra el PSOE y, por ende y extensión, contra el Gobierno del Estado cuestionando que en un acto convocado por la UGT en Rodiezmo, dos mujeres con responsabilidad política alzasen el puño al cantar la Internacional Socialista.

Pues bien, yo también alzo el puño izquierdo cuando canto la Internacional y no me considero arcaico ni anacrónico, ni pasado de moda, ni precursor de beligerancia manifiesta contra aquella “otra España” que, lógicamente, sólo la derecha añora.

Y conozco a muchas compañeras socialistas que entonan la Internacional y puedo asegurar que no son, en absoluto, mujeres “florero” como el PP y sus acólitos adjetivan a las militantes que también alzan el puño.

Claro, la derecha lleva más de treinta años con el brazo encogido, y la atrofia ha hecho mella en su ideológica musculatura impidiendo que puedan alzar el brazo derecho de manera natural. Y eso duele!.

Pero tienen la solución: Prohibir cualquier simbología socialista con la esperanza de vencer la mencionada atrofia que padecen y poder dar infausto protagonismo al simbolismo fascista

El puño en alto es una expresión de solidaridad y no de beligerancia, al contrario que el brazo extendido, que es expresión de sometimiento y de la "dialéctica de los puños y las pistolas", como defendía el fundador del fascismo español.

De todos modos, como dice el ministro Rubalcaba, que cada uno levante lo que quiera, y yo añado, lo que pueda, o lo que su conciencia le permita.





dissabte, 12 de setembre de 2009

Rotundament NO A LA GUERRA, però sense agressivitat

Espectacle vergonyós, al meu entendre, el que es va produir l’altre dia al Parc de la Ciutadella de Barcelona quan un grup de ciutadans i ciutadanes van voler boicotejar l’acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya.

El poble català ha fet visible de manera massiva, i continuarà fent-lo, el seu posicionament envers els conflictes bèl·lics, demostrant la màxima solidaritat amb el feble però, condemnant qualsevol acció violenta, independentment de qui la porti a terme.

Per això em pregunto si era el lloc, el moment i, sobre tot, la manera més adient per a manifestar el rebuig a la guerra i el suport al poble palestí?

I si és de rebut que haguéssim convidat a casa nostra a la cantant Noa per a insultar-la fent-la responsable de l’enfrontament entre israelians i palestins?

Rotundament la resposta és NO. El rebuig a la guerra s'ha de demostrar sense agressivitat.

Crec en el dret del poble palestí a viure en un estat independent, el mateix dret que te Israel però amb l’obligació afegida d’impulsar-ho, però també estic convençut que aquest objectiu no s’aconseguirà si tots dos pobles no tenen respecte i troben l’equilibri a les expectatives i drets de l’altre.

Com deia Erasmo de Rotterdam, “la pau més desavantatjosa és millor que la guerra més justa”.



Un catalanisme progressista


Quan en el decurs de l’homenatge i ofrena floral que el PSC de Girona va fer al President Irla vaig dir, en una petita intervenció, que m’agradaria que aquesta acte no es convertís en un simple formalisme protocol·lari, algú em va mirar amb cara d’estranyesa i, fins i tot, se li va escapar alguna exclamació de sorpresa.

Doncs bé, sense oblidar la figura del nostre President Irla, sinó tot el contrari, i aprofitant la celebració de la Diada Nacional de Catalunya, crec que hauríem de convertir aquest tradicional acte en una de les manifestacions del sentiment catalanista del progressisme català i sota una única bandera, la senyera, expressar amb força la no renúncia als valors identitaris i de voluntat de Catalunya.

Un catalanisme orgullós però no excloent ni sectari, reivindicatiu de la Catalunya amb identitat i veu pròpia, però alhora, integrada i integradora, i conscient del seu protagonisme però rebutjant actituds endogàmiques.

El catalanisme sense fronteres, que necessita la Catalunya progressista i amb projecció de futur.

Respectant totes les opcions, crec que “reinventar” una Catalunya basada en la confrontació a on no es recullin la major part de les sensibilitats dels catalans i catalanes és abocar al fracàs les nostres reivindicacions, perquè l’únic element que dona força a les vindicacions d’un poble és la coincidència en voluntats i objectius.

diumenge, 6 de setembre de 2009

Espiell Ganxó, he aprés la lliçó


Esperava, amb interès, l’entrada que es publiqués al bloc l’Espiell Ganxó i haig de reconèixer que no m’ha decebut.

Com sempre, han sigut prou curosos per a tractar el desenvolupament de l’últim Ple Municipal amb tota l’objectivitat possible, la qual cosa fa honor al seu objectiu de sensibilitzar als ciutadans amb tot lo relacionat amb Sant Feliu de Guíxols.

Ho reconec i, per la part que em toca, demano disculpes. Ens hem oblidat de que el Ple Municipal és l’òrgan sobirà de presa de decisions dels ciutadans de la nostra ciutat, i l’hem convertit en l’escenari a on els partits polítics amb representació escenifiquen les seves propostes electoralistes.

Però, malauradament, no ho fem posant de manifest alternatives serioses i coherents a les propostes del que tenim endavant, la qual cosa faria valorar realment les opcions presents i futures, sinó que manifestem les nostres argumentacions basant-les en desqualificacions personals o col·lectives per a menysprear el que proposa el “contrari”, oblidant-nos de que les conclusions i decisions que prenem incideixen directament en la vida de tots els guixolencs i guixolenques, amb independència de la seva afinitat política.

Hem d’aprendre. Som polítics locals, no professionals, i les nostres aspiracions han d’acabar a la ciutat, més enllà de les sigles del partit polític que ha avalat la nostra candidatura, i no hem d’oblidar que tots som part intrínseca de la ciutadania, al mateix nivell però, amb més projecció, protagonisme i responsabilitat decisòria que els 22000 habitants de Sant Feliu,

Sense que sigui justificatiu s’ha d’entendre, això sí, que de vegades és difícil no caure en la provacions malintencionades que es llencen amb el clar objectiu de crear una cortina de fum que impedeixi la visualització dels temes importants.

Sincerament, espero que tots i totes haguem après la lliçó. Gràcies Espiell Ganxó.

Prostitució. Un debat amb conclusions urgents


Malauradament, ha sigut necessari que una televisió privada emetés el lamentable espectacle que s’està produint al centre de Barcelona perquè s’enceti un debat, espero que seriós, sobre el problema de la prostitució actual al carrer.

És cert que aquesta activitat comercial del sexe no és pot considerar com un fenomen nou i sorprenent, ja que recordem que per alguna cosa està qualificada com la “professió més antiga del món”; i també és cert que a les ciutats aquest intercanvi de sexe per diners estava localitzat a indrets molt determinats.

Per exemple, el Raval de Barcelona sempre ha sigut el Barrio Chino que, com a altres ciutats, és el lloc a on es concentren la major part dels prostíbuls (en molts casos, com a Barcelona o València, per la seva proximitat a la zona portuària), o a Madrid el carrer Montera que, a prop de la Porta del Sol, s’ha convertit en el centre intermodal d’aquest negoci.

Per això, amb independència de l’opinió que cadascú tingui sobre aquesta activitat, crec que el debat no es pot centrar en prostitució sí o prostitució no. La discussió, s’ha de centrar en les mesures de regulació i control que s’han d’aplicar amb urgència.

En aquest moment, possiblement per la situació actual econòmica i social que estem patint a nivell mundial, en el negoci del sexe incideixen factors que encara fan aflorar més la visió sòrdida que es pot tenir d’aquesta activitat i que ens porten, a lo millor de manera injusta, a satanitzar i posar a la mateixa alçada a la denominada professional i a la que, per qüestions de recursos o il·legalitat, ha optat per fer del sexe una activitat delictiva, com està succeint a Barcelona.

Desconec si la solució passa per ubicar a tota aquestes persones en llocs determinats i aïllats com apunten alguns (no ho crec), o si l’Administració hauria de facilitar ubicacions i locals tancats a on es pogués fer aquest intercanvi comercial (tampoc ho crec). el que sí tinc clar és que la prostitució mereix una atenció immediata de control normatiu i sanitari, i que el primer pas ha de eradicar aquest negoci del carrer, penalitzant totes les accions i interessos que giren al seu voltant, prostitutes, proxenetes i usuaris.

dimecres, 2 de setembre de 2009

El Pla d’Igualtat de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols


No era una declaració d’intencions que es convertís en paper mullat. Era el ferm compromís de que en el marc de les relacions laborals de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols es respectés, amb tota l’efectivitat, el dret a la igualtat i a la no discriminació entre homes i dones.

Perquè, si bé és cert que amb la raó i el sentit comú ja n’hi hauria prou per a que a les persones se’ls valorés únicament per la seva capacitat i no pel seu gènere, certes actituds bel·ligerants arrelades a un sexisme estereotipat, arcaic i ranci ens obliguen a dotant-se de mecanismes legals per a promoure i fer tangible el principi d’igualtat d’oportunitats i no discriminació per raó de sexe, entre d’altres.

El primer pas l’acord en el Conveni Col·lectiu i ara, el segon, l’aprovació per unanimitat per part del Ple Municipal de constituir una comissió paritària d’igualtat de caràcter mixt (administració i sindicats), amb la finalitat de començar a elaborar el denominat Pla d’Igualtat.

Entenc que la importància i la sensibilitat vers a aquest tema no permet demores, (el dia 16 de setembre la primera reunió de treball) i que aquesta comissió, assessorada i dirigida per l’Agent d’igualtat, ha de començar a desenvolupar de manera àgil les funcions que te encomanades.
  • Fomentar la igualtat d’oportunitats a l’Ajuntament i supervisar totes les mesures que es desenvolupin amb aquesta finalitat.
  • Impulsar la realització del Pla d’Igualtat d’oportunitats entre homes i dones
  • Vetllar per la implementació del Pla d’Igualtat i fer-ne el seguiment
  • Aprovar la valoració de la diagnosi; la redacció del Pla d’Igualtat, amb les dades obtingudes; la proposta de mesures amb un calendari d’accions, a l’efecte d’elevar-ho al Ple Municipal perquè el negociïn i aprovin, si n’és el cas.
  • Afavorir la difusió de les accions dutes a terme entre el personal de l’Ajuntament i la implicació d’aquest en l’elaboració del Pla d’Igualtat.

dimarts, 1 de setembre de 2009

He rebut amenaces

Sí, he rebut amenaces. Algú, com sempre sota la impunitat de l’anonimat va tenir la “valentia” d’amenaçar-me i insultar-me a través d’un comentari a una entrada d’aquest bloc.

No qüestionava la meva opinió sobre les banderes, que aquest era el tema. Només aprofitava l’ocasió per a dir allò que no s’atreveix a dir-me personalment. Lògicament vaig esborrar el comentari.

Primer perquè seria absurd que convidés a casa meva a algú que, disfressat amb passamuntanyes, es dediqui a vomitar amenaces i insults contra la meva persona i família. I aquest bloc és casa meva, el lloc a on faig públiques les meves reflexions i al que tothom pot accedir i manifestar el que pensa lliurement sobre allò que opino, amb el respecte que mereix qualsevol.

I, en segon lloc, perquè la innocència d’aquest caricaturesc personatge possibilita, amb tota facilitat i sense que s’hagi de ser especialista en el CLUEDO, saber qui s’amaga sota l’anònim. I em nego a alimentar el seu ego malaltís i rancuniós.

Es dirigeix a mi com “senyor Juanjo”, utilitza girs de guixolenc de certa edat, em pregunta si m’agradaria que totes les seves afirmacions les fes públicament en l’apartat de precs i preguntes del Ple, no és un entès en temes informàtics i desconeix com funciona una organització sindical.

En fi, blanc i en ampolla, llet. Encara que sigui mala llet.