dijous, 20 d’agost de 2009

PIMEC: Embolica que fa fort


No és nou el debat que intenta reobrir la patronal qüestionant la dimensió del personal que treballa al servei de l’Administració Pública quan, mitjançant un estudi, manifesta que el nombre d’empleats públics és molt elevat, obviant el fet contrastat, això sí, de que el rati d’empleats públics, especialment a Catalunya, és molt més inferior al que existeix en altres països considerats avançats en el que fa referència a l’Estat del Benestar.

Un fet recurrent que no ha d’estranyar. En època de crisi és normal que la patronal intenti embolicar i amagar la seva responsabilitat com actor principal i protagonista en l’actual situació econòmica carregant contra l’Administració i qüestionant, especialment, l’eficiència dels seus treballadors i treballadores.

És secundari el servei que les administracions estan obligades a donar, el que realment importa és el benefici empresarial que es pot treure del propi servei i, malauradament, per a la patronal, la part més feble de qualsevol estructura i, incomprensiblement prescindible, és el treballador.

Seguint el fil argumental de les conclusions de la PIMEC, quan afirma que el sector privat és més eficient que el sector públic, entenc que el que està fent és reclamar que els serveis que dona l’administració, o com a mínim gran part dels mateixos, estiguin gestionats per l’iniciativa privada, és a dir, allò que s’anomena una externalització de serveis.

A partir d’aquí, crec que val la pena valorar, de la manera més asèptica possible, algunes de les possibilitats i conseqüències de les seves afirmacions assumint, com a premissa que, per a qualsevol empresa, l’objectiu principal és la rendibilitat econòmica del seu capital.

Si els serveis bàsics a la ciutadania com els que dona un Ajuntament, que ningú pot oblidar tenen un cost sufragat pels contribuents, els assumeix una empresa privada, el seu benefici empresarial només podrà sortir de tres llocs:

1. Del increment del cost del propi servei que haurà de ser suportat directament per l’usuari o per la pròpia administració. Al final paga més el contribuent.
2. Del preu que ha d’abonar l’administració per la concessió de la prestació del servei a l’empresa privada. Continua pagant més el contribuent.
3. De la suposada racionalització laboral, és a dir, menys càrregues socials a través de falsament justificades reduccions de plantilla, normalment en origen. Paga la pròpia administració o el treballador que també és contribuent .

És a dir, que el negoci és rodó. Empresa concessionària amb clients ostatges d’un producte d’obligada consumició i amb beneficis empresarials garantits abans de començar.

Contundentment, l’aspiració simple de gestionar serveis ja oferts per l’administració no és pròpia d’una patronal que ha de ser conscient del importantíssim paper que ha de jugar en el desenvolupament econòmic i social del país.

I no podem oblidar, sempre generalitzant, que la patronal ha demostrat sobradament i en multitud d’ocasions, com han acabat moltes de les empreses públiques que, per decisió política, han passat a ser administrades per l’iniciativa privada.

Crec que s’ha de continuar avançant en la implementació de mecanismes per a que l’Administració sigui més dinàmica i més propera al ciutadà, però de la mateixa manera estic fermament convençut de que els seus treballadors i treballadores, funcionaris o laborals, estan prou preparats (ho han hagut de demostrar) i són prou eficaços (ho estan demostrant dia a dia) com per a assumir amb garanties d’èxit els reptes organitzatius que necessita i exigeix la ciutadania vers la seva administració, i és injust que ningú, i menys la patronal, posi en dubta la seva eficiència.
(Article publicat al Diari de Girona - Economia i Empresa 13/9/2009)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada