dimarts, 7 de juliol de 2009

Reflexions sobre la confiança


Per qüestions professionals, amb la necessitat de presentar un escrit al seu nom, un company de fa molts anys hem plantejava deixar-me un parell de fulls en blanc per a què escrivís el que cregués convenient.

Haig de reconèixer que m’ha afalagat la confiança dipositada però, alhora, m’ha fet reflexionar sobre les conseqüències que pot tenir el subscriure un document sense saber el que un tercer pot escriure.

Recordo el cas d’aquell home que, amb tota la confiança del món en el seva germana, signant un paper en blanc, es va trobar amb la renúncia a l’herència que li pertocava.

O aquell treballador que, per a fer-li un favor a un company, li va signar un paper en blanc amb tota confiança, i es va trobar imputat en una falta laboral i amb l’acomiadament sota el braç.

La confiança, segons una de les moltes definicions que pot tenir aquesta paraula, és la hipòtesi sobre la conducta futura d’un altre. És com una aposta que consisteix en no inquietar-se del "no control" de l’altre i del temps.

Es pot tenir confiança cega en algú si estem parlant d’hipòtesi o d’aposta?

Malauradament, encertar a priori si una persona dipositària de la nostra confiança donarà, o no, una resposta correcta a les nostres expectatives no és qüestió de consanguinitat, d’amistat o d’empatia, és la solució inexacte a una equació amb moltes incògnites basades, totes elles, en actuacions demostrades d’integritat, de qualitat humana i de respecte envers a tercers.

En estadística seria el denominat interval de confiança, un parell de números entre els que estimem que hi haurà un cert valor desconegut amb una determinada probabilitat d’encert.

Desprès d’aquestes reflexions, hem pregunto si hem de confiar plenament en aquells, deixant-li papers o xecs en blanc, pel fet de que no ens han traït, o hem de valorar també el grau de confiança que mereix algú pels actes de traïdoria que han tingut amb uns altres?

1 comentari:

  1. Lligant amb la teva exposició, de fa uns dies, on parlaves de la lleialtat i la fidelitat, voldria fer la meva reflexió.
    Quan una persona lleial, amb moral, disposa d’un paper en blanc, signat pel que faci falta, no el farà servir més que en cas extrem , en “articulo mortis”.
    Però mortis el signant, no el dipositari de la confiança.
    Sempre pel bé del signant, mai pel be del dipositari.
    D’amagades i amb traïdoria, i tan sols pel bé del dipositari, aquesta confiança mal entesa, la fa servir, el fidel dipositari, pel seus propis interessos,egoistament i sense principis. Fidel a ell mateix i per damunt del que sigui.
    Quan algú perd el nord .... Quan es desprograma un cervell ... És com un animal ferit. Malgrat que amb la teva confiança el vulguis ajudar, l’únic que aconsegueixes és alimentar la seva bogeria.
    Jo he estat i soc persona de confiança, de papers signats, d’ escrits i en blanc. Soc lleial a la confiança dipositada, perquè tinc ètica i moral. Soc fidel als meus principis. Mai, ni havent perdut aquesta confiança, hem passaria pel cap utilitzar-los i molt menys, com a braç executor de la meva covardia.
    Arribat el cas, “l’articulo mortis” del que parlava al principi, perquè tinc la consciència tranquil•la, signaria jo mateixa les meves pretensions. Perquè son meves i podria fer-ho amb el cap ben alt.

    ResponElimina