dilluns, 27 de juliol de 2009

Esperanza Aguirre, antes muerta que sencilla


No tenia prou i havia de fer gala de la seva incontinència mental i verbal demostrant, de manera explícita a on està el seu auto-clientelisme CEOEista perquè, que ningú s’equivoqui, el te.

Va muntar una empresa al seu voltant, anomenada LIDERESA segons l’escriptor Alfredo Grimaldis, amb tot el capital provenint de la Banca Transfuguista i a on l’únic producte elaborat és Esperanza Aguirre.

I ara, alimentant-se del seu propi ego i sense cap sentit del ridícul, però continuant sent la caricatura televisiva en la que la va convertir en Pablo Carbonell, de manera esperpèntica es dedica a vendre la seva artificialitat fent acudits sense gràcia, intentant transmetre un glamour que li manca de manera natural.

Això sí, amb cara de Macario, espera que tots aquells que li retran vassallatge manifestin la seva aquiescència amb rialles forçades, encara que les seves afirmacions i el sentit de les mateixes els toqui en la mateixa línia de flotació dels seus interessos.

Per a ella sindicalista és un insult, treballador/a un esclau, els drets laborals un mal a eradicar, l’acomiadament lliure una justa reivindicació empresarial, i les pensions un concepte sense importància.

Per això, de manera grandiloqüent, sense cap tipus de rubor i amb la “senzillesa” incongruent que la caracteritza, ha titllat de “sindicalista retrògrado piquetero” al President del Govern criticant la seva postura ferma envers el Diàleg Social, quan defensa que la solució de la crisis no pot passar, de cap manera, per la retallada dels drets laborals conquerits pels treballadors i treballadores.

Segurament, amb aquesta declaració de postulats i de posicionament, intentarà no perdre el reconeixement d’aquells que fàcticament li donen suport, i que amb esperança, l’Esperanza continuí sent l’alternativa a encapçalar un Govern ranci, col·locat més a la dreta que la dreta, ple de floritures, joies, llapis de llavi granat, maquillatge i color sense brillantor, més propi de l’Espanya profunda dels anys 50 que d’un país socialment capdavanter.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada