divendres, 31 de juliol de 2009

ETA, a cabalgar hasta enterrarlos en el mar


Ho temia, però tenia l’esperança de que no es produís.

Havien vist frustrat el seu intent d’assassinar per a celebrar el seu aniversari amb l’atemptat de Burgos, però volien una celebració sagnant. I, malauradament ho han aconseguit.

Dos treballadors assassinats a Mallorca, com sempre amb covardia, amb traïdoria i amb sadisme.

Em pregunto quin desig demanaran quan bufin les espelmes del pastis per a celebrar la seva incongruència cinquantenària?.

Aquests mal nascuts no són dignes de pertànyer a la raça humana. Són vampirs que porten alimentant-se de la sang de les 858 víctimes mortals que han executat durant la seva miserable existència de 50 anys. I es diu aviat, 858 víctimes, més de 4500 litres de sang vesats, que haurien d’ofegar-los en la seva pròpia ignomínia.

Com sempre demano el silenci sorollós de l’exigència del PROU!. Demano la lluita contundent del seny i de la justícia. Però exigeixo la resposta ferma de tots els demòcrates, amb independència de les seves reivindicacions i ideologies.

Perquè és la unitat el que ens permetrà, com deia Alberti, CABALGAR, CABALGAR, HASTA ENTERRARLOS EN EL MAR!!!

dimecres, 29 de juliol de 2009

No estamos locos, sabemos lo que queremos.

Aquesta deu ser la lletra de la cançó que aquests miserables assassins han d’entonar.

Perquè no estan bojos, no ens enganyem, saben que el que volen, MATAR. Volen sang i els hi és igual que sigui de grans o petits.

Segur que estan frustrats perquè no han aconseguit, per sort, provocar la massacra que volien amb el covard atemptat perpetrat a Burgos.

Cridem PROU, mostrem la nostra indignació a crits, demostrem que no tenim por cridant.


dimarts, 28 de juliol de 2009

Q de qualitat, DAFO i Q de “queso”


Torno a incidir en el tema de millora substancial de la qualitat en el servei vers els ciutadans i ciutadanes que l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols s’ha marcat com objectiu prioritari.

Haig de reconèixer que hi ha molt camí a fer i mols esculls a vèncer, però també convenciment, conscienciació i decisió política i tècnica per a arribar als índexs d’eficàcia que una administració com la nostra, la més propera a la ciutadania, ha d’aconseguir.

En termes de qualitat, s’aplica l’anàlisi DAFO com a metodologia per a diagnosticar l’estat intern i extern de la situació d’una empresa, tant sigui pública o privada, amb la finalitat de saber quines són realment les seves Debilitats i Fortaleses, com factors interns i controlables, així com les Oportunitats i Amenaces com elements externs i no controlables.

Aparentment, a nivell organitzatiu, les nostres Debilitats tenen un pes molt més gran que les Fortaleses i, per això, l’atenció prioritària ha de ser corregir els factors organitzatius que distorsionen i mediatitzen la projecció exterior del servei, és a dir, les Oportunitats.

Utilitzant el paral·lelisme de la fabricació del formatge de Gruyère, els forats característics d’aquest famós i valorat producte suís són fruit d’una partícula que elimina gradualment l’aigua (Debilitats) per a què, finalment, quedi molt més formatge (Fortaleses) com a component més important.

Però que ningú s’equivoqui, les Debilitats han de ser sempre presents per a valorar i millorar contínuament les Fortaleses i donar resposta a les Oportunitats.

Seguint amb el símil gastronòmic del producte làctic, les Debilitats son com el pa que acompanya quan mengem formatge (Fortaleses), es complementen però el pesant, saborós i protagonista sempre ha de ser el formatge. Panem probato levem, gravemque caseum.

La determinació és avançar i dominar les Amenaces sense perdre de vista que totes les accions han d’anar encaminades a consolidar i millorar les Fortaleses, vencent les Debilitats per a aprofitar tota la potencialitat d’Oportunitats.

dilluns, 27 de juliol de 2009

Esperanza Aguirre, antes muerta que sencilla


No tenia prou i havia de fer gala de la seva incontinència mental i verbal demostrant, de manera explícita a on està el seu auto-clientelisme CEOEista perquè, que ningú s’equivoqui, el te.

Va muntar una empresa al seu voltant, anomenada LIDERESA segons l’escriptor Alfredo Grimaldis, amb tot el capital provenint de la Banca Transfuguista i a on l’únic producte elaborat és Esperanza Aguirre.

I ara, alimentant-se del seu propi ego i sense cap sentit del ridícul, però continuant sent la caricatura televisiva en la que la va convertir en Pablo Carbonell, de manera esperpèntica es dedica a vendre la seva artificialitat fent acudits sense gràcia, intentant transmetre un glamour que li manca de manera natural.

Això sí, amb cara de Macario, espera que tots aquells que li retran vassallatge manifestin la seva aquiescència amb rialles forçades, encara que les seves afirmacions i el sentit de les mateixes els toqui en la mateixa línia de flotació dels seus interessos.

Per a ella sindicalista és un insult, treballador/a un esclau, els drets laborals un mal a eradicar, l’acomiadament lliure una justa reivindicació empresarial, i les pensions un concepte sense importància.

Per això, de manera grandiloqüent, sense cap tipus de rubor i amb la “senzillesa” incongruent que la caracteritza, ha titllat de “sindicalista retrògrado piquetero” al President del Govern criticant la seva postura ferma envers el Diàleg Social, quan defensa que la solució de la crisis no pot passar, de cap manera, per la retallada dels drets laborals conquerits pels treballadors i treballadores.

Segurament, amb aquesta declaració de postulats i de posicionament, intentarà no perdre el reconeixement d’aquells que fàcticament li donen suport, i que amb esperança, l’Esperanza continuí sent l’alternativa a encapçalar un Govern ranci, col·locat més a la dreta que la dreta, ple de floritures, joies, llapis de llavi granat, maquillatge i color sense brillantor, més propi de l’Espanya profunda dels anys 50 que d’un país socialment capdavanter.


diumenge, 26 de juliol de 2009

Compromís de Qualitat a l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols


Sempre he cregut que la implantació de sistemes de qualitat en l’Administració Pública és una assignatura pendent i que és responsabilitat dels càrrecs electes assolir el compromís seriós, més enllà del programa de Govern, de cercar i aplicar mecanismes per a aconseguir una organització àgil que doni respostes reals a les demandes de la ciutadania.

Partint de l’experiència d’altres Administracions i personal i professionalment en altres administracions, ens vérem proposar, de manera silenciosa, polsant i sent receptors de l’opinió de la gent implicada (usuaris i treballadors), posar els fonaments per a crear una estructura organitzativa adient i propera. És a dir, una estructura oberta i transparent, que és giri i miri cara a cara a la ciutat.

Ara, la Federació Española de Municipis i Províncies, de la que l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols forma part, ha decidit adherir-se a la denominada Carta de Compromisos amb la Qualitat de les Administracions Públiques, el que suposarà un impuls i ajuda a la implementació de mesures efectives.

La esmentada Carta, inclou deu punts a manera de Decàleg de Compromisos.


  1. Determinar d’estructures i mecanismes per a implantar la qualitat en l’Administració. A Sant Feliu ja s’han aplicat mesures urgents de millora en el servei, i durant el segon semestre de l’any està previst les accions formatives i tècniques per a iniciar el procés.
  2. Adoptar mesures organitzaves i de coordinació inter - administrativa.
  3. Fomentar el intercanvi d’experiències i de la gestió del coneixement.
  4. Apostar per la innovació en la gestió amb la incorporació de noves tecnologies. A Sant Feliu, hem creat i està funcionant l’Oficina d’Atenció a la Ciutadania, encara en procés de desenvolupament.
  5. Aplicar l’anàlisi i avaluació permanent de normes, programes, plans i polítiques públiques.
  6. Promoure el reconeixement lligat a l’Avaluació de l’Acompliment (Gestió per Competències). A Sant Feliu en el marc de relacions laborals ja està contemplat aquest sistema de gestió de Recursos Humans.
  7. Retre comptes als ciutadans, mitjançant observatoris de qualitat.
  8. Elaborar i difondre cartes de serveis.
  9. Integrar la qualitat en els programes de Govern.
  10. Establir mecanismes de seguiment i revisió de la carta.

El repte és ambiciós però obligatòriament assumible a mig termini, per a aconseguir que l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols es converteixi en una autèntica organització intel·ligent, capaç de generar valors per a la ciutadania, augmentant i millorant les seves possibilitats vitals i afavorint el desenvolupament sostenible de la nostra ciutat.

dissabte, 25 de juliol de 2009

CEOE, reductio ad absurdum


M’hagués agradat equivocar-me però, malauradament, els que preveiem que en les negociacions per a arribar a acords en el denominat Diàleg Social una de les parts no estava per la labor, hem encertat de ple.

La patronal espanyola, crec que mal representada per la CEOE, ha demostrat amb la seva actitud que entre els seus objectius no està l’apostar per un front comú que ens permeti sortir de la complicada situació econòmica i social en la que ens trobem, sinó aconseguir beneficis de la mateixa.

Per a la CEOE la crisi és com un producte que han elaborat i emmagatzemat durant molt de temps, del que en tenen l’exclusiva i que ara, només ells poden administrar i gestionar la seva distribució.

Sembla que, mitjançant una espècie d’estraperlo, vulguin fer un negoci ràpid amb les necessitats de la societat, sense tenir en compte les conseqüències negatives presents i futures que la seva avidesa pot generar.

Però han calculat malament, i la fermesa de Govern i Sindicats ha frenat les seves expectatives.

La solució a la crisi està en trobar sortides conjuntes, assenyades i amb projecció de futur, que incentivin la confiança del conjunt dels treballadors i treballadores amb acords aconseguits sota el paraigües de la complicitat, i això és impossible si les pretensions passen per fomentar, encara més, la precarietat.

Perquè inseguretat, és a dir, precarietat, és posar en perill el sistema públic de pensions, reivindicant rebaixes en les cotitzacions empresarials més enllà de la lògica del moment.

I perquè precarietat, inseguretat i, sobre tot, desconfiança és que els mecanismes proposats per la CEOE per a lluitar contra l’atur i fomentar, alhora, la creació de llocs de treball, es recolzin en incentivar l’acomiadament i la retallada dels drets dels treballadors i treballadores.

És, com deia Aristóteles, un reductio ad absurdum, la prova per contradicció, és a dir, partint d’un objectiu lògic el resultat és absurd, per la qual cosa només és pot plantejar que l’objectiu de la CEOE és fals.
Coneixent el tarannà i la responsabilitat de molts empresaris gironins, conscients del seu protagonisme en la societat i de que l’estabilitat en el mercat del treball és sinònim de riquesa i desenvolupament econòmic i social, estic convençut de que no se senten representats per un establishment empresarial que vol aprofitar l’actual situació per assegurar-se una total impunitat que permeti, si els seus interessos així ho aconsellen, provocar i controlar un altre situació de crisi com la que estem patint actualment.

divendres, 24 de juliol de 2009

Pla de Barris a Sant Feliu de Guíxols

A proposta de l’Equip de Govern, el proppassat 30 d’abril de 2009 el Ple municipal de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols va aprovar, per unanimitat, la candidatura del Barri del Puig a la cinquena convocatòria del Pla de Barris 2009.

Aquest barri, envellit i amb una urgent necessitat d’atenció especial amb intervencions de caire social i urbanístic, reiteradament i justament reclamades pels veïns, reunia les condicions que requereix la llei 2/2004 de millora de barris.
  • Generar redistribució social
  • Rehabilitació integral del barri
  • Accions per a millorar la cohesió social i la integració
  • Sostenibilitat ambiental
  • Dinamització econòmica
La Generalitat de Catalunya ha valorat positivament el projecte presentat per l’Ajuntament, i ha concedit una subvenció de quasi 3.000.000 d’euros que corresponen al 50% del valor total de la intervenció prevista en l’esmentat barri, i que farà realitat, desprès de molts anys, de moltes promeses i, per què no dir-ho?, de moltes frustracions, les reivindicacions dels veïns

Enhorabona!!!.

dimarts, 21 de juliol de 2009

Casaments a la carta, SÍ

És cert, a Sant Feliu casem a la carta. La gent d’altres poblacions ve a la nostra ciutat a celebrar el seu matrimoni civil quasi, com algú ho adjectiva, massivament.

Segurament perquè la tramitació és àgil, perquè no hi han llistes d’espera de mesos i mesos com succeeix a altres poblacions, i vull pensar que també, perquè l’Alcalde i els Regidors traslladem als nuvis i als assistents a la cerimònia, quelcom més enllà que un simple i fred tràmit administratiu.

Reconec que, a nivell personal, m’agrada fer de “casamentero”, m’agrada desitjar felicitat als contraents i alegria als convidats, encara que s’ha de dir que alguna vegada es fa coll amunt deixar a la família un dia festiu per a assistir-hi.

Però malgrat que aquests “casaments a la carta” reben crítiques, i llevat la meva satisfacció personal (que, possiblement, no importi a ningú) vull considerar que estem contribuint de manera positiva a la promoció i dinamització de la nostra ciutat.

Els que participen en un casament a casa nostra s’emporten, amb seguretat, una grata impressió d’un Sant Feliu que, a lo millor, no coneixien i que, els obligarà a tornar-hi.

El banquet de noces es fa, normalment, en alguns dels establiments de la nostra població, i molts dels complements que es fan servir en una cerimònia com aquesta, es compren en els nostres comerços.

Només amb aquests fets, les crítiques negatives que alguns fan queden, crec queden completament anul·lades.

Per això continuaré desitjant als nuvis, en nom de la ciutat de Sant Feliu de Guíxols, i com diu la cançó d’en Sabina, que “todas las noches sean noches de boda, y que todas las lunas sean lunas de miel”.

Lluitant contra el foc


He viscut, de molt a prop, les conseqüències d’una acció presumpta i “inconscientment intencionada” que ha provocat un foc dels denominats “estivals” a la nostra ciutat, sortosament sense ferits entre els habitants de la zona, encara que amb pèrdues materials de consideració.

La calor sufocant, un terreny sec i un vent canviant, es van aliar amb les flames que cremaven descontrolades tot allò que trobaven al seu pas i que van declarar la guerra, dificultant la seva tasca, a tots aquells professionals i voluntaris que tenien com objectiu doblegar aquest enemic en forma d’incendi.

Solidaritat amb els afectats però també, alhora que reconeixement, amb els homes i dones que jugant-se la seva integritat es van passar hores lluitant per a controlar el incendi.

Bombers, Mossos d’Esquadra, Forestals, Creu Roja, Protecció Civil, Brigada Municipal i Policia Local van actuar amb la celeritat que correspon a la seva professionalitat i al seu compromís amb la ciutadania i a tots ells, des de la meva responsabilitat política però, sobre tot com a guixolenc, el meu agraïment.

Però seria injust que no fes una menció especial a tres dels col·lectius de la nostra ciutat que, moltes vegades qüestionats, van demostrar amb la seva actuació que la ciutat de Sant Feliu es pot sentir orgullosa d’ells; em refereixo als nostres Voluntaris de Protecció Civil, a la Brigada Municipal i a la nostra Policia Local.

Uns, els VOLUNTARIS, que amb el seva participació sense compensacions, no tenen més que “flairar” que la ciutat necessita de la seva col·laboració per a que es posin a les ordres dels comandaments responsables per a participar, de manera inestimable, en tot allò que sigui necessari.

Els altres, TREBALLADORS DE LA BRIGADA MUNICIPAL, que amb el seu cap al capdavant, van fer molt més que el que la seva tasca professional els hi obliga.

I, per últim, els membres de la POLICIA LOCAL que es van posar a primera línia de foc, sense cap tipus de recel ni dubta.

En aquest cas, vull destacar l’actitud dels agents i comandaments que, trobant-se de festa o fora de servei, no van necessitar la trucada pertinent dels responsables del cos i es van personar per a treballar cos a cos amb els seus companys, un cop es van assabentar del succés.

Repeteixo, com a ciutadà i com a polític em sento orgullós d’aquests amics.

diumenge, 19 de juliol de 2009

Al descobert les seves vergonyes


No hi ha cosa pitjor per a un dirigent polític que basar el seu lideratge en l’exercici de la manipulació dels ciutadans i ciutadanes. Això és menysprear la capacitat d’anàlisi del conjunt de la societat i viure d’esquenes a la realitat a l’intentar imposar la seva visió sobre la de la resta.

Les enquestes ja han demostrat que l’acord de finançament assolit pel Govern català i l’espanyol té un recolzament majoritari de la ciutadania, però si algú dubta (segur que serà un argument utilitzat per aquells als que no els hi acompanyen els resultats), només fa falta que trenqui la distància i que s’apropi i escolti l’opinió d’aquells als que té l’ambició de dirigir.

Segur que la seva percepció coincidirà plenament amb els sondejos que s’han fet els darrers dies.

Durant aquest cap de setmana, des del PSC hem impulsat una necessària tasca d’informació. Amb xifres, amb proves i amb realitats, aclarint i responent a les preguntes i inquietuds de les desenes de guixolencs i guixolenques que s’han dirigit a la taula informativa que hem instal·la a la Rambla Vidal.

El més significatiu, les reaccions de sorpresa i, fins i tot, d’indignació d’alguns militants de partits contraris a l’acord, que han comprovat com se’ls està intentant enganyar, constatant que aquells dirigents polítics que tenen com a bandera visible el seu catalanisme sectari i dubten del catalanisme de la resta, només estan moguts per el interès particular de la seva ambició que està deixant al descobert les seves pròpies vergonyes.

Innecessària provocació a la pesca catalana


No puc estar més d’acord amb el President de la Federació Catalana de Confraries de Pescadors quan afirma que les sancions imposades als pescadors que es van manifestar l’any 2005 als Ports de Tarragona i Barcelona són una repressió i una humiliació però, a més a més, jo afegiria, una inconscient provocació.

Aquests professionals van fer ús del seu dret a la vaga, en el mitjà en el qual desenvolupen la seva activitat, el mar, van utilitzar la seva eina de treball, el vaixell, i es van ubicar en el lloc a on es pot visualitzar la seva protesta, els ports.

De la mateixa manera que qualsevol treballador quan vol manifestar les seves reivindicacions, i com de la mateixa manera, contemporàniament, van fer-ho també justificadament, els professionals de la pagesia o del transport.

Puc assegurar que a cap treballador li agrada fer vaga, i que aquesta mesura de pressió és l’última opció que es contempla però penso, a més a més, que l’acció portada a terme a l’any 2005 i que ara es penalitza amb sancions econòmiques era una reivindicació que, d’aconseguir-se, beneficiava directa i indirectament al conjunt de la ciutadania.

Perquè s’ha de recordar que el que es demanava era l’aplicació de mecanismes negociats per a minimitzar l’efecte negatiu que la pujada descontrolada del gasoil tindria en un sector tan sensible com el pesquer, i sobre el que l’Administració, teòricament, ja actuava de manera especial.

I perquè si bé és cert que aquella protesta va perjudicar a tercers, no és menys cert que aquests mateixos ciutadans i ciutadanes (consumidors dels productes de mar) afectats pel bloqueig portuari gaudirien, amb tota seguretat, del resultat d’un possible acord.

No es tracta, ni molt menys, de reclamar que es deixi sense càstig un fet punible, però hem pregunto si és ara el moment de sancionar als professionals d’un sector desprès de l’acord assolit amb la Ministra de Medi Ambient de no fer efectius els expedients sancionadors.

La pesca professional a Catalunya necessita mesures urgents i consensuades de reestructuració, des d’un punt de vista global, amb la complicitat de totes les Administracions i tots els agents socials, i sense elements que mediatitzin l’objectiu de consolidar el futur d’un sector en el que moltes poblacions basen gran part del seu desenvolupament econòmic i social.

dilluns, 13 de juliol de 2009

El protagonisme de l’acord de finançament

Després de molts mesos de sentir parlar de finançament, per fi ja tenim un pacte que deixa a Catalunya molt a prop de la justa reivindicació econòmica que mantenia des del 2001, data en la que CiU va subscriure el pitjor acord financer per als nostres interessos.

Molt mesos de contactes entre Governs però, sobre tot, massa protagonisme per part dels diferents partits i líders polítics que han volgut capitalitzar, durant aquest temps, la marxa de les negociacions, participessin o no en les mateixes.

Uns, entenent que la tasca fiscalitzadora de l’acció de Govern, des de l’oposició, es tradueix en posar pals a les rodes a qualsevol actuació, anteposant interessos partidistes als del país que, suposadament, defensen

D’altres, creient que la defensa del seu programàtic nacionalisme espanyol ha de passar, ineludiblement, per la condemna sistemàtica de tot allò que reivindica Catalunya encara que, de manera incoherent, acceptin la millora del finançament autonòmic que s’ha acordat. Com diu la vice-presidenta del Govern, “Toma el dinero y corre

I d’altres, fent visible que el seu valor en la denominada aritmètica parlamentària, és un arma de xantatge permanent.

Arriba el moment de les medalles i de marcar paquet. Recordo que només el PSC tenia confiança en el resultat de l’acord, però segur que els que han intentat boicotejar o mediatitzar les negociacions i que ara manifesten les seves crítiques, no dubtaran en suavitzar la seva postura intransigent atribuint-se algun mèrit.

Però només serà necessari utilitzar l’hemeroteca per a fer les valoracions pertinents i col·locar a cadascú en el seu lloc i aquells que dubtaven de la capacitat de compromís infrangible del President Montilla hauran de reconèixer el seu error d’apreciació perquè, fins i tot, amb el resultat beneficiós per a totes les comunitats autònomes d’aquesta negociació liderada pel Govern català, es constata el paper rellevant i protagonista de Catalunya en el conjunt de l’Estat espanyol.

diumenge, 12 de juliol de 2009

Conviure a velocitat diferent

Quan en el decurs del Ple Municipal del mes de gener feia la presentació de l’Ordenança de Convivència de Sant Feliu de Guíxols, deia que la “llibertat d’un, acaba quan comença la de l’altre”. Un axioma senzill per la seva lògica, si no fos perquè la lògica és bona per a raonar, però dolenta per a conviure.

En una situació de cohesió social comunitària, sense elements imprevistos que puguin trencar la rutina relacional, les pautes de comportament es basen en la quotidianitat i en la similitud d’un sistema de vida comú. És a dir, tothom viu a una velocitat semblant.

Quan en una comunitat arrelen elements que viuen a una velocitat diferent a l’habitual, es converteixen en distorsionadors de la convivència rutinària, és a dir, en agressors d’un sistema de vida normalitzat.

Això que pot semblar una obvietat sense importància, és un dels factors que en aquest moment està mediatitzant la convivència en moltes ciutats que supediten el seu desenvolupament a l’industria del turisme.

El visitant vol trencar amb la seva rutina, oblidant-se d’algunes de les rígides normes de comportament que, per la bona convivència amb els seus veïns habituals, ha de respectar sistemàticament.

Però el veïns permanents de la població volen seguir mantenint la seva qualitat de vida, i exigeixen als visitants el respecte rígid a les normes de comportament que, precisament, volen deixar aparcades temporalment.

La lògica de la supervivència i el creixement econòmic i social de la ciutat obligaria a pensar que aquesta línia entre les llibertats d’uns i les dels altres, hauria de moure’s en benefici dels visitants, però també té lògica la negativa de qualsevol ciutadà a renunciar als drets que ell entén com bàsics.

Per experiència, trobar l’equilibri entre tots dos interessos és realment complicat, sinó impossible. És qüestió de voluntats i de comprensió, d’entendre que el creixement demogràfic de la població durant la temporada estival és necessari per al futur, i de no considerar als turistes com invasors de la normalitat.

De la mateixa manera, això sí, que aquests ciutadans de temporada han ser conscients de que durant un temps determinat, són una part important de la cohesió social que ha de prevaldre en qualsevol població, és a dir, que han d’intentar viure a una velocitat l més possible semblant a la dels ciutadans permanents.

Porta Ferrada 2009. I és el inici!!!


Vérem gaudir d’una nit màgica amb The Pretenders, com punt de partida inaugural d’un esdeveniment artístic digne de la categoria que té el Festival de la Porta Ferrada.




Vérem continuar amb un Lou Reed intimista que amb la seva dona, la Laurie Anderson, em va deixar fora de joc amb un estil molt llunyà d’aquell icona del rock and roll inconformista dels anys 70 i 80, però que no treu la vàlua d’aquest magnífic cantant i del seu nou muntatge musical que, val a dir, iniciava la seva gira mundial amb nosaltres.




I ahir, com a tercer referent, dues hores i mitja de so, llum, color i música però, sobre tot, un espectacle a on el cantant català Manolo García, va demostrar la seva mestria per a aconseguir una total complicitat entre el públic i la seva actuació, destacant, alhora, la seva capacitat d’entrega i de professionalitat.




A la vista del programa d’en guany, està totalment justificat que el Festival de la Porta Ferrada, ara en la seva 47ena. edició, s’hagi convertir en un referent consolidat, que li permet acollir, el proper dia 17, l’espectacle Visions de la Mediterrània, amb les actuacions d’en Serrat, Noa, Maria del Mar Bonet, Franca Masu i Gino Paoli i que pugui afrontar amb el llistó molt alt i amb garanties les seves noces d’or al 2012.

Port de Barcelona, Port de Tarragona o Autoritat Portuària Catalana?


Fa quasi vint anys, des de la meva responsabilitat sindical, vaig verbalitzar públicament que, per raons de rendibilitat i supervivència, els dos ports d’interès general de Catalunya, Barcelona i Tarragona, haurien de cercar mecanismes de complementarietat estratègica, tant comercial com operativa, i algú em va tractar de temerari i, fins i tot, d’alarmista.

Plantejava també que, aprofitant un hinterland (àrea d’influència) cada cop més solapat per la millora d’infraestructures, l’objectiu hauria de ser crear un front portuari que ens permetés, realment, aprofitat tot el potencial de competitivitat que tenen les instal·lacions portuàries del nostre litoral.

El Sr. Jordi Valls, President de l’Autoritat Portuària de Barcelona, afirmava en una entrevista al Dossier Econòmic del Punt, i molt encertadament, que les Autoritats Portuàries de Barcelona i Tarragona, per una qüestió de competitivitat global, han d’acabar fusionant-se, tot i seguint l’exemple d’altres ports europeus.

Crec que aquest és el camí, però alhora hem pregunto si no hem esperat massa per contemplar el que ara és una necessitat a curt/mig termini.

Durant molts anys els ports han estat supeditats a una política portuària estatal amb moltes indefinicions, marcada per prioritats polítiques i de supeditació a grans holdings empresarials, deixant en un segon termini els interessos marcats per la seva realitat territorial, social i econòmica.

Però si bé és cert que aquesta política portuària general és competència de l’Estat a través del Ente Público Puertos del Estado, la responsabilitat de marcar estratègies comercials correspon a cada port, i tal i com s’ha demostrat, els ports catalans han tingut prou empenta com per a adequar-se a la demanda i a les exigències del mercat, mantenint-se en els primer llocs del rànking portuari.

Sense preses, alhora que sense pauses però,.sense perdre la identitat dels ports de, Tarragona i Barcelona, l’aposta hauria de ser consolidar una Autoritat Portuària Catalana.

divendres, 10 de juliol de 2009

El seu argument, la por

No han assassinat perquè no han pogut. Perquè han tingut la “mala sort” de que un veí fos testimoni del seu acte i donés l’avís a la Policia.

Sinó avui estaríem lamentant, amb tota seguretat, un bany de sang a Durango, que era el seu objectiu.

Que ningú s’equivoqui, l’atemptat no anava dirigit contra la Casa del Poble, sinó contra el poble, intentant generar distanciament entre els ciutadans i ciutadanes bascos i el seu Govern legítim. El rebuig a través de la por, el seu argument.

Per això, per enèsima vegada, solidaritat amb els socialistes d’Euskadi, però sobre tot amb tots els ciutadans i ciutadanes del País Basc, amb la seguretat de que l’agonia d’ETA està cada cop més a prop.

El Tour de França a Sant Feliu

Terrasses, bars i restaurants amb el cartell de “complert”, botigues amb major volum de negoci i el nom de Sant Feliu de Guíxols a tots els mitjans de comunicació.

Això sí, a l’altre part de la balança, entrebancs circulatoris durant un temps determinat, manca d’aparcaments, massificació de gent com feia temps que no es veia.

Ha valgut la pena que la serp groga o multicolor que escenifica el Tour de França passi per la nostra ciutat? Alguns negaran l’evidència i des del seu ostracisme dubtaran de la resposta.

Però se’ls ha d’ajudar dient que SÍ. Que l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols hagi apostat per a que aquest esdeveniment esportiu tingui un punt a la nostra ciutat ha sigut un gran encert.

Segur que aquests que avui protestaven no han pogut compartir l’alegria de grans i petits gaudint de l’espectacle, ni han viscut l’entrega de desenes de voluntaris guixolencs col·laborant, ni els esforços de tècnics municipals per a evitar que es produís cap errada organitzativa, ni la paciència de la Policia Local i Mossos d’Esquadra amb el públic assistent.

Avui la nostra ciutat ha estat protagonisme ciclista, a l’alçada de Girona o Barcelona, sent una part important del tercer gran esdeveniment esportiu a nivell mundial, segons els entesos, desprès de les Olimpíades o el Campionat del Món de Futbol.

Que l’any 2010 torni el Tour de França. Sant Feliu s`ho mereix.

dijous, 9 de juliol de 2009

L'espiell ganxó. ÀNIM!!!


Fa uns dies, va aparèixer un blog anomenat l’espiell ganxó creat per un grup de joves amb ganes de parlar de la seva ciutat, Sant Feliu de Guíxols.

No vaig dubtar ni un moment, i em vaig fer seguidor del mateix, de manera pública, perquè entenc que a la nostra ciutat és necessari impulsar qualsevol tipus d’iniciativa que ens faci arribar, als que tenim responsabilitat política, les inquietuds del conjunt de ciutadans i ciutadanes.

No sé, ni tinc interès en saber-ho quin és el nom d’aquests joves, dels seu ideari ni de la seva militància política. Són joves de Sant Feliu, guixolencs i guixolenques que expressen la seva opinió, les seves crítiques i, perquè no?, el reconeixement els encerts que, des de l’Ajuntament, es poden tenir.

Si el servei d’escombreries té mancances, per què no han de dir-ho?. Si hi ha errades en alguna decisió, per què han de callar? I si s’ha fet una actuació que mereix alguna felicitació, per què no han de verbalitzar-ho?

No es pot complir amb la responsabilitat de regidor estant d’esquenes a la ciutat, i són necessàries iniciatives com la de l’espiell ganxó per ajuntant-se a donar la resposta que els ciutadans esperen de nosaltres.

Ànim i no pareu de dir allò que creieu oportú, sent l'espiell de Sant Feliu de Guíxols, per obligant-se a millorar la nostra ciutat!.

Els ñus


És una curiositat, però fent zapping pels canals que emeten documentals de natura, vaig sentir parlar dels ñus, i em va venir a la memòria l’afirmació d’un company que comparava físicament la seva cap amb aquesta bèstia.

Aquesta curiositat m’ha portat a cercar a internet, no només la similitud física, que és certa, sinó també la semblança en el seu comportament quotidià..

Doncs bé, l’origen de les espècies d’en Darwin encerta, i en aquest cas existeix una més que coincidència en el comportament d’aquesta persona amb el del Connochaetes, que així es denomina científicament.

Físicament, els ñus tenen un aspecte amb poca gràcia que recorda a un estrany creuament entre vaca i antílop, amb crins llargues i cua de cavall. Tenen barbes que pengen des del coll, poca barbeta, i potes llargues i afilades.

Socialment, són antílops que es reuneixen en grups de femelles amb les seves cries o joves i que s’aprofiten d’altres animals per a descobrir els seus depredadors.

Companya, vas encertar, ja no m’agraden tant els ñus. (personalitzats)

dimarts, 7 de juliol de 2009

Reflexions sobre la confiança


Per qüestions professionals, amb la necessitat de presentar un escrit al seu nom, un company de fa molts anys hem plantejava deixar-me un parell de fulls en blanc per a què escrivís el que cregués convenient.

Haig de reconèixer que m’ha afalagat la confiança dipositada però, alhora, m’ha fet reflexionar sobre les conseqüències que pot tenir el subscriure un document sense saber el que un tercer pot escriure.

Recordo el cas d’aquell home que, amb tota la confiança del món en el seva germana, signant un paper en blanc, es va trobar amb la renúncia a l’herència que li pertocava.

O aquell treballador que, per a fer-li un favor a un company, li va signar un paper en blanc amb tota confiança, i es va trobar imputat en una falta laboral i amb l’acomiadament sota el braç.

La confiança, segons una de les moltes definicions que pot tenir aquesta paraula, és la hipòtesi sobre la conducta futura d’un altre. És com una aposta que consisteix en no inquietar-se del "no control" de l’altre i del temps.

Es pot tenir confiança cega en algú si estem parlant d’hipòtesi o d’aposta?

Malauradament, encertar a priori si una persona dipositària de la nostra confiança donarà, o no, una resposta correcta a les nostres expectatives no és qüestió de consanguinitat, d’amistat o d’empatia, és la solució inexacte a una equació amb moltes incògnites basades, totes elles, en actuacions demostrades d’integritat, de qualitat humana i de respecte envers a tercers.

En estadística seria el denominat interval de confiança, un parell de números entre els que estimem que hi haurà un cert valor desconegut amb una determinada probabilitat d’encert.

Desprès d’aquestes reflexions, hem pregunto si hem de confiar plenament en aquells, deixant-li papers o xecs en blanc, pel fet de que no ens han traït, o hem de valorar també el grau de confiança que mereix algú pels actes de traïdoria que han tingut amb uns altres?

diumenge, 5 de juliol de 2009

Passarel·la de vestits de paper a Sant Feliu

El dissabte, malgrat la calor, vaig tornar a gaudir de la desfilada de vestits de paper que es va celebrar al Centre Cívic de Vilartagues de Sant Feliu de Guíxols.

Una vintena de creacions imaginatives, confeccionades amb material del tot reciclable i senzill, però segur que de manufactura complexa, com és el paper i que, a simple vista, semblen fetes del teixit més normal; sense ser un entès, crec que no tenen res a envejar als Miró, Vitorio&Luchino, Balenciaga, Pertegaz o Versace, per a apuntar algunes de les celebritats consagrades en el món de la moda.

Fins i tot els professionals de la passarel·la que protagonitzen periòdicament la premsa rosa, podrien aprendre de la naturalitat i l’orgull amb el que, les dones i home que durant un hora van recollir els aplaudiments de tots els assistents a l’acte, mostraven els seus treballs.

Una activitat creativa com aquesta ben mereix el reconeixement de tothom, institucions i entitats, i impulsar iniciatives per a consolidar-la com una marca territorial de referència en aquest àmbit artístic ha de convertir-se en un objectiu.

Barcelona, Madrid, Milan o New York, centres de la moda per antonomàsia, no podrien competir mai amb la humilitat de la “passarel·la de vestits de paper de Sant Feliu de Guíxols”, en l’actualitat dignificada per un grup de persones amb il·lusió però, per què aquest esdeveniment, ara casolà, no podria ser l’embrió un projecte més ambiciós?.

Algú podria dir que em cega un lògic arrelament d’empatia amb els ciutadans i ciutadanes de la meva ciutat, és cert, però això no pot amagar la realitat del reconeixement a la dedicació de la gent gran que demostra, un cop més, que l’edat no és sinònim de decadència ni inactivitat, sinó tot al contrari.

divendres, 3 de juliol de 2009

Carta al Sr/a. Gabi Alisau

Ja dic noms i cognoms. Sense embuts. Convençut de que, des de la seva més que sòrdida i orgásmica frustració, segueix aquest blog, Això sí, dubtant de si aquest nom és realment el seu o, com de manera barroera i incongruent, utilitza el paraigües de la covardia de l’anònim per recolzar els seus arguments, per ovaris!, com afirma.

Sempre des del mateix amagatall, el de l’anonimat, es permet personalitzar acusacions sense donar la cara. Sense mesurar, espero, les conseqüències que poden tenir les seves afirmacions malintencionades. Qüestionant, fins i tot, l’honorabilitat dels seus companys de feina (perquè per les dades que té és treballador/a de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols) que van actuar de manera imparcial i equànime en un tribunal d’exàmens, i de les treballadores que, amb esforç, ha tret unes oposicions.

Afirmo que vostè no té entranyes, que és un/a psicòpata, però alhora estic convençut de que com qualsevol persona psicòpata, no aguantarà gaire en voler treure a la llum el seu ego per a demostrar la seva seudo valentia.

Si vostè sospita, denunciï, donant la cara, sortint del seu onanisme mental. Demostri que és vostè persona i no un rosegador/a de claveguera. Defensi els seus arguments per la via formal, que és el que ha de fer un home o dona amb principis.

Amagar-se en pors imaginàries i delirants és un argument sense cap tipus de solidesa i que porta a pensar que, d’actuar a cara descoberta, es podria descobrir que vostè té coses a perdre o bé que no ha aconseguit alguna prebenda que algú li va prometre i que, per justícia, no li correspon, o bé que es pugui demostrar la seva incompetència.

Si vostè sap el que són unes oposicions (segur que sí), ha de reconèixer la vàlua que té l’opositor, i l’esforç que s’ha de fer. I el que menys necessita una persona que s’enfronta a una prova d’aquests tipus, és gent que distorsioni i generi dubtes sobre el procés.

Per això estic orgullós de les tres treballadores que van aprovar les oposicions i, també de les que no han aconseguit superar-les. Fins i tot, els anònims malintencionats han ratificat la transparència de tot el procés.

Però repeteixo, si té dubtes, actuï. La/el convido a que demani revisió d’exàmens, i si es demostra amb fets la parcialitat dels membres del tribunal per pressions dels polítics d’educació o de personal, com vostè insinua de manera torticera, exigeixi, com a ciutadà/na, la seva reprovació. (Li recordo que, des de l’aprovació de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, els polítics no formen part dels tribunals d’exàmens).

De totes maneres, li aconsello que consulti al seu psiquiatra, al seu psicòleg, al seu pastor o al seu assessor espiritual, perquè estic segur que no treure a la llum la seva incontrolada rancúnia ha de ser dolent per a la seva salut mental, i sent treballador/a de l’Ajuntament, com sospito, també contraproduent per a la marxa de l’organització i, per projecció, negatiu per el servei als ciutadans i ciutadanes.

dimecres, 1 de juliol de 2009

Funcionaris vs Ciutadans?


No he cregut mai en els estereotips que defineixen als treballadors dels Ajuntaments, i sempre m’he revoltat quan algú nega, de manera general, la seva professionalitat.

Aquell estigma, recolzat i alimentat per infinitat d’acudits que han adjectivat pejorativament al funcionari, qüestionant la seva implicació en un projecte de servei al ciutadà, és un lastra que arrosseguen aquests treballadors i treballadores i del que, per pròpia supervivència, s’han de desprendre.

No es tracta de renunciar als drets que unes oposicions superades amb esforç atorguen al personal de l’Administració Local, sinó d’adequar el blindatge i la seguretat en l’ocupació que tenen aquests treballadors a la resposta que d’ells espera la ciutadania.

És normal, fins a cert punt lògic, que qualsevol canvi organitzatiu provoqui reticències i, fins i tot, rebuig, però crec que seria políticament irresponsable condemnar a una societat, que avança a marxes forçades en les seves demandes, a patir l’ancoratge d’un arcaic immobilisme funcional de la seva administració més propera, com són els Ajuntaments.

I entenc que a l’objectiu polític de modernitzar l’Administració hi hagi la fiscalització, fins i tot fèrria, dels treballadors, però ambdues parts han de ser conscients que aquesta adequació organitzativa és un fet irrenunciable per exigència de la pròpia ciutadania i que, per responsabilitat política i professional, s’ha d’afrontar conjuntament per a aconseguir l’èxit.

Crec que ha de ser la complicitat sorgida de la negociació col·lectiva, portada fins a l’última conseqüència, l’element aglutinador per marcar unes regles del joc bàsiques que garanteixin l’equilibri entre els drets i reivindicacions dels treballadors i les necessitats polítiques i ciutadanes.

I de la mateixa manera que hem sigut capaços de buscar mecanismes per a trencar encotillaments que impossibilitaven equiparar els drets del personal de l’Ajuntament al de la resta de treballadors i treballadores, perquè no hem de trobar també mecanismes per a que els treballadors i treballadores de l’Administració tinguin obligacions similars a les de la resta?.

M’atreveixo a afirmar, i ho faig, que malgrat excepcions marcades per interès polític o de caire paternalista, la majoria de treballadors i treballadores de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols són conscients de la seva responsabilitat envers els ciutadans i ciutadanes i que, per responsabilitat i orgull professional, no volen patir l’estigma funcionarial que algú vol que es perpetuï.