dimarts, 25 d’agost de 2009

Llibertat religiosa i convivència


No puc estar més en desacord amb el filòsof Karl Marx quan, criticant l’actitud massa supeditada dels alemanys a la religió vers la realitat existent, en la seva obra Contribución a la Crítica de la Filosofía del Derecho de Hegel afirmava que la religió és l’opi del poble, donant-li una interpretació particular i diferent a la que donaven, anteriorment, Kant, Herder, Feuerbach, Bauer, Hess o Heine.

Em puc definir com un agnòstic, coincidint amb el biòleg Huxley quan en un debat amb el Bisbe d’Oxford argumentava que: “Jo no afirmo ni nego la immortalitat de l’home. No veig raó per a creure en ella però tampoc tinc cap mitjà per a desaprovar-la. No tinc objecció a priori envers aquesta doctrina. Ningú que hagi de lidiar dia a dia amb la natura pot ficar-se en l’embolic de las dificultats a priori. Dom alguna evidència que justifiqui la meva creença en qualsevol cosa i creuré. I cóm no hauria de creure? No hauria res més meravellós que la conservació de l’energia o la indestructibilitat de la matèria. No te sentit que em parlis d’analogies i probabilitats. Jo sé a què em refereixo quan dic que crec en la llei dels quadrats inversos, i no basaré la meva vida i les meves esperances en alguna convicció més feble”.

Peró sobre tot, hem considero un lliure pensador, respectuós amb l’opinió i creences dels demés però, alhora, exigent amb el respecte a les meves.

Per això, quan per qüestions professionals o personals m’he vist obligat a assistir a un acta religiós, de qualsevol ritus, he mostrat el màxim respecte i, fins i tot, admiració I enveja dels creients per la manera amb la que afronten el seu futur espiritual.

Entre teocràcia i aconfessionalitat la meva elecció és clara. Desprès de molts anys sota una dictadura que, quan interessava, s’amagava rere l’arbre de la religió catòlica de manera inquisitorial, declarar-se estat aconfessional es fonamentar i consolidar un dels pilars bàsics de qualsevol règim de llibertats.

Clar que viure no és conviure, i a ningú se li pot escapar que la convivència entre pràctiques religioses pot ser complicada, tal i com ho demostra l’historia, si no és marquen els límits de greuge entre creients d’una o altre religió o no creients.

Aquests dies la comunitat musulmana celebra el Ramadan, un mes durant el que els seguidors d’aquesta religió practiquen el dejú obligatori durant el dia, amb la dificultat que entranya haver de complir amb les seves obligacions “civils” sense beure ni menjar, tot i esperant que al vespre puguin recuperar les forces amb una ingestió normal d’aliments. Realment un sacrifici admirable i respectable que, amb tota seguretat, els farà créixer com a homes i dones i com seguidors del profeta Muhammad.

Fins aquí no hi hauria cap situació conflictiva si el respecte i la tolerància fossin els dos únics elements que protagonitzessin el moment, si es deixés de banda qualsevol imposició de conducta escudant-se en qüestions religioses, i si tots tinguessin clar que els drets dels ciutadans i ciutadanes han de prevaldre sobre les pràctiques rituals o les conseqüències de les mateixes.

És lògic pensar, per exemple, que el rendiment físic o mental d’un treballador o treballadora musulmà no pot ser el mateix en aquest mes de dejú que en un altre, per molta càrrega espiritual que es pugui tenir, per la qual cosa entenc que s’han de cercar i aplicar mecanismes que, basats en la flexibilitat i la comprensió, minimitzin l’efecte que pugui tenir aquesta pràctica religiosa en el món laboral.

De la mateixa manera, i també com exemple, entenc que una persona amb ànims i energia decreixent desprès de tot un dia de falta d’aliments, hagi de descarregar adrenalina a través d’una, suposo, tensió més que continguda de moltes hores, i que la seva activitat vital torni a revifar amb ímpetu un cop el cos ha tornat a recarregar l’energia necessària però s’ha de pensar també, sempre des de la tolerància mútua, que hi ha un dret al descans que s’ha de respectar.

Torno a reincidir que la llibertat de creença no pot anar en detriment de la convivència i que aquesta s’ha de basar en el respecte a la llibertat de les persones com a ciutadans i ciutadanes i no com a membres d’una determinada comunitat basada en la religió. Des de l’agnosticisme, això seria històricament rebutjable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada