dilluns, 31 d’agost de 2009

Senyera o Estelada?


Ha de presidir els actes de l’onze de setembre la senyera, com bandera oficial de Catalunya, o bé l’estelada, bandera sota la que coincideixen els catalans i catalanes que lluiten per la independència?.

Aquest és el debat que cada anys es reprodueix a diferents municipis del país i que any rere any genera la mateixa ontrovèrsia.

Tot i dient que no m’agraden les banderes, i a l’igual que al periodista Norman Mailer em fan sentir incòmode, soc respectuós amb tots aquells que fan de la seva pàtria de nailon, com definia la bandera en Mario Benedetti, el vaixell insígnia del seu pensament o de la seva conquesta.

Això sí, quan una bandera es converteix en l’avantguarda de la reivindicació hostil i els que la precedeixen només tenen com objectiu destruir la bandera del que pensa diferent, el tros de roba es converteix en un símbol d’intransigència i, com deia Díaz Plaja, intransigència és sinònim de feixisme.

Mereix la Diada Nacional de Catalunya, dia festiu de tots els catalans, celebrar-se sota l’esperit de les denominades “guerres de banderes” com succeeix en altres indrets?. Rotundament no.

La Diada, la nostra festa, ha de ser la projecció exterior de l’esperit català d’unitat de país, i si és necessari utilitzar simbologies per a traslladar el sentiment de força i de reivindicació del poble català, aquestes han de ser les que aglutinin major nombre de sensibilitats.

És legítim que aquells que defensen un soberanisme total vulguin fer extensiu a la resta de catalans el seu objectiu sota la bandera que ho simbolitza però, també són catalans i tan patriotes com ells, els que pensen que l’independentisme no és la millor fórmula d’Estat o els que consideren que s’ha d’anar pas a pas.

Penjar l’estelada en qualsevol lloc de la ciutat durant l’onze de setembre, tal i com va aprovar el Ple de Sant Feliu de Guíxols, sent únicament la senyera la bandera que presidirà institucionalment tots els actes de la Diada, és un exemple de tolerància i de respecte vers tots els ciutadans, que possibilitarà que ningú es pugui sentir incòmode.

De totes maneres, repeteixo, no m’agraden les banderes..

diumenge, 30 d’agost de 2009

A l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, el personal no es tria, es selecciona


Haig de felicitar al portantveu de CiU a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols pel seu canvi d’actitud. Abans s’amagava amb covardia rere insinuacions irresponsablement insidioses amb l’excusa del “m’han dit” o d’haver rebut un anònim, i ara fa acusacions públiques amb el seu nom i cognom, malgrat que siguin tan insidioses, irresponsables i covards com abans.

En aquest cas, rebatre les afirmacions de l’esmenta’t portantveu convergent és realment senzill, contrastable i tan fàcilment constatable que encara evidencia més la falta d’ètica política i personal de la que fa palesa, de manera grandiloqüent, aquest “senyor” Lobato.

Fa més d’un any es va posar en marxa l’Oficina d’Atenció al Ciutadà de Sant Feliu de Guíxols, és va nodrir de personal que ja formava part de la plantilla de l’Ajuntament i, pel magnífic treball que estan fent les treballadores que porten endavant aquest important servei, no ha sigut necessari fer cap nova incorporació.

I per altra banda, els reconeguts resultats d’efectivitat que està demostrant la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols demostren que les mesures de reorganització que s’estan aplicant són plenament encertades i que els professionals a qui se’ls ha de encomanat la responsabilitat de portar-les a terme estan indiscutible i sobradament capacitats, i han respòs de manera completament satisfactòria a les expectatives i a la confiança dipositades.

Amb això, tot i reservant-me el dret de portar el cas als tribunals, ja hi hauria prou per a exigir una rectificació pública, amb disculpes als treballadors i treballadores de l’Ajuntament per haver-se ficat en la seva vida privada i professional de manera barroera i il·legítima. I, fins i tot, justificaria que respongués a la provocació fent acusacions, no insinuacions, del sectarisme amical i partidista que, basat en el més pur estil del nazisme excloent, s’utilitzava en l’època en la que CIU governava l’Ajuntament de la ciutat.

Però no ho faré. Com hem demostrat durant aquest dos anys, per a l’actual Equip de Govern la prioritat és la ciutat, i els factors cognom, relació, amistat, militància o afinitat política no tenen cap importància ni són motiu de valoració prèvia ni posterior per a seleccionar, que no triar, al personal que ha de formar part de la plantilla de l’Ajuntament, i així continuarà sent.

dissabte, 29 d’agost de 2009

La reducció de personal no és la solució al finançament municipal


Era previsible. L’Administració Pública i, especialment, els Ajuntaments, també pateixen la crisi i, malauradament, com al conjunt del teixit empresarial del país, si no s’impulsen i apliquen mesures correctores, serà la part més feble la que patirà les primeres conseqüències, els treballadors i treballadores.

És cert que una constatada retallada d’ingressos fa impossible mantenir els serveis que, ineludiblement, l’Administració Local te obligació de prestar a la ciutadania. I és cert, també, que la manera més senzilla per a continuar complint amb l’obligació de la prestació és rebaixar costos estructurals a través de l’optimització de recursos, es a dir, eliminar el personal dedicat aI servei.

Però malgrat que els Ajuntaments tenim una necessitat econòmica urgent, penso que és simplista una solució que passi només per l’aplicació de mecanismes d’estalvi i retallada, que també, i que ens oblidem de cercar mesures que produeixin inversió, és a dir, ingressos

Perquè hem pregunto que, si la solució al problema està en la reducció de personal a través de l’aplicació d’Expedients de Regulació d’Ocupació com estan plantejant les Federacions i Associacions de Municipis o està fent efectiu algun Ajuntament, quina estructura suportarà que l’obligat servei es presti amb les mínimes garanties?

Una Administració Local, tot i pensant que ha de modernitzar els seus mecanismes interns posant-se a l’alçada dels d’una empresa privada amb la finalitat d’eliminar dinàmiques arcaiques que, possiblemente, incideixen negativament en els índexs d’operativitat, la seva finalitat no és la mateixa, i el seus índexs de “benefici empresarial” no es poden mesurar amb els mateixos factors de valoració.

Si en el sector privat una unitat productiva no rendeix, tanca les portes, deixa els treballadors i treballadores, malauradament al carrer, paga si pot als seus creditors i desapareix del mapa. Els seus consumidors patiran uns danys col·laterals relatius, ja que els realment perjudicats seran els que depenien laboralment de l’empresa.

En el sector públic, en un Ajuntament, no existeix la possibilitat del tancament, ja que els contribuents han de continuar “consumint” el producte (servei) amb un suport estructural (treballadors i treballadores) que garanteixi la màxima qualitat de la prestació.

En un Ajuntament, els tancaments parcials o reduccions de personal a través d’ERO’s o amb l’aplicació d’altres mesures similars provocarien uns danys col·laterals molt més negatius que els que es podrien produir en una empresa privada, perquè no només el personal de l’Administració patiria les conseqüències directament, sinó també la majoria de la ciutadania, majoritàriament també treballadors i treballadores en situació d’actiu o no, que es beneficien dels serveis que ha de prestar l’Administració Local.

L’optimització de recursos humans, que reconec ha de ser un objectiu en l’Administració Pública, per a aconseguir una major productivitat i rendibilitat en el servei no s’aconsegueix amb l’estalvi de personal, ni és la solució a la problemàtica del finançament.

El problema del finançament és la manca de liquiditat per a afrontar les obligacions que tenen els Ajuntaments amb els ciutadans, i és responsabilitat dels polítics municipals cercar i aplicar fórmules imaginatives que es tradueixin en ingressos, sense deixar de banda l’obligat control de la despesa, de la mateixa que també és responsabilitat de les Administracions supramunicipals facilitar, de manera urgent, els recursos necessaris per a fer front a la delicada situació econòmica que pateixen els municipis, sense oblidar tampoc la necessitat d’afrontar l’eliminació els encotillaments administratius que impedeixen una major agilitat en el funcionament de les administracions locals.

dimecres, 26 d’agost de 2009

Me equivocaría otra vez

Después de más de treinta años dedicado al mundo de las relaciones laborales, mayoritariamente desde la denominada parte social pero con independencia del lado de la mesa en la que me encontrara, siempre he defendido que la plantilla de una empresa ha de considerarse como el activo más importante del que dispone.

He partido de la base, en todo momento, de que es necesario impulsar i incentivar vías de diálogo y de negociación que permitan llegar a acuerdos de complicidad a fin de mantener un sano equilibrio entre las reivindicaciones de ambas partes, empresa y el colectivo de trabajadores.

Y nunca he dejado de desoír las peticiones de los trabajadores ni de la empresa y, si ha sido necesario, he aportado elementos que, aparentemente beneficiaban a la “otra parte” pero que, por responsabilidad, salud y estabilidad del fruto de la negociación, hubiesen distorsionado el desarrollo del posible acuerdo, como en algunos casos se ha demostrado y porque a pesar de que uno siempre quiera ganar, en negociación colectiva nunca son buenas las goleadas, es preferible encontrar un equilibrio satisfactorio para todos.

Después de dos años políticamente al frente de los recursos humanos del Ayuntamiento de Sant Feliu de Guíxols puedo afirmar, siempre a manera de reflexión y desde la libertad que me proporciona este bloc que es el mío, que me embarga cierto sentimiento de decepción por las actitudes satanizadoras hacia una política de personal que, lo único que ha perseguido y seguirá persiguiendo, es la consolidación de los puestos de trabajo, la creación de empleo y la mejora de las condiciones laborales y económicas de los trabajadores y trabajadoras. Y a nadie se le escapa la dificultad que entraña alcanzar estos objetivos, tendiendo en cuenta los preceptos legales y presupuestarios que encorsetan a la Administración Pública.

Posiblemente, como me han apuntado más de uno durante este tiempo, me estaba equivocando.

¿Por qué tenía que consolidar cantidades más allá del 2% permitido para afrontar una valoración de puestos de trabajo si no la pedían?

¿Por qué, utilizando mecanismos harto discutibles, consolidaba en masa salarial, en concepto de productividad 200.000 euros provenientes de horas extras si no entraba dentro de sus reivindicaciones?

¿Por qué ponía las bases de la Gestión por Competencias o Evaluación del desempeño, potenciando así la promoción interna de manera general si no entraba dentro de sus expectativas?

¿Por qué aumentaba el complemento de destino hasta los máximos que permite la ley?

¿Por qué me sometía a un acuerdo en el TLC sobre jubilaciones parciales, manteniendo los premios de jubilación a esos trabajadores cuando es una cuestión, como mínimo, irregular?

¿Por qué, porqué y tantos por qué?

Pues bien, porque previendo el futuro, y desde mis propios principios, entendía que era justo y valía la pena apostar por una plantilla que durante años, había sido fruto del despotismo colectivo.

Y ahora, a pesar de mi interna decepción, sigo pensando lo mismo.

Porque, a pesar de que una falta de visión basada en cuestiones personales y políticas y no desde la obligada defensa de un colectivo, pueda hacer peligrar acuerdos suscritos de dudosa pero a la vez beneficiosa alegalidad, o bien obligue a rescindir diferentes contratos de trabajo, seguiré abogando por los mismos planteamientos basados en la estabilidad laboral, como he hecho y demostrado hasta este momento.
Posiblemente me he equivocado, no quito la razón a quien hace esta afirmación, pero como mi objetivo no es el reconocimiento personal, sino lo que entiendo justo, ME EQUIVOCARÍA OTRA VEZ.



dimarts, 25 d’agost de 2009

Llibertat religiosa i convivència


No puc estar més en desacord amb el filòsof Karl Marx quan, criticant l’actitud massa supeditada dels alemanys a la religió vers la realitat existent, en la seva obra Contribución a la Crítica de la Filosofía del Derecho de Hegel afirmava que la religió és l’opi del poble, donant-li una interpretació particular i diferent a la que donaven, anteriorment, Kant, Herder, Feuerbach, Bauer, Hess o Heine.

Em puc definir com un agnòstic, coincidint amb el biòleg Huxley quan en un debat amb el Bisbe d’Oxford argumentava que: “Jo no afirmo ni nego la immortalitat de l’home. No veig raó per a creure en ella però tampoc tinc cap mitjà per a desaprovar-la. No tinc objecció a priori envers aquesta doctrina. Ningú que hagi de lidiar dia a dia amb la natura pot ficar-se en l’embolic de las dificultats a priori. Dom alguna evidència que justifiqui la meva creença en qualsevol cosa i creuré. I cóm no hauria de creure? No hauria res més meravellós que la conservació de l’energia o la indestructibilitat de la matèria. No te sentit que em parlis d’analogies i probabilitats. Jo sé a què em refereixo quan dic que crec en la llei dels quadrats inversos, i no basaré la meva vida i les meves esperances en alguna convicció més feble”.

Peró sobre tot, hem considero un lliure pensador, respectuós amb l’opinió i creences dels demés però, alhora, exigent amb el respecte a les meves.

Per això, quan per qüestions professionals o personals m’he vist obligat a assistir a un acta religiós, de qualsevol ritus, he mostrat el màxim respecte i, fins i tot, admiració I enveja dels creients per la manera amb la que afronten el seu futur espiritual.

Entre teocràcia i aconfessionalitat la meva elecció és clara. Desprès de molts anys sota una dictadura que, quan interessava, s’amagava rere l’arbre de la religió catòlica de manera inquisitorial, declarar-se estat aconfessional es fonamentar i consolidar un dels pilars bàsics de qualsevol règim de llibertats.

Clar que viure no és conviure, i a ningú se li pot escapar que la convivència entre pràctiques religioses pot ser complicada, tal i com ho demostra l’historia, si no és marquen els límits de greuge entre creients d’una o altre religió o no creients.

Aquests dies la comunitat musulmana celebra el Ramadan, un mes durant el que els seguidors d’aquesta religió practiquen el dejú obligatori durant el dia, amb la dificultat que entranya haver de complir amb les seves obligacions “civils” sense beure ni menjar, tot i esperant que al vespre puguin recuperar les forces amb una ingestió normal d’aliments. Realment un sacrifici admirable i respectable que, amb tota seguretat, els farà créixer com a homes i dones i com seguidors del profeta Muhammad.

Fins aquí no hi hauria cap situació conflictiva si el respecte i la tolerància fossin els dos únics elements que protagonitzessin el moment, si es deixés de banda qualsevol imposició de conducta escudant-se en qüestions religioses, i si tots tinguessin clar que els drets dels ciutadans i ciutadanes han de prevaldre sobre les pràctiques rituals o les conseqüències de les mateixes.

És lògic pensar, per exemple, que el rendiment físic o mental d’un treballador o treballadora musulmà no pot ser el mateix en aquest mes de dejú que en un altre, per molta càrrega espiritual que es pugui tenir, per la qual cosa entenc que s’han de cercar i aplicar mecanismes que, basats en la flexibilitat i la comprensió, minimitzin l’efecte que pugui tenir aquesta pràctica religiosa en el món laboral.

De la mateixa manera, i també com exemple, entenc que una persona amb ànims i energia decreixent desprès de tot un dia de falta d’aliments, hagi de descarregar adrenalina a través d’una, suposo, tensió més que continguda de moltes hores, i que la seva activitat vital torni a revifar amb ímpetu un cop el cos ha tornat a recarregar l’energia necessària però s’ha de pensar també, sempre des de la tolerància mútua, que hi ha un dret al descans que s’ha de respectar.

Torno a reincidir que la llibertat de creença no pot anar en detriment de la convivència i que aquesta s’ha de basar en el respecte a la llibertat de les persones com a ciutadans i ciutadanes i no com a membres d’una determinada comunitat basada en la religió. Des de l’agnosticisme, això seria històricament rebutjable.

diumenge, 23 d’agost de 2009

Congelació salarial=Compartir injustament la precarietat


Que hem d’unir esforços per a sortir d’aquesta maleïda crisi que estem patim. D’ACORD.

Que l’estructura de l’Administració Pública ha d’adequar-se econòmica i organitzativament a la situació actual i futura. Necessari, urgent i completament D’ACORD.

I que ens hem d’estrènyer el cinturó. També puc estar D’ACORD.

Però en el que no estic d’acord és que per a aconseguir suavitzar la càrrega administrativa que “presumptament” representa el sector públic s’utilitzi la mesura més simple i fàcil que poden aplicar tots els Governs, castigar als treballadors i treballadores de l’administració, fent una demostració de manca d’imaginació, que només és útil de cara a la galeria política.

Que algú treies la congelació salarial dels treballadors i treballadores amb dependència retributiva dels Pressupostos Generals de l’Estat era d’esperar i segur que a ningú li ha agafat de sorpresa però sincerament, veient la prioritat que el Govern espanyol donava a la tasca que l’Administració havia de tenir en el context del servei, sobre tot en aquest moment de precarietat social i econòmica, tenia l’esperança que, les mesures d’estalvi fossin unes altres.

Malgrat que, de manera il·lògica, encara que assumida obligatòriament per imperatiu legal, s’ha impossibilitat la contractació laboral i, fins i tot, la reposició del personal que per diferents qüestions deixa de formar part de les plantilles de l’Administració, el que implica menys recursos i, proporcionalment, menys efectivitat en el servei a la ciutadania.

Però hi ha un element que tothom oblida. El personal funcionari o laboral que presta servei en qualsevol àmbit de l’Administració Pública són treballadors amb l’únic dret, sobre els de l’empresa privada, d’haver-se guanyat, mitjançant oposicions, el tenir un contracte de treball indefinit. Un avantatge que, fins i tot, ara està en perill, sobre tot en l’àmbit local, quan hi ha ajuntaments que ja estan demanant aplicar Expedients de Regulació d’Ocupació per manca de recursos econòmics.

No es pot satanitzar els funcionaris davant l’opinió pública, perquè ni els seus salaris són elevats (només cal mirar la Llei General de Pressupostos de l’Estat com per a veure que hi ha categories que no arriben a la categoria de “mileuristes”), ni es pot considerar complement salarial treballar per a l’Administració, com algú vol donar a entendre.

I tampoc es pot oblidar que aquests treballadors i treballadores, per tenir un dret a la negociació col·lectiva esbiaixat, han “gaudit” d’una pèrdua de poder adquisitiu superior al 25 % en 10 anys, i ja van “gaudir” també més d’una congelació salarial, l’última al 1999.

No és just. Les mesures per pal·liar la crisi han de ser molt més imaginatives i socials, cercant mecanismes de creixement econòmic, invertint recursos per a combatre l’atur amb mesures de creació d’ocupació per a aconseguir que el que es troba en una situació de necessitat pugui sortir de la mateixa.

El contrari, com és el cas, és fer compartir la precarietat innecessàriament.

divendres, 21 d’agost de 2009

Rumorología malévola

Se sientan a observar con el risueño ademán de la inocencia hienil, pero con el sadismo babeante brotando entre sus dientes, esperando que su acción ignominiosa sea el detonante que haga emulsionar su enfermizo placer.

La única manera que tienen de esconder su consciente incapacidad y incompetencia es desviar la atención hacia otros utilizando la única arma que saben utilizar, la infamia.

Y traducen en actos de cobarde venganza la envidia que les corroe el alma cuando alguien alcanza algún objetivo del que entienden son merecedores y que alguien no ha puesto graciosamente a su alcance, siendo su frase favorita el “ni como ni dejo comer” del perro del hortelano, aunque añadiendo aquelloo de que “si te descuidas te quito el plato
.
Son los licenciados en el rastrerismo de la rumorología. Aquellos que, por enésima vez, me han puesto en el punto de mira de su malmeter iracundo sin importarles, en absoluto, si su acción ocasiona daños colaterales porque, como decía Felipe González, tienen menos sensibilidad que una almeja.

No entienden (o sí?) que atribuyéndome la paternidad con nombres y apellidos de algunos trabajadores del Ayuntamiento para demostrar posibles prevaricaciones están poniendo en peligro la estabilidad familiar de terceros y no precisamente la mía, y que al mismo tiempo incrementan, de manera proporcional, la ridiculez de sus “acusaciones”.

Lamentablemente siempre tienen acólitos que, presuntamente desde la inocencia de la incredulidad, se convierten en voceras del rumor sin darse cuenta que los han convertido en simples correividiles, poniéndose únicamente ellos en evidencia, porque esos carroñeros saben fehacientemente que no son los rumores lo que realmente hacen daño, sino los que los creen y actúan en consecuencia.

Creo que debería existir una norma básica de convivencia, punible en su incumplimiento, no repetir jamás una afirmación malévola sin verificar su contenido.

Pero claro, ésos, que son la verdadera basura totalmente desechable y no reciclable de la ciudad, nunca hablarían de nada.

dijous, 20 d’agost de 2009

PIMEC: Embolica que fa fort


No és nou el debat que intenta reobrir la patronal qüestionant la dimensió del personal que treballa al servei de l’Administració Pública quan, mitjançant un estudi, manifesta que el nombre d’empleats públics és molt elevat, obviant el fet contrastat, això sí, de que el rati d’empleats públics, especialment a Catalunya, és molt més inferior al que existeix en altres països considerats avançats en el que fa referència a l’Estat del Benestar.

Un fet recurrent que no ha d’estranyar. En època de crisi és normal que la patronal intenti embolicar i amagar la seva responsabilitat com actor principal i protagonista en l’actual situació econòmica carregant contra l’Administració i qüestionant, especialment, l’eficiència dels seus treballadors i treballadores.

És secundari el servei que les administracions estan obligades a donar, el que realment importa és el benefici empresarial que es pot treure del propi servei i, malauradament, per a la patronal, la part més feble de qualsevol estructura i, incomprensiblement prescindible, és el treballador.

Seguint el fil argumental de les conclusions de la PIMEC, quan afirma que el sector privat és més eficient que el sector públic, entenc que el que està fent és reclamar que els serveis que dona l’administració, o com a mínim gran part dels mateixos, estiguin gestionats per l’iniciativa privada, és a dir, allò que s’anomena una externalització de serveis.

A partir d’aquí, crec que val la pena valorar, de la manera més asèptica possible, algunes de les possibilitats i conseqüències de les seves afirmacions assumint, com a premissa que, per a qualsevol empresa, l’objectiu principal és la rendibilitat econòmica del seu capital.

Si els serveis bàsics a la ciutadania com els que dona un Ajuntament, que ningú pot oblidar tenen un cost sufragat pels contribuents, els assumeix una empresa privada, el seu benefici empresarial només podrà sortir de tres llocs:

1. Del increment del cost del propi servei que haurà de ser suportat directament per l’usuari o per la pròpia administració. Al final paga més el contribuent.
2. Del preu que ha d’abonar l’administració per la concessió de la prestació del servei a l’empresa privada. Continua pagant més el contribuent.
3. De la suposada racionalització laboral, és a dir, menys càrregues socials a través de falsament justificades reduccions de plantilla, normalment en origen. Paga la pròpia administració o el treballador que també és contribuent .

És a dir, que el negoci és rodó. Empresa concessionària amb clients ostatges d’un producte d’obligada consumició i amb beneficis empresarials garantits abans de començar.

Contundentment, l’aspiració simple de gestionar serveis ja oferts per l’administració no és pròpia d’una patronal que ha de ser conscient del importantíssim paper que ha de jugar en el desenvolupament econòmic i social del país.

I no podem oblidar, sempre generalitzant, que la patronal ha demostrat sobradament i en multitud d’ocasions, com han acabat moltes de les empreses públiques que, per decisió política, han passat a ser administrades per l’iniciativa privada.

Crec que s’ha de continuar avançant en la implementació de mecanismes per a que l’Administració sigui més dinàmica i més propera al ciutadà, però de la mateixa manera estic fermament convençut de que els seus treballadors i treballadores, funcionaris o laborals, estan prou preparats (ho han hagut de demostrar) i són prou eficaços (ho estan demostrant dia a dia) com per a assumir amb garanties d’èxit els reptes organitzatius que necessita i exigeix la ciutadania vers la seva administració, i és injust que ningú, i menys la patronal, posi en dubta la seva eficiència.
(Article publicat al Diari de Girona - Economia i Empresa 13/9/2009)

dimecres, 19 d’agost de 2009

Mal que pesi, bona salut a la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols

Amb curiositat he llegit per Internet les desenes de comentaris que els lectors del Diari de Girona feien sobre el fet luctuós que el proppassat dia 15 d’agost va provocar la mort de l’Adolf, jove Policia Local de Sant Feliu de Guíxols.

Sense qüestionar, en absolut, la llibertat de cadascú a expressar les seves reflexions (aquesta és una més), és decebedor veure cóm alguns s’atreveixen a fer públiques les seves frustracions personals, això sí, aprofitant l’anonimat, demostrant una manca total de sensibilitat vers el dolor de familiars, amics i companys.

Fruit de la indignació es poden justificar els atacs contra el jutge, malgrat que els juristes opinin que la seva actuació al deixar en llibertat a la persona que va provocar l’accident sigui correcta, d’acord amb el procediment; responsabilitzar als polítics per no adequar ni endurir la normativa legal també és comprensible; de la mateixa manera que puc entendre que la ràbia no continguda porti a col·locar en el punt de mira de la nostra ira a aquesta “presumptament” inconscient conductora.

Però que algun membre d’aquest cos utilitzi aquesta situació per a acusar d’hipocresia i posar en dubta, públicament, els sentiments de solidaritat i dol d’algun dels membres de la plantilla és impropi del professional que, des d’un imprescindible corporativisme, te com funció principal traslladar seguretat al conjunt de la ciutadania i, convençut afirmo que aquest individu no mereix pertànyer a la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols.

Perquè, mal que li pesi a algú, la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols gaudeix d’una perfecta salut, amb una plantilla que molt majoritàriament, com clar exemple el company Adolf, treballa amb il·lusió, ganes i professionalitat, que està en els seus millors moments d’acceptació per part de la població i que està complint, amb uns índexs d’efectivitat envejables, les tasques de prevenció i seguretat encomanades.

Sí que és cert que, per aconseguir-ho, s’ha hagut de lluitar (i vèncer) contra un immobilisme ferri que ha decebut, és lògic, a aquells que estaven acostumats a treballar amb el xantatge polític a canvi de prebendes personals o a aquells que han vist com una suposada afinitat i militància política, amb carnet o no, ha perdut tot el pes envers la professionalitat.

I dos anys després podem comprovar amb satisfacció que aquell objectiu que em vaig proposar de millorar la imatge de la Policia Local de Sant Feliu, “donant-li la volta com si fos un mitjó”, s’està fent realitat malgrat que, parlant de mitjons, encara ens queden alguns “tomàquets” que s’han de sargir.

I a aquests tres o quatre “tomàquets”, perquè no són més, (un d’ells l’arrossegador que, de manera vergonyosa, es permet fer crítiques anònimes aprofitant un fet luctuós que ha commocionat a tots els cossos policials) els convido a demostrar la seva homenia i, per decència i responsabilitat amb els seus companys, marxar i deixar la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols. Em comprometo a trobar un forat a on puguin demostrar la seva “presumpte” professionalitat.

Però com, malauradament, no tindran la valentia de descobrir-se , convido a la resta de la plantilla, estant segur de que saben qui són, a exigir-los que marxin, perquè ha de ser molt difícil, desenvolupant una tasca perillosa com la de policia, haver de jugar-se diàriament la integritat física amb uns companys amb aquest tarannà.

Com sempre, i des de l’admiració per la vostra tasca, ÀNIMS I FELICITATS!!!

dimarts, 18 d’agost de 2009

420 €, un ajut sensiblement insuficient


Amb tota seguretat, l’escepticisme seria el sentiment que planejaria sobre els 100.000 treballadors i treballadores desocupats a Catalunya, no beneficiaris de cap tipus de prestació, quan el Govern anunciava l’aprovació d’un ajut de 420 euros mensuals.

Quan el dissabte dia 15 d’agost el BOE publicava el RD 10/2009 per a regular el programa temporal de protecció per desocupació i inserció és constatava que el fet ja era una realitat i, malgrat una quantitat irrisòria, aquests 420 euros podrien pal·liar una mica el cop que representa estar en una situació personal de precarietat econòmica.

Es podia preveure que el dilluns seria dia complicat a les portes de les Oficines d’Ocupació, amb una comprensible allau de persones fent cua per a optar a aquesta prestació, acompanyada d’una indignació creixent dels demandants per la manca de respostes àgils dels empleats d’aquestes oficines per a atendre ràpidament totes les demandes però, el que no m’imaginava, era que la frustració arrelaria també en la majoria d’aquestes persones quan, per a falta d’informació, es troben que gran part d’ells no compleixen amb els requisits per a beneficiar-se d’aquest ajut.

Suposo que ha sigut objectiu de que els treballadors i treballadores accedeixin al programa de manera immediata el que ha fet que es confongui urgència amb precipitació i que la informació, ara desinformació, sobre l’accés a la prestació hagi arribat únicament a través dels mitjans de comunicació.

És cert que el Reial Decret és prou clar i que el seu article 2 indica clarament qui pot ser beneficiari i quins són els requisits per a accedir-hi, però s’ha d’entendre que aquest és un ajut necessari, malgrat que insuficient, que afecta a persones amb urgències consolidades que, el que menys necessiten, és una manca de sensibilitat amb la seva problemàtica personal que, en aquest cas, s’hagués pogut evitar amb una bona tasca d’informació més enllà de la publicació oficial del dissabte.

De totes maneres, s’ha de reconèixer que el Govern ha donat un pas important i, malgrat la trencadissa del Diàleg Social, ha pres una decisió unilateralment encertada en el fa referència al concepte, encara que amb certa falta d’ambició i de connexió amb la realitat.

En aquest sentit, només m’agradaria fer dues reflexions.

No seria més lògic que l’ajut fos de 624 euros que és la xifra que marca el mateix Govern com a Salari Mínim Professional?.

No seria socialment més beneficiós ampliar l’ajut també a aquells que ja tenen una situació de precarietat consolidada per portar molt més temps sense cap tipus de prestació que només als que es troben en aquesta situació a partir de l’1 d’agost?.

(Article publicat al Diari de Girona - Economia i Empresa 22/8/2009)

dissabte, 15 d’agost de 2009

Adéu a un magnífic professional


A primera hora del matí el Cap de la Policia em comunicava la terrible noticia de que l’Adolf, un jove agent de la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols, havia perdut la vida en un accident de trànsit quan anava a incorporar-se al seu servei diari.

Segur que, com sempre, es dirigia a complir amb la seva tasca amb la força que pot tenir un jove agent policial compromès amb els ciutadans i ciutadanes, convençut de la importància de la seva feina i amb la il·lusió de tenir molt a prop la consolidació dels seus projectes personals i professionals.

Però una “presumpte” mala praxis de responsabilitat viària ha segat la vida, injustament, d’aquest jove de 33 anys, i ha provocat un dolor intens a familiars i amics, no pal·liable per moltes sinceres mostres de solidaritat que els hi puguem traslladar.

He pogut compartir la impotència i incredulitat i, perquè no dir-ho?, la indignació continguda i no exterioritzada de tots els seus companys i companyes de la Policia Local que, malgrat el moment, amb llàgrimes als ulls i dol en el cor, han hagut de sortir al carrer a complir amb la seva feina.

No hi havia corporativisme en aquest sentiment col·lectiu que planejava sobre la totalitat de la plantilla de la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols, sinó que era la manifestació espontània del reconeixement a la persona que dia a dia, servei a servei, ha demostrat la seva vàlua com company i com magnífic professional.
(Publicat al Diari de Girona - 16/8/2009)

dijous, 13 d’agost de 2009

UGT. 121 anys d’història en defensa dels treballadors


Va ser un 12 d’agost de 1888, fa 121 anys, quan un grup de 26 treballadors es van reunir per a constituir la primera organització nacional de societats obreres, amb la finalitat de defensar els drets dels assalariats envers la patronal.

Allà va néixer la Unió General de Treballadors, nom proposat pel company Pablo Iglesias que des d’aquell moment, fins a la seva mort al 1925, va presidir el Comitè Nacional de la nova organització.

Ningú pot dubtar del paper que durant aquests 121 anys ha jugat la UGT vers el moviment obrer, i en aquest cas cal recordar les paraules del llavors Secretari General, en Nicolás Redondo en el centenari de l’organització:

"UGT conoció todos los avatares de la propia evolución histórica de España en dicho lapso de tiempo, un período cuajado de conflictos de todo género, especialmente sociales, en que la clase trabajadora ha tenido que luchar muy duramente: primero, para poder organizarse, saliendo de su postración y venciendo para ello las prohibiciones y trabas que impedían el derecho mismo de sindicación, hasta lograr su reconocimiento, y después, para ir conquistando, poco a poco, condiciones de vida y de trabajo más dignas, más humanas, con las que superar aquellas escandalosas situaciones de miseria, explotación e indefensión de las que partía. En este duro proceso recorrido por el Movimiento Obrero, UGT es una pieza clave, un factor esencial, al haber constituido el primer núcleo de Organización consistente de los trabajadores de nuestro país...”.

Però desprès de quasi 30 anys militant en la UGT, amb responsabilitats sindicals en diferents àmbits, un es pregunta si ha valgut la pena continuar els passos d’aquells companys que, amb en Pablo Iglesias al capdavant, van posar els fonaments de la lluita compromesa sota la bandera del sindicalisme de classe vers els treballadors i treballadores. La resposta es categòrica, .

Perquè malgrat que alguns, interessadament, vulguin titllar d’arcaic el moviment sindical actual, només cal preguntar-se en quina situació ens trobaríem el conjunt de treballadors i treballadores si les organitzacions sindicals majoritàries no estiguessin posant el fre a les pretensions desmesurades d’algunes organitzacions empresarials recolzades per algun Partit Polític.

Felicitats a la UGT, a tots els militants i al conjunt de treballadors i treballadores.

Ivan el Terrible

A la sortida els comentaris eren d’elogi.

Composició musical, excel·lent!

Els músics, magnífics!
El director, magistral!

Les veus del cor i dels solistes, boníssimes!

El narrador, en rus, correcte!

Aquestes lloances provenien d’entesos en la matèria alsortir del Espai Port del Festival de la Porta Ferrada, i estic content de que hagi agradat el muntatge però, amb la llibertat que em dono per a manifestar en aquest blog les meves reflexions, i reconeixen la meva ignorància en aquest tipus de manifestacions artístiques, haig de dir que la interpretació d’Ivan el Terrible, a càrrec del Cor i Orquestra de Sant Petersburg, no va ser del meu gust. No vaig entendre res!

Vaig estar més pendent de la projecció del film Ivan el Terrible de Sergei Einstein que de la música de Sergei Prokofiev, de la nombrosa orquestra o de la cinquantena de cantants.

Però la pel·lícula, SUBLIME! Al marge de l’argument mediatitzat per un control exhaustiu per part de la censura execrable d’un estat dictatorial en mans de Stalin, una obra mestre de la captació d’expressions dels actors per part del director.

Vaig anar a gaudir d’una nit musical i vaig sortir elogiant un gran film.






diumenge, 9 d’agost de 2009

Alcohol i menors


Si és lamentable la figura d’un home o dona adult en estat etílic, ho és molt més trobar-te amb un menor que hagi pres una, o moltes, copes de més.

I parlo de menors amb als que no es necessita demanar cap documentació per constatar que no passen dels dotze, tretze o catorze anys i que, malgrat vulguin aparentar una actitud no acord amb la seva edat, no poden amagar la realitat, és a dir, són nens, encara que juguin a ser adults.

La figura d’un noi amb signes evidents de embriaguesa s’ha convertit en una figura comú d’algunes poblacions turístiques a on, aprofitant una tolerància mal entesa de les normes bàsiques de convivència i una excessiva relaxació paterna en forma de vacances estivals, es troben facilitats d’accés a la beguda.

Possiblement la inconsciència, la inexperiència i allò tan mani’t de les companyies, siguin alguns dels elements que provoquin el consum de begudes alcohòliques a nois i noies menors d’edat però entenc que existeix una punibilitat més enllà del consum i de la prohibició de venda, i és la permissibilitat dels responsables legals del menor.

Segons un preocupant estudi de l’OCU, un 81% de joves entre 15 i 16 anys van poder comprar, en diferents ciutats i establiments, begudes alcohòliques sense cap tipus de problema, acte delictiu que s’ha de perseguir i que no ha de permetre cap tipus d’atenuant i que ha d’obligar a incrementar les mesures de control sobre aquest fet, com ja estem fent en algunes ciutats.

Però hem pregunto si no s’ha de considerar també una greu infracció l’omissió del deure de tutela que tenen alguns pares vers els seus fills quan, de manera perillosament frívola, li treuen importància i fins i tot justifiquen un excés puntual de beguda, sense pensar que les conseqüències poden ser certament catastròfiques.

Crec que és necessari incrementar accions pedagògiques dirigides als infants i adolescents per a conscienciar-los sobre els efectes perniciosos de les begudes alcohòliques, en la mateixa línea que ja es fa amb altres drogues però, alhora, soc de l’opinió que, amb implicació directa de l’Administració Local per ser la coneixedora de la seva realitat demogràfica, s’han d’encetar polítiques actives d’informació agressiva dirigides als pares com a responsables directes de l’educació i dels actes presents i futurs dels seus fills.

dissabte, 8 d’agost de 2009

Paolo Conte, Via con me (It´s wonderful).

Com deia ahir un periodista, quan un va a un concert d’un cantant, no pot anar mediatitzat ni pel nom, ni pels èxits anteriors, ni per la fama. Ha d’anar amb la ment oberta per poder sortir opinant si li ha agradat o no. Així de senzill.

Com no soc crític ni tan sols un entès en matèria musical, vaig assistir amb la màxima asèpsia possible al recital de l’italià Paolo Conte ,programat a Sant Feliu de Guíxols en el marc del Festival de la Porta Ferrada oblidant-me de la imatge i, fins i tot, de les seves cançons que escoltava als anys 70 i 80, interpretades per ell mateix o per d’altres. Com diu el refrany, “los años no pasan en balde”.



Volia evitar una possible frustració als meus records, veient la possibilitat de que els anys (més de 70) haguessin fent variar l’estil i, perquè no?, la capacitat interpretativa de l’artista.

Doncs bé, “quien tuvo, retuvo”, i en Paolo Conte, amb la seva orquestra, que no banda, va demostrar que continua sent el mestre del jazz italià que jo recordava.

Vuit músics, al meu humil entendre, entregats al màxim, amb “sols” d’instruments que feien vibrar al públic. I aquí vull deixar constància, i repeteixo sense tenir cap noció musical, de l’actuació del violinista i, sobre tot, del guitarrista, que durant una cançó de més de 10 minuts, va fer un exercici de resistència digne d’elogi que va merèixer el reconeixement de tothom.

Ahir, a la Porta Ferrada, l’actuació d’en Paolo Conte va fer realitat la lletra d’una de les seves cançons més conegudes, Via con me. (It’s wonderful).

dijous, 6 d’agost de 2009

Esperpéntic "de buena ley"


Per a trencar la dinàmica i aprofitant una mica de temps lliure que m’he pres en aquest període de semi-vacances (més semi que vacances, val a dir-ho) he navegat per la programació de televisió al mig dia, tot i fent aquest esport denominat “zapping”, que reconec m’agrada fer a la nit per a aprofitar l’aparell tenim a casa.

He tingut l’oportunitat de recalar en “De buena ley”, programa indescriptible d’una cadena privada, que m’ha deixat bocabadat i sorprès al constatar la falta del sentit del ridícul que tenen certes persones, fent còmplices de les seves més íntimes interioritats personals i familiars davant de milers o, fins i tot, milions d’espectadors.

Sinopsis: Avia de certa edat (65 anys) present en el plató, que demana indemnització de 30000 euros a l’amant del seu marit, joveneta de 29 anys, educadora a la guarderia de la seva neta, també present.

El motiu?, que l’avi, de 68 anys, està ingressat a l’hospital per una sobredosi de viagra què la noia li ha provocat.

Esperpèntic i motiu de vergonya aliena la presència de les dues persones, (només faltava el marit amb els efectes visibles del medicament), però també l’actitud d’un nombrós públic que, amb intensitat desmesurada, es posicionava amb una o amb l’altra fent al·lusions, entre altres apreciacions, a la capacitat sexual del convalescent, als atacs de banyes de la senyora, al interès econòmic de la “concubina”, (com també han qualificat a l’amant) o, fins i tot, a la voluntarietat o involuntarietat d’un intent d’homicidi.

No hem puc imaginar la cara del pobre home quan al sortir de l’hospital sigui el centre de l’escarni i mofa dels seus veïns, o de la senyora avia quan algú la "citi", de manera perversa pel carrer.

Al final només faltava el mediàtic jutge que traient-li la raó a la “citada” senyora, ha acabat dient que als cinquanta l’home arriba a la vellesa de la joventut, i que als 60, arriba a la joventut de la vellesa. Un veritable tonteria, al meu entendre.

De totes maneres, de manera conscientment inconscient, intentaré recalar un altre cop en aquest programa per, com a mínim, saciar la meva curiositat i mesurar a quan arriba la irracionalitat d’alguna gent.

dimecres, 5 d’agost de 2009

Pobre de ti, pobre de mi, que ya se han acabado las fiestas de San Feliu???


Això és el que canten els “mozos” quan les festes de Pamplona, San Fermín, arriben al seu final.

El 4 d’agost, amb l’esplèndid castell de focs d’artifici (a la imatge un foto de amic Pere Carreres) també es dona per acabada la Festa Major de Sant Feliu de Guíxols però, al contrari que a Pamplona, els ganxons i ganxones, i per extensió tots aquells que viuen temporalment a la ciutat, poden continuar gaudint dels actes i esdeveniments programats.

Perquè la ciutat continua estant en moviment i ha de continuar impulsant i recolzant la principal industria de la població, el turisme, malgrat aquells que, com diu l’amic José Antonio Donaire, s’han pujat a una onada turismofòbica que sembla estar de moda.

No es pot menysprear, això sí, el fet de que la situació econòmica provocada per les ineludibles retallades pressupostàries ha obligat a redimensionar activitats adequant-les a la realitat del moment i que ha sigut necessari un gran exercici d’imaginació per part de l’Ajuntament per a que els ciutadans i ciutadanes, per una banda, hagin pogut continuar gaudint de la Festa Major, i d’altre, perquè la festa pugui continuar durant tot l’estiu en benefici de tothom, i com eina de desenvolupament i consolidació econòmica i social de la població.

Per això els focs d’artifici no ens obliguen a entonar un “pobre de ti, pobre de mi...” perquè, “enganyant” a la maleïda crisi, s’ha acabat la Festa Major però continuem amb la festa.

dilluns, 3 d’agost de 2009

Los "archivados" trajes de Camps


De sorpresiva y surrealista podría calificarse la noticia que encabezaba todos los noticiarios de televisión, informando que el Tribunal Superior de Justicia de Valencia ha archivado el caso de cohecho contra el President de la Comunitat Valenciana, Francesc Camps.

Y no porque no se hubiese podido demostrar, más allá de toda duda razonable que el mencionado personaje no hubiese cometido el acto delictivo, sino porque no se acredita suficientemente si los mencionados y ya raídos trajes (por valor de 20.000 euros) los ha recibido como President de la Generalitat Valenciana o como Presidente del Partido Popular.

Seguramente esa sutileza le sirva al Sr. Camps para autojustificarse pero lo que no cabe duda es que los trajes han existido, que han sido un regalo de una empresa proveedora de la institución que preside (a pesar de que el imputado lo negase en su momento) y que, como mínimo, es una acción deleznable desde la más básica ética política, se mire como se mire.

Decía Rita Barberá, alcaldesa de Valencia, que la recepción de regalos por parte de Camps es similar a la de todos los políticos, ya que todos sin excepción y sean del ámbito que sean, reciben algún regalo como muestra de agradecimiento.

¿Agradecimiento, por qué?. ¿Por hacer aquello que la responsabilidad política o de gestión obliga a hacer? Es absurdo recibir dádiva alguna por ello. Es COHECHO

¿O agradecimiento por hacer aquello que, por esa responsabilidad política que uno ha asumido, no debería hacer? COHECHO Y SOBORNO.

Pues bien, con la mayor entereza y, ¿por qué no?, orgullo y satisfacción, afirmo que esta señora MIENTE y que este Regidor, y pongo la mano en el fuego por mis compañeros de Consistorio, jamás ha recibido un regalo, y que NO QUIERO recibirlo.

Creo que la decisión de este Tribunal hace un flaco favor a la imagen que de la clase política tiene la sociedad, y raya la irresponsabilidad del Sr. Rajoy, (uno se pregunta qué se puede esperar con esta actitud de alguien que aspira a presidir algún día el Gobierno español), alegrarse de este sobreseimiento, aunque el mismo le sirva para, intentando levantar un cortina de humo y engañar a la opinión pública, lavar la cara del partido político que preside, cosa harto difícil.

diumenge, 2 d’agost de 2009

Els pregoners de la Festa Major


Fins fa poc, els pregons de les festes majors s’havien convertit en un acte comercial a on tenien cabuda, i eren contractats, aquells personatges populars que dedicaven el temps d’estiu a fer “bolos” a canvi d’un preu determinat.

Era indiferent si tenien molt o poc a veure amb la ciutat que els contractava. El que realment tenia valor era l’índex de popularitat mediàtic que tenia el “pregoner”.

Així han hagut festes a on el pregó, com tret de sortida d’un dels esdeveniments més importants per a qualsevol població, han sigut veritables “nyaps” que no han reflectit, ni de lluny, el veritable esperit que representa la inici d’una Festa Major i no han servit tampoc per encoratjar a la participació al conjunt de ciutadans i ciutadanes.

Fa dos anys que l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols ha optat, crec que encertadament, a que el pregó de la Festa Major el faci algun personatge o entitat de casa, perquè si algú està legitimat a convidar a propis i estranys a participar de la nostra festiva joia i alegria, amb sinceritat i sense mediatitzacions econòmiques, és algú de dins.

L’any passat els Quercus, amb en Llibori al capdavant, ens va fer vibrar amb el seu sentit d’humor àcid, desenfadat i sense embuts, amb crítiques a tot i a tots, però des del coneixement profund d’un Sant Feliu que només pot tenir qui realment ha viscut i viu en i la ciutat.

I aquest any 2009 hem gaudit amb la Colla Gegantera que, per ser ambaixadors de la nostra ciutat a tota Catalunya portant el nom de Sant Feliu amb els gegants i capgrossos arreu del nostre territori, te tota l’autoritat per a fer les crítiques que cregui convenient, de la mateixa manera que la te per a obrir les portes del Sant Feliu de festes a tothom.

dissabte, 1 d’agost de 2009

Multes i ordenances

L’altre dia, el Ple Municipal de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols aprovava un conveni amb el que la gestió de les sancions per el incompliment de les ordenances municipals de convivència i civisme, de circulació, i de càrrega i descàrrega la portés a terme el Consell Comarcal del Baix Empordà.

No es tracta d’una decisió gratuïta ni arbitrària, sinó de la conseqüència lògica per a lluitar contra la impunitat amb que actuen aquells que gaudeixen vulnerant, reiteradament, aquestes normes mínimes de bon veïnatge, amb una efectivitat que, per raons estructurals com succeeix a la majoria de municipis similars al nostre, no es pot assegurar

Quan ara fa sis mesos, en el Ple Ordinari del mes de gener defensava l’ordenança municipal de convivència afirmava, convençut, que la llibertat d’un acaba quan comença la de l’altre, i que era necessari marcar les regles del joc per a garantir el respecte a les llibertats bàsiques entre els ciutadans i ciutadanes.

Personalment, mai m’ha agradat que m’obliguin a fer allò que ja sé que, per civisme, ja estic obligat a fer. Crec que cadascú ha de saber quins són els seus deures, de la mateixa manera que ha de conèixer els seus drets però, malauradament, en la societat pul·lulen personatges que, de manera conscient, s’obliden de les obligacions i creuen que la seva voluntat són els únics drets que s’han de tenir en compte.

I són aquests els que patiran una gestió realment eficaç de les sancions, fins que aprenguin quines són les seves obligacions vers la resta de ciutadans i ciutadanes.
.
Perquè l’objectiu d’aquesta decisió és la prevenció de la infracció i no la recaptació com algú, de manera malintencionada vol insinuar, ja que, com vaig afirmar, si al final d’un exercici no entrés ni un euro a les arques municipals per aquest concepte, hauríem aconseguit l’èxit.