dissabte, 8 d’agost de 2009

Paolo Conte, Via con me (It´s wonderful).

Com deia ahir un periodista, quan un va a un concert d’un cantant, no pot anar mediatitzat ni pel nom, ni pels èxits anteriors, ni per la fama. Ha d’anar amb la ment oberta per poder sortir opinant si li ha agradat o no. Així de senzill.

Com no soc crític ni tan sols un entès en matèria musical, vaig assistir amb la màxima asèpsia possible al recital de l’italià Paolo Conte ,programat a Sant Feliu de Guíxols en el marc del Festival de la Porta Ferrada oblidant-me de la imatge i, fins i tot, de les seves cançons que escoltava als anys 70 i 80, interpretades per ell mateix o per d’altres. Com diu el refrany, “los años no pasan en balde”.



Volia evitar una possible frustració als meus records, veient la possibilitat de que els anys (més de 70) haguessin fent variar l’estil i, perquè no?, la capacitat interpretativa de l’artista.

Doncs bé, “quien tuvo, retuvo”, i en Paolo Conte, amb la seva orquestra, que no banda, va demostrar que continua sent el mestre del jazz italià que jo recordava.

Vuit músics, al meu humil entendre, entregats al màxim, amb “sols” d’instruments que feien vibrar al públic. I aquí vull deixar constància, i repeteixo sense tenir cap noció musical, de l’actuació del violinista i, sobre tot, del guitarrista, que durant una cançó de més de 10 minuts, va fer un exercici de resistència digne d’elogi que va merèixer el reconeixement de tothom.

Ahir, a la Porta Ferrada, l’actuació d’en Paolo Conte va fer realitat la lletra d’una de les seves cançons més conegudes, Via con me. (It’s wonderful).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada