dilluns, 29 de juny de 2009

La reconversió del sector financer


Era difícil d’imaginar però aquells que fa uns anys administraven, gestionaven i, fins i tot, provocaven les reconversions industrials en diferents sectors productius es troben ara amb una realitat que no poden controlar, la seva pròpia reconversió.

Clar, la venda de diners ja no és un negoci, i la bombolla que la banca no va preveure ha esclatat definitivament. O sí la van preveure?

Perquè, si estem imbuïts en una crisi econòmica, no és lògic pensar que han sigut els experts que gestionen els recursos financers els que estan també en plena disposició per a controlar-la i marcar els límits?

De totes maneres el mal ja està fet, i som aquells que amb una incentivada confiança consumista hem elevat els beneficis bancaris durant aquests anys, els que hem de suportar, ara, l’esforç per a no perdre les petites inversions i estalvis.

Segons els experts, possiblement els mateixos que ens han portat a aquesta situació, la solució passa rebre ajudes de l’Estat a través del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària), per potenciar la fusió entre les diferents entitats financeres, tancar oficines i retallar plantilles.

Això sí, de manera unilateral, ja anuncien que 10000 centres de treball (sucursals) hauran de tancar les portes, i que 35000 treballadors i treballadores passaran a engreixar la llista dels aturats o dels pensionistes.

Clar, juguen amb avantatge, ja que són plenament conscients de que si el seu paper irresponsablement protagonista en el complicat escenari econòmic i social en el que ens trobem ha sigut inqüestionable, també ho és el seu rol en la solució del problema.

El Govern ja ha pres mesures per a controlar, i vetar si fos necessari, les previsibles fusions entre entitats que vulguin beneficiar-se del FROB per a solucionar els seus problemes de liquiditat, amb l’argument de que els diners d’aquest fons surten de les arques públiques, però no ha de perdre de vista (i per això ha de ser un factor a controlar igualment) que també surt de l’erari de l’estat, és a dir, dels contribuents, el capital destinat a la pèrdua de llocs de treball.
(Article publicat al Diari de Girona - Economia i Empresa 4/7/2009)

diumenge, 28 de juny de 2009

El pozo 14

Avui, navegant per Internet, he trobat una de les cançons d’en Victor Manuel que, malgrat els anys, quan sento la seva lletra, encara em posa els pels de punta.

dissabte, 27 de juny de 2009

No vull companys fidels


Noblesa, franquesa, honradesa, rectitud o sinceritat, són mots que per si sols ja poden definir una de les virtuts que més aprecio en una persona, LLEIALTAT.

I, en canvi, menyspreo el bavejo, la aquiescència cega o la submissió, adjectius que marquen l’actitud d’un individu FIDEL i que, normalment, amaga una ambició personal que acaba en traïdoria quan no es compleix l’objectiu que persegueix.

LLEIAL és aquell que diu la veritat, que planteja els seu parer sense embuts, a la cara, i que reconeix els seus errors si està equivocat.

FIDEL és el que calla, el que assenteix encara que pensi el contrari, el que per quedar bé no manifesta el seu desacord, el que riu l’acudit del cap sense gràcia, el que s’amaga la informació per a no portar la contrària.

L’amic és lleial i, difícilment es convertirà en enemic, el fidel té moltes, sinó totes, les possibilitats de convertir-se en enemic.

Per això, no vull fidelitat en els meus companys, vull companys lleials, perquè per fidel ja tinc el meu gos que, amb independència de l’estat d’ànim en el que em trobi, sempre mou la cua quan em veu, mai em porta la contrària i sempre em fa cas. Si li dic Trastu, (és el nom del meu gos) vens o no vens, i ell, obeint fidelment la meva ordre, ve o no ve.

divendres, 26 de juny de 2009

Policia Local de Sant Feliu de Guíxols. BONA SALUT


Sempre he defensat que el termòmetre que indiqui l’eficàcia d’un cos policial no ha de marcar la quantitat de detencions ni de gestions que permetin posar a disposició judicial a un delinqüent.

El veritable èxit policial radica en un índex difícil de mesurar, però alhora, desitjablement constatable, la capacitat d’evitar que es produeixin delictes.

Per això quan, per la meva responsabilitat com a Regidor de Governació, m’arriben els resums diaris d’actuacions amb poques incidències, puc reiterar la meva afirmació de que la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols fa la tasca de prevenció que reclama la població.

Inversió, temps, reorganització i vèncer el corporativisme immobilista que, en un cos uniformat amb condicions laborals particulars és molt fàcil que arreli, han sigut alguns dels elements que s’han hagut de tenir en compte amb l’objectiu d’aconseguir una necessària revitalització professional que, desprès d’una època grisa, el ciutadà de Sant Feliu reclamava.

Perquè és el ciutadà, al cap i a la fi, qui ha de percebre que la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols gaudeix de bona salut, i que es recupera, a marxes forçades, d’una situació que impedia l’obligatòria simbiosi que ha d’existir entre la població i el seu cos policia.

És cert que un canvi de model provoca reticències, fins i tot, posicions d’ancoratge i resistència, però cal sentir la l’acceptació ciutadana envers la nova manera de fer i, per què no?, envers la nova actitud positivista dels professionals.

Proximitat, coneixença, actitud i complicitat. Això és que ha recuperat la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols. Sense estridències mediàtiques ni innecessàries notícies de primera plana. Amb la feina diària dels vocacionals agents antics i dels il·lusionats agents de nova fornada, recolzada per una nova organització que, mal que pesi a alguns està donant els resultats que els ciutadans desitgen.

La covardia de l'anònim insinuant


En el sí del seu podrit interior són conscients de la seva covardia, i de la por a que es descobreixi la seva pròpia incapacitat, encara que no s'adonen que, amagant-se sota l'anonimat vil de les insinuacions, estan plasmant en el paper la seva veritable signatura.

Des dels embornals de la covardia, la seva veritable llar, maquinen sàdiques accions per a intentar que la resta sofreixi també la seva pròpia frustració, com vella puta rebutjada portadora de malaltia venèria, amb cara artificiosament angelical i sentiments d'harpia, que “treballa” a les fosques i a baix preu només pel plaer de transmetre la seva pròpia infecció, esperant que els seus clients siguin la corretja de transmissió que engreixi, encara més si cap, el seu lamentable cos de càntir, només visible en la seva solitària i sòrdida intimitat.

Són mestres de la maniobra i la faula, que ni sota l'anonimat s'atreveixen a acusar, només a la rastrera insinuació esperant que uns altres, tan arrossegats o més que ells, es facin ressò del seu covard al·legat.

Renuncien a usar els seus cognoms, repudiats o avergonyits de la seva pròpia ascendència, o bé, en un únic acte de solidaritat genètica, no volen que els seus progenitors sàpiguen com és la seva veritable i vergonyant personalitat.

I és cert que com paràsits socials que únicament s’alimenten del sofriment aliè que intenten generar, només mereixen el més enèrgic menyspreu i la més diàfana indiferència, però com gàngsters de baixa mena, terroristes de la insídia i la difamació anònima i violadors de la intimitat, només poden ser tractats com el que són, delinqüents habituals d’una més que dubtosa possibilitat de reinserció social, perquè mai seran capaços de donar la cara.

dilluns, 22 de juny de 2009

Es simple curiositat

Hem pregunto com afrontaran les properes eleccions municipals tots aquells polítics i partits que, sense cap tipus de rubor, han qüestionat els drets dels immigrants, condemnant-los a l’ostracisme democràtic?

Ara que un decret del president Zapatero, desenvolupant un dret constitucional de participació, dona veu alhora que deures ciutadans a aquells treballadors i treballadores originaris d’altres latituds a escollir els representants als Ajuntaments, com Administració més propera, quins arguments utilitzaran per a guanyar el recolzament electoral aquells que han estat satanitzant a l’immigrant de manera sistemàtica?

Mal que pesi a aquests que han basat el seu discurs polític en el sectarisme xenòfob per a aconseguir vots, l’escenari és diferent, i ara aquells que fins ara gaudien del “privilegi de ser ciutadans de segona”, veuen esperançats cóm el seu estatus social es comença a equiparar al de la resta, i la seves decisions tindran un pes específic a les urnes.

310000 nous votants a Catalunya (24000 a Girona) és una xifra prou important de vots que, traduïts a alcaldes i regidors, poden fer variar el mapa representatiu de manera substancial en algunes poblacions, un factor gens menyspreable que haurà d’incidir en el desenvolupant de noves estratègies electorals.

És legítim que cadascú vengui els seu producte (programa electoral) com vulgui, però lo mínim que se li pot exigir a un partit polític que aspira a portar a terme els seus posicionaments és coherència en el discurs i, en aquest cas, serà curiós sentir com alguns que advocaven per expulsions i expatriacions sistemàtiques de tots aquells que no havien nascut a casa nostra, intenten argumentar la defensa del votant “no autòcton”.

Molt hauran de treballar i molta imaginació hauran de fer servir els responsables de les campanyes polítiques d’aquests partits del, fins ara, més ranci espectre “carpetovetònic” per a traslladar un canvi de principis ideològics al nou electorat. Serà curiós.

divendres, 19 de juny de 2009

¡¡¡QUIERO GRITAR!!!


Ya estoy cansado de minutos de silencio. QUIERO GRITAR de ira, de indignación, de repulsa. No quiero que me vean cabizbajo ni vencido. No quiero que me vean llorar de impotencia. Quiero condenar a ETA GRITANDO, a miles de decibelios.

Quiero que oigan mi repulsa hasta que se les revienten los oídos. Que sientan mi odio y mi rechazo.

Quiero que esos “yonquis“ que se inyectan sangre, barbarie i destrucción para esconderse de su propia miseria no puedan dejar de oír jamás el GRITO desgarrado del dolor que ellos provocan.

Porque el GRITO silencioso ya no les vale, al contrario. Lo notaban a faltar y por eso han vuelto a demostrar su cobardía asesinando a un policía, a un trabajador, a una persona. Asesinando vilmente a Eduardo Antonio.

Por eso quiero hacer sentir mi GRITO solidario junto con el GRITO de dolor de su esposa y sus hijos, con el de su familia, con el de sus amigos y compañeros.

dimarts, 16 de juny de 2009

No ha sigut un terratrèmol

Demano disculpes, però PER QUÈ?

Avui, amb incredulitat, hem feien arribar que algú s’havia sentit dolgut per alguna de les meves reflexions que, de manera periòdica, introdueixo en aquest blog, que ningú està obligat a seguir.

He buscat i rebuscat i, sincerament, no he trobat cap entrada que pogués ferir personalment a ningú, ni ningú m’ha fet arribar cap comentari, públic o privat, que em portés a pensar que he estat desencertat en les meves apreciacions sobre cap tema, ni sobre les meves opinions, totes contrastades.

Vagi per endavant les meves disculpes, que crec innecessàries, però alhora que agraeixo el interès que desperten les meves reflexions convidant a fer comentaris d’acord o desacord sobre les mateixes, sense l’ànim de polemitzar i sense saber realment a on està l’atac personal, per a la meva tranquil·litat només puc dir allò de que “quien se pica...”

No ofèn qui vol, sinó qui pot fer-ho, i puc assegurar que ni vull ofendre ni puc perdre el temps buscant qüestions personals per a fer-ho. A ningú. Prou problemes està vivint la societat com per a que algú es dediqui a ofendre perquè sí, o a buscar auto inculpacions en opinions o reflexions alienes de manera malaltissa, possiblement buscant excuses per a justificar altres actuacions.

De totes maneres, sense saber el per què, reitero les meves disculpes i, sense saber tampoc el per què, espero que aquesta entrada serveixi de desgreuge, encara que vull deixar clar que, des d’aquest blog personal, continuaré manifestant les meves reflexions i punts de vista sobre tot allò que les circumstancies i l’estat d’ànim hem permetin fer-ho.

diumenge, 14 de juny de 2009

Negociar de bona fe



Molt s’ha escrit sobre tècniques negociadores, sobre tipus de negociació, tàctiques i estils, però durant trenta anys negociant a tots els nivell sempre he tingut tres qüestions clares:

- Que totes les negociacions són diferents. No valen estereotips ni manuals

- Que no es pot afrontar una negociació amb l’ànim de guanyar per golejada, sinó d’arribar a un acord satisfactori per a les parts

- I que per a què una negociació arribi a bon port, i els acords fruit de la mateixa es consolidin, el procés negociador ha d’estar marcat per la bona fe dels negociadors.

Per això, quan desprès d’un pacte, una de les parts es desdiu unilateralment i no assumeix el seu compromís, escrit o no, no només demostra un tarannà poc fiable, sinó que perd tota credibilitat en processos posteriors, perillós sobre tot en el camp de la negociació col·lectiva, a on el marc de les relacions laborals es fixa en una taula de negociació..

És cert, no és la primera vegada, i segur que no serà l’última, que hem trobo en una situació a on el respecte als acords s’obvia i, al·legant desconeixement, s’intenta treure rendiment al penediment de l’acceptació, provocant un desacord posterior que, normalment, té conseqüències imprevisibles.

Perquè la fase final, i la més important, de la negociació no és la signatura o l’encaixada de mans, prou vàlida quan la bona fe presideix les converses, sinó la voluntat de les parts per a fer possible l’aplicació de l’acord.

Sant Felius de Guíxols, CIUTAT NETA o CIUTAT BRUTA


Sembla que ja estem arribant al final d’aquest periple d’incertesa política que Sant Feliu ha patit durant aquests últims dies.

Una situació provocada, simplement, per la decisió encertada del màxim responsable del Govern de Sant Feliu de Guíxols de marcar una línea, fa quinze dies imaginària però ara ben visible, preguntant implícitament qui volia posar-se a la banda dels ciutadans i ciutadanes que exigeixen una ciutat neta, o bé qui volia mantenir una ciutat no tan neta (per no dir bruta)

És cert que alguns, per raons personals o partidistes, han volgut treure suc d’aquesta situació i, de manera conscientment irresponsable, han afegit elements distorsionadors a l’afer, adduint honorabilitat política/tècnica o intrusisme competencial o, fins i tot, confrontació ideològica entre els grups que conformem el Govern Municipal, intentant aixecar una cortina de fum per a amagar-se del veritable problema que han propiciat. La incapacitat manifesta per a aconseguir que la nostra ciutat tingui la imatge de netedat que mereix i que exigim.

Aquests quinze dies d’estira i arronsa han posat de manifest la realitat de la situació, i ara només queda que cadascú es posicioni en el lloc que cregui convenient, d’acord amb els seus compromisos polítics o personals però sempre prioritzant els interessos de la ciutadania per sobre dels particulars o partidistes.

El negoci del futbol

M’agrada el futbol. El bon futbol.

I soc culé, guany o no guany triplets, faci un bon joc o pitjor (que també hem tingut temporades per a oblidar).

Però fa molts any que vaig arribar a una conclusió: El futbol no és més que un negoci, esportiu això sí, però al cap i a la fi, un negoci a on els clubs lluiten per a aconseguir la major quota de mercat possible. En lliure competència.

I si qualsevol empresa, per a la seva subsistència, està obligada a invertir i a córrer riscos, quin dret tenim a qüestionar la política empresarial d’un club que, si les coses no li van bé, obligarà als seus directius a donar comptes dels seus resultats i a assumir la responsabilitat que els hi pertoca?.

Sí que és cert que esgarrifa pensar que un treballador pot valdre més de 90 milions d’euros. Però crec que, en aquest món, l’errada radica en considerar un futbolista com un esportista o, simplement, com un assalariat.

El futbolista, malauradament, no és més que una inversió, una peça de la maquinària productiva d’una empresa a la que s’ha de treure el màxim rendiment fins que hagi de vendre’s al preu de saldo.

dissabte, 13 de juny de 2009

SOM CULPABLES


Sort del crit de l’empresari gironí!. Mai m’hagués adonat de que els culpables de la complicada situació econòmica i social actual som els treballadors i treballadores.

Ara és el moment de fer un acte de contrició i reconèixer les nostres culpes.

És cert.

Som culpables de la crisi que patim. Hem sigut els treballadors i treballadores els que hem aconseguit que en època de bonança els empresaris hagin fet el gran negoci sense pensar en el futur.

Som culpables d’haver lluitat contra la precarietat, incentivant col·lateralment, una major despesa en consum.

Som culpables de defensar l’estabilitat laboral i la plena ocupació, aconseguint que la venda de diners hagi sigut un negoci rodó.

I, si a més a més som treballadors i treballadores de l’Administració Pública, som culpables d’haver passat oposicions i proves d’accés, i gaudir de pujades salarials sempre per sota del IPC.

És l’hora de la penitència.

Hem de renunciar al nostre salari, compartir així les pèrdues i exigir als polítics ajudes fiscals i econòmiques a les empreses.

Hem d’acceptar, sense límits ni restriccions la millor flexibilitat del mercat aboral que respongui a les necessitats de l’empresari. Ni pensar en condicions ni negociacions.!

Hem de fomentar l’acomiadament lliure, com a mesura d’inestabilitat.

I hem de ser aquiescents amb qualsevol mesura pràctica o reivindicativa que plantegin els empresaris per a aconseguir aplicar la seva particular “cultura del treball”.

No érem conscients de la nostra responsabilitat però ara, amb aquests crits, sí que constatem la irresponsabilitat de l’empresari gironí que, fugin del seu reconeixement de culpa, amb les seves propostes fa inviable la necessària complicitat i conjunció d’interessos entre tots agents socials per a sortir d’aquest pou.

(Article publicat al Diari de Girona - Economia i Empresa 13/6/2009)

dimecres, 10 de juny de 2009

Reflexiones

Con aspavientos de sonrisa duodenal, más preocupada por esconder y no demostrar un placer orgásmico, como si de bolas chinas fuese portadora.

Quitando importancia a la situación por falsa modestia, pero a la par con el sentimiento agrio de saber que su triunfo, posiblemente efímero, ha sido logrado con artes idénticas a las que utiliza la gallina clueca del tío Manolo, traidora i retorcida, impropias de una dama.

Y con la suficiencia vana de la cortesana revenida que, utilizando sus encantos basados en el baboseo, intenta salvaguardar la imagen de pureza que sólo sus acólitos necesitados aprecian y que únicamente se refleja en el espejo de su sórdida intimidad.

Haciendo gala de un señorío inexistente, sin recordar que todo lo que consigue es a través del favor cobarde o del terror de la vinculación dependiente, sin el mínimo respeto a las reglas del juego limpio.
Que esa derechona que hoy se vanagloria de su pequeño éxito (europeísta), únicamente basado en la violación de la confianza y en el engaño tenga conciencia de que una urna no hace gobierno, de la misma manera que un sólo juez no crea jurisprudencia y que al final, por suerte, cada uno queda en su lugar

dilluns, 1 de juny de 2009

Lideratge, consens i decisions

Com a definició, la presa de decisions és el procés pel qual una persona ha de prendre part i escollir entre dues o més alternatives.

Tots els que tenim responsabilitat política ens passem el dia prenent decisions que afecten directament a tercers: unes tenen una importància relativa, però d’altres són realment gravitants per la seva incidència en el desenvolupament i repercussió en la vida dels ciutadans i ciutadanes.

Governar és prendre decisions, moltes vegades transcendentals, però a la vegada urgents, i no hi ha dubta que a la política municipal aquest procés decisori és una de les majors responsabilitats, ja que no només es circumscriu a un específic nombre de persones que han recolzat, mitjançant les urnes, un determinat projecte, sinó que afecten també a la resta de la ciutadania que, lliurement, han decidit creure i apostar per altre de diferent.

Com a qualsevol organització empresarial, una de les principals tasques del responsable, (a l’administració local l’Alcalde), ha de ser avaluar les alternatives a una situació determinada que provoqui l’encertada decisió que, variant en transcendència i connotació, mesura l’èxit de la consecució dels objectius.

Sí que és cert que l’ideal és prendre decisions de consens entre tots els membres amb responsabilitat compartida (equip de Govern) però, a ningú se li escapa, que sempre algú ha de liderar la decisió, i que el no consens no eximeix al màxim responsable (Alcalde) d’aplicar una alternativa o un altre.

La no aplicació d’una decisió per no haver aconseguit el consens és la renuncia al lideratge, qüestió que la responsabilitat política de l’alcalde envers els ciutadans i ciutadanes s'ha de rebutjar sistemàticament.