diumenge, 14 de juny de 2009

Negociar de bona fe



Molt s’ha escrit sobre tècniques negociadores, sobre tipus de negociació, tàctiques i estils, però durant trenta anys negociant a tots els nivell sempre he tingut tres qüestions clares:

- Que totes les negociacions són diferents. No valen estereotips ni manuals

- Que no es pot afrontar una negociació amb l’ànim de guanyar per golejada, sinó d’arribar a un acord satisfactori per a les parts

- I que per a què una negociació arribi a bon port, i els acords fruit de la mateixa es consolidin, el procés negociador ha d’estar marcat per la bona fe dels negociadors.

Per això, quan desprès d’un pacte, una de les parts es desdiu unilateralment i no assumeix el seu compromís, escrit o no, no només demostra un tarannà poc fiable, sinó que perd tota credibilitat en processos posteriors, perillós sobre tot en el camp de la negociació col·lectiva, a on el marc de les relacions laborals es fixa en una taula de negociació..

És cert, no és la primera vegada, i segur que no serà l’última, que hem trobo en una situació a on el respecte als acords s’obvia i, al·legant desconeixement, s’intenta treure rendiment al penediment de l’acceptació, provocant un desacord posterior que, normalment, té conseqüències imprevisibles.

Perquè la fase final, i la més important, de la negociació no és la signatura o l’encaixada de mans, prou vàlida quan la bona fe presideix les converses, sinó la voluntat de les parts per a fer possible l’aplicació de l’acord.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada