diumenge, 31 de maig de 2009

Repercusió del casament de la filla d'en Lara Bosch es casa a Sant Feliu


Ahir dissabte es van haver de tancar aparcaments durant unes hores, 250 vehicles van dificultar la circulació normal, visitants no habituals van ocupar els nostres carrers gaudint de la nostra ciutat, i la dinamització comercial va patir un impuls amb més feina i més volum de negoci.

La premsa escrita, la radio i la televisió va parlar, i segurament parlarà durant un temps, de l’esdeveniment que va provocar aquesta distorsió de la vida quotidiana dels ciutadans i ciutadanes.
És cert que la nostre ciutat serà el centre d’atenció mediàtic arrel d’un acte privat com pot ser el casament de la filla d’en Lara Bosch, que va decidir casar-se al nostre Monestir, i que, possiblement desitjaríem tots i totes que el protagonisme fos un altre. Però Sant Feliu de Guíxols estarà en boca de tothom, i en una ciutat a on el turisme és una font d’estabilitat econòmica i social importantíssima, hem d'aprofitar-ho tot. Això es fonamental.

Si aquesta celebració va ser capaç de fer coincidir a personatges tant diversos de tots els àmbits amb gran poder d’influència política (President Montilla, l’expresident Pujol, el Conseller Castells o l’ex-ministre Antonio César Molina, Rajoy o Ana Botella), o cultural (Baltasar Porcel, per exemple,) o econòmica (Salvador Alemany, Fornesa, Piqué) o social (Boris Izaguirre, Luis del Olmo, P.J. Ramírez), amb independència d’ideologies o principis, no seria una irresponsabilitat renunciar a col·laborar amb un acte com aquest?. Sí.

Fins i tot, encara que amb poca incidència, l’actitud inconscient i boicotejadora del reduït grup que, amb total llibertat, es va dedicar a increpar als assistents, es va fer partícip involuntari de l’acte.

Malgrat els inconvenients, el balanç s’ha de considerar positiu.

Espardenyes

El nom, possiblement ja espanta: Stichopus regalis, equinoderm holoturoÏdeu, de l’ordre dels aspidoquirots, i de la família dels esticopòdids.

Però és molt més senzill dir espardenya. Un veritable plaer per a degustar.

Ahir vaig la tenir la sort d’aconseguir un grapadet, mitja dotzena (el preu i el moment condicionen) d’aquets cogombres de mar dels que només es menja l’aparell digestiu.

És cert que el seu aspecte original no convida a la seva ingestió, no és agradable, però això es compensa amb el seu sabor, semblant a la navalla però alhora diferent i particular.
Ahir va ser senzill, al meu gust (a casa no agraden i això també és una avantatja), simplement planxa i sal, però no deixo de pensar en un bon arròs amb espardenyes com el que cuina en Tomás al restaurant Acuario de Sant Feliu de Guíxols. Val la pena provar-ho.

Beneficiar-se de la crisi

Ja és una greu irresponsabilitat política fer accions sense arguments sòlids que generin alarma social, però entenc més greu generar expectatives amb el clar convenciment de que són un brindis al sol i amb l’únic objectiu de penjar-se una medalla mediàtica, encara que aquesta sigui de paper.

Fer propostes en aquest sentit denota una falta d’escrúpols i de respecta envers les persones que, degut a la complicada situació econòmica que estem patint, es troben en una delicada situació de precarietat social. Com deia en Felipe González, al jugar amb la necessitat dels ciutadans demostren tenir menys sensibilitat que una cloïssa.

Això sí, el paper tot ho aguanta, i és molt fàcil dir allò que un faria si no te la responsabilitat de fer-ho.

Veia amb veritable estupor com l’altre dia un grup polític municipal amb experiència de govern, encara que avui a l’oposició, presentava un parell de dotzenes de mesures per a afrontar la crisi.
Traient les mesures que ja està aplicant l’Ajuntament (ajuts, beques, congelació salarial i indemnitzacions de càrrecs públics, rebaixa pressupostària a favor d’increments econòmics en les partides de benestar i serveis socials, ...) i pels que s’han hagut de fer importants equilibris econòmics perquè la ciutat no pateixi un fre en la seva dinamització, deixa la moció presentada en un grapat de propostes que freguen la irracionalitat.

Unes perquè no són competència municipal i les altres perquè són completament inviables econòmica, legal o socialment i, fins i tot, contraproduents per els ciutadans i ciutadanes que treballen a altres poblacions.

Propostes d’aquest tipus són simple i planerament demagògia electoralista impròpia d’un partit polític que vol ser alternativa de Govern, perquè el que volen no és solucionar la crisi, sinó en beneficiar-se.

dissabte, 23 de maig de 2009

Política gilista. "Alguien ha matado a alguien"


Sempre recordo cóm l’humorista Miguel Gila explicava com havia atrapat l’ assassí Jack el Destripador: Cada matí passava al seu costat i deia allò de “alguien ha matado a alguien”, “alguien es un asesino”.

Segur que l’admira’t i, malauradament, desaparegut Gila quedaria bocabadat i, fins i tot molest, si sabés que aquest monòleg ha marcat una manera de fer política barroera que utilitza, sense escrúpols, la dreta local guixolenca.

Aquests polítics vinguts a menys, sense arguments sòlids, es dediquen a llençar acusacions malicioses a l’aire, fregant la calumnia i la injuria, amb l’únic objectiu de desprestigiar i generar dubtes sobre l’honradesa de l’equip de Govern Municipal.

Amb aquell “alguien ha matado a alguien” el Sherlock Holmes d’en Gila aconseguia que l’assassí s‘entregués i ara, aquests politicastres de poc calat, sense el mínim respecte a ningú, juguen amb “algú s’ha quedat diners”, ”algú és un corrupte” esperant que algú confessi alguna falta inexistent.

Però ni ells són en Holmes ni cap regidor de l’equip de Govern és un delinqüent. Possiblement cal dir allò de que “pensa el lladre de que tothom és de la seva condició”, però això seria caure en la mateixa dinàmica absurda que l’únic que faria seria enrarir la política municipal i distreure l’atenció del ciutadans i ciutadanes dels temes realment importants.

Si esperen que algú caigui en la trampa, posi en marxa el ventilador de la porqueria perquè tots quedem bruts i esqueixats de merda estan perdent el temps, perquè des de la coherència i la responsabilitat com la que te aquest govern, si es te coneixement de que algú ha comés una acció punible, o hi ha sospites de que ha pogut fer-ho, l’obligació de qualsevol ciutadà, i més si te un representació política, es denunciar-ho i exigir les responsabilitats legals que siguin adients.

La política Gilista no més pot fer-la un mestre com en Gila, i en un escenari. Quan un intenta fer-ho es converteix en una mala, patètica i covard imitació, sense sentit ni gràcia que, ni el propietari del més elevat sentit del humor pot entendre.

dijous, 21 de maig de 2009

Des de la modèstia: lliçó a CIU de Sant Feliu de Guíxols

Sempre he defensat en l’important paper que te l’oposició en qualsevol forus de representació política, per això crec, i ho defensat públicament, que el partits polítics que no han aconseguit assolir la responsabilitat de govern, no són perdedors d’unes eleccions, sinó que els ciutadans i ciutadanes els han donat confiança perquè actuïn com a fiscalitzadors del Govern.

Per a entendre en què consisteix la fiscalització política, cal conscienciar-se, primer, en la legitimitat del resultat d’unes eleccions i assolir el rol que cadascú ha de jugar: oposició o govern, i en segon lloc, cal assumir que els objectius i la tasca ha realitzar han d’anar encaminats en benefici dels votants i no en detriment de l’adversari en els comicis electorals.

Perquè de la mateixa manera que quan un accepta la responsabilitat de Govern, governa per tothom, quan assoleix la responsabilitat de l’oposició, ha de fiscalitzar per a tothom.

Els Governs prenen decisions i porten a terme actuacions, d’acord amb el seu criteri, i l’oposició ha de determinar, fiscalitzar, si aquestes accions, al seu judici, responen a les necessitats i demandes de la majoria dels votants, aportant alternatives i propostes, de manera pública, si entenen que no són les adients.

Aquesta lleialtat amb els ciutadans i ciutadanes és la que es tradueix desprès en vots i, com inversió de futur, marcarà el paper que cadascú tindrà posteriorment.

dimecres, 20 de maig de 2009

La política de RRHH a l’Administració

Qualsevol estratègia destinada a modernitzar una organització empresarial de serveis s’ha de basar, ineludiblement, en una gestió dels Recursos Humans adient a les necessitats i demandes dels usuaris/clients, i l’Administració Local, com ens destinat a donar resposta (servei) als ciutadans/es no pot quedar al marge d’aquesta premissa.

Aquesta afirmació, que podria semblar una obvietat, té un sentit particular en el funcionament intern de l’Administració, a on un marc normatiu excessivament rígid, dificulta la implantació de nous sistemes organitzatius, encara que siguin fruit de la negociació col·lectiva i amb connivència amb la representació legal dels treballadors/es.

La racionalització i dimensió de les plantilles, la polivalència i mobilitat funcional en tasques no tècniques, la transversalitat en les càrregues de treball individuals i col·lectives són alguns dels elements necessaris per a trencar certes inèrcies negatives i que poden permetre, fins i tot, lluitar contra els topes de valoració salarial que es marca la pròpia Administració.

Però per aconseguir-ho es necessita la implicació individual del treballador/a de l’Administració en el necessari dinamisme que exigeix l’evolució constant de la societat, però que es troba, en alguns casos (cada cop menys), amb el factor negatiu del sentiment funcionarial arrelat en el propi treballador i, malauradament també, en l’opinió pública.

Si dotar a l’Administració Local de més agilitat i eficiència és l’objectiu, l’organització ha de ser capaç de trobar la complicitat entre tots els actors de la política municipal: treballadors, ciutadans i gestors, i el primer pas és assumir que el personal públic, com a treballador, ha de tenir els mateixos drets d’un treballador, però també els mateixos deures d’implicació en la productivitat.

dimarts, 19 de maig de 2009

Incrongruències de la justícia i de l'oposició


Possiblement en els anals de l’historia dels ajuntaments democràtics a Sant Feliu de Guíxols, cap regidor de l’Equip de Govern ha tingut, per part de l’oposició, tantes reprovacions, compareixences i demandes de dimissió com jo.

L’última sorgeix del resultat dels recursos presentats pels actors de l’acomiadament d’una treballadora de l’Ajuntament com a resultat d’un expedient disciplinari per acusacions de prevaricació, corrupció i altres injúries a l’alcalde .

Àmpliament debatut als diferents fòrums municipals (Ple, Comissió Informativa, Junta de Govern, Representació Unitària dels Treballadors), fins i tot amb participació pública de col•lectius afectats per l’actuació prèvia i posterior de la treballadora, les conclusions del tema han sigut sempre les mateixes (lògicament menys les de l’oposició municipal): L’actuació de l’Ajuntament estava totalment justificada.

Primer, perquè l’objectiu inicial i urgent era dignificar el servei del teatre municipal i respondre a les demandes dels usuaris.

Segon, perquè els recursos humans de l’Ajuntament s’han de racionalitzar; i, com sempre he defensat i defensaré, el personal de l’Ajuntament, sigui funcionari o Laboral, i sense renunciar mai als seus drets com a treballador/a, ha d’estar sempre al servei del ciutadà.

I tercer, perquè els treballadors/es de l’Ajuntament, per la seva qualitat de personal de l’Administració, no han de tenir patent de cors per a fer, dir i actuar com vulguin, amb total impunitat per la seva qualitat de dependència administrativa.

Les sentències s’han de respectar, encara que surtin d’interpretacions arbitràries de qui les dicta, com crec que és el cas. I per això, els ciutadans, les administracions i les empreses tenim la possibilitat de interposar recursos per a defensar una decisió que creiem perjudicial.

En aquest tema, paradoxalment, el recurs ratifica la sentència inicial, tant al que fa referència a la demanda de la treballadora perquè es reconegués la seva antiguitat a l’Ajuntament des de l’any 80 (la sentència diu que te relació laboral des de l’any 90), com al que fa referència a la nul•litat de l’acomiadament, encara que reconeix que l’actuació de la treballadora és reprovable, punible i que mereix ser sancionada.

Absurda i, perquè no?, injusta la sentència, de la mateixa manera que injusta, incongruen i sense sentit la petició de dimissió (a la que no faré cas) que com sempre, suposo que per raons de irresponsabilitat mediàtica, reclama l’oposició.

diumenge, 17 de maig de 2009

Peix blau ganxó


El dijous 14 de maig vaig assistir a la presentació de la campanya gastronòmica “Peix Blau Ganxó” a la carpa que l’Ajuntament va instal·lar al Port de Sant Feliu.

Sent ara temps de peix blau seria absurd no aprofitar que les sardines, els seitons, la tonyina, els verats, els sorells o els bonítols estan en el seu millor moment de qualitat, i fer un àpat més enllà dels plats de degustació que ens van oferir els restaurants ganxons el dia inaugural.

Aquells seitons empanats, el carpaccio de tonyina, el cocktail de cava del peix blau, l’stick tàrtar, la coca amb anxoves o els fideus amb verat, entre altres “delicatessen”, eren prou temptadores com per a no sucumbir al repte, malgrat que fossin al voltant de les 12 del migdia. Prou tard per a esmorzar i massa aviat per dinar i, fins i tot, per a fer l’aperitiu.

Per això, sense menysprear els plats ni l’hora, que no va ser impediment per a gaudir de tots i cadascun dels plats, vaig decidir que al dia següent, aprofitant un sopar programat amb uns amics de Girona, donaria bona nota d’un dels menús en un dels restaurants de la nostra ciutat, adherits a la campanya.

El Bahia va ser l’escolli’t per a que el divendres ens delitessin amb un magnífic carpaccio de tonyina, una amanida amb verat en escabetx, un suquet fet amb una picada d’ametlles, tot regat amb un bon vi blanc a la temperatura correcte.

Però no es pot deixar de tastar el peix blau amb seva, ni l’arròs amb sardines, ni la crema de sardines, ni el stick d’anxoves, etc. per això recomano visitar, durant el temps que duri la campanya del “Peix Blau Ganxó” els 8 restaurants que lideren aquest projecte gastronòmic. Jo ho faré.

La voracitat de la patronal gronina i els ERO


La patronal gironina continua sense tenir límits a les seves pretensions i ara, no només demana el lliure acomiadament de treballadors i treballadores, sinó que qüestiona la intervenció de Treball en els Expedients de Regulació d’Ocupació i demana eliminar la tutela de l’Administració en el mercat del treball.

La memòria és feble, sobre tot quan hi ha interès per a que ens oblidem del que ha succeït en diferents sectors productius que, per alguna de les causes que marca la llei, han optat por acollir-se a aquesta modalitat “d’acomiadament massiu”, amb la promesa de la re col·locació dels treballadors en un futur immediat.

Ningú es pot oblidar d’empreses del tèxtil, transport, locomoció, metal·lúrgia, automòbil o de l’industria química que han acabat tancant al nostre país per diferents motius de “força major”, acollint-se a un ERO i han acabat deslocalitzant la producció, traslladant-se a altres països.

Sembla que ens vulguin vendre que els ERO només afecten negativament als empresaris, ja que han de pactar les indemnitzacions a la seva plantilla desprès de demostrar la no viabilitat de empresa davant l’Administració Laboral i els treballadors i treballadores, sense tenir en compte que un acomiadament desemboca en prestacions socials per desocupació que surten de les arques de l’Estat, és a dir, de la butxaca de tots i totes.

Crec que, sense obviar el pacte i el consens que ha d’aconseguir-se entre empresa i treballadors, la tutela de l’Autoritat Laboral encara és poca i, sense discutir que pot haver-hi certa falta d’agilitat en les tramitacions administratives, l’Administració hauria d’imposar més condicionants per a que aquesta modalitat de rescissions contractuals respongués realment a la temporalitat precisa per a tornar a fer viable l’empresa a la mateixa ubicació.

Formació de treballadors, fiscalització continua, control i participació sindical dels plans d’empresa, no consolidació dels beneficis fiscals, etc. són alguns dels elements que sempre haurien de ser presents en les negociacions i posteriors acords que envolten un Expedient de Regulació, i això només pot garantir-ho un tercer.

dissabte, 16 de maig de 2009

Enèsima modificació de la Llei de Ports


Des de la meva tasca sindical com responsable de ports de la UGT he tingut la possibilitat de participar en l’elaboració i tràmit de les successives lleis de ports i les seves modificacions.

Tots els Governs estatals han sigut conscients de l’ importància estratègica dels ports denominats d’interès generals, i cadascun d’ells ha intentat modificar el marc legal adequant-lo als seus compromisos programàtics buscant, al mateix temps, l’equilibri necessari entre els diferents col·lectius que conviuen en aquest sector.

Amb seguretat, les pressions d’aquests col·lectius, sense oblidar les reivindicacions competencials dels Governs Autonòmics, sigui la causa d’una endèmica indefinició en les directrius que l’Estat ha de marcar per a no desaprofitar la potencialitat portuària, de la que Espanya és privilegiada, però la realitat constatada és que, des de fa més de vint anys, ha existit una clara incompetència per a definir una política portuària adient.

Ara el Congrés es troba de nou amb un Projecte de Llei que, aprovat pel Consell de Ministres, intenta modificar la llei 48/2003 que fins ara regia l’activitat portuària i, de nou, supedita els interessos econòmics privats als de l’hinterland de cada port, de la mateixa manera que volia fer-ho el PP, renunciant al concepte de servei públic que sempre hauria de prevaldre en aquest sector, emparant-se en una més que discutible lliure competència entre les diferents infraestructures.

Aquesta modificació legal gira en dos grans eixos: Un, la liberalització de les tarifes portuàries, i dos, l’adaptació del servei portuari a uns hipotètics reptes futurs (renuncia de l’Estat a la tutela de l’activitat d’estiba); i tot això, en paraules de la vicepresidenta primera del Govern, per aconseguir dos grans objectius, “millorar i ampliar els serveis dels ports i dotar de més estabilitat i qualitat als llocs de treball”.

Afirmo que els assessors de la senyora Vicepresidenta no tenen ni idea del que és un port comercial ni de la transcendència econòmica i social que te l’activitat portuària.

Com és possible afirmar que la competència entre els ports millorarà els serveis, si ens trobem en un litoral amb 28 Autoritats Portuàries, sense comptar les infraestructures que depenen directament de les Comunitats Autònomes?

No seria més lògic buscar mecanismes complementaris entre els ports, adequant les instal·lacions i ofertes de serveis a les diferents especifitats territorials?

I com es pot defensar l’estabilitat laboral, privatitzant una activitat tant particular com l’estiba que per l’índex d’activitat efectiva va haver de ser regulada pel RD 2/86?

Crec que és una errada monumental fomentar la guerra comercial entre els ports, i no crear un front portuari (per què no català?) competencial amb la resta de ports europeus (no podem tancar els ulls a la estratègica posició geogràfica d’Espanya entre África i la resta d’Europa) .

De la mateixa manera que no és possible afrontar una regulació en un sector com aquest sense el consens de tots els agents laborals, polítics, econòmics i socials que conflueixen en l’activitat dels ports.

A data d’avui, el Projecte de Llei de Ports està "fondejat" al Congrés dels Diputats i, fins que es tinguin els conceptes clars, desitjo que així continuï durant molt de temps.

dijous, 14 de maig de 2009

No són barcelonistes


Gran espectacle esportiu, millor resultat, magnífic ambient i exemplar actitud general dels seguidors del Barça i del Athletic de Bilbao a la final de la Copa del Rei 2009 a València.

Entre les desenes de milers de persones que assistien a aquesta festa futbolística, només un descerebrat va intentar trencar l’harmonia amb el llançament d’un objecte al camp. Un energumen que va ser neutralitzat, ja inicialment, pels propis aficionats del seu equip. No hi ha dubta: la valoració cívica altament positiva.

Fins aquí, com a culé, hem sento orgullós de sentir els colors blaugranes, perquè vull pensar que aquells que desprès van sortir al carrer de moltes ciutats a celebrar el triomf del Barça i, com sempre, van protagonitzar l’espectacle vergonyós al que, malauradament, ens tenen acostumats, ni son barcelonistes ni mereixen ser-ho.

És cert que són un nombre molt petit ben al mig de tots aquells que de manera pacífica, i seguint el desig de l’entrenador del Barça, volien fer pública la seva alegria amb una copa de cava; però també és cert que, sent pocs i covards, tenen l’habilitat d’amagar-se entre la majoria i treure a la llum els seus instints més bàsics.

Són aquells que tenen al seu armari samarretes i banderes de tots els colors. Els hi és igual si es celebra un títol del Barça, del Madrid o de la Selecció espanyola. El seu estil camaleònic els permet, de manera natural, canviar el color de la seva roba i vestir de blanc, de vermell o de blau i grana.

El seu objectiu és la violència per la violència.

Amb antelació, la seva piromania ja els fa bavejar pensant que, amb total impunitat, podran cremar contenidors o, fins i tot, vehicles.

Ja somien amb la quantitat d’aparadors que podran trencar a cops de pedra.

De manera orgàsmica, ja tremolen amb els cotxes que abonyegaran, amb el mobiliari urbà que trencaran i amb les destroces que podran fer a la via pública.

Amb sadisme incontrolat, calculen les vegades que podran insultar, i si poden colpejar, als treballadors uniformats que estan vetllant per la convivència ciutadana i que, possiblement, son també seguidors barcelonistes.

Amb malicia sobrevinguda, ja aposten per a saber fins quina hora de la matinada aguantaran les seves goles, els seus petards i els seus claxons i botzines per a mantenir desperts a grans i petits.

I fins i tot hi ha alguns que amb, esperit de venjança, intenten manegar una massa de gent incontrolada per a calmar la seva frustració política

Però repeteixo: aquests covards no són seguidors de cap equip. A lo millor ni tant sols els hi agrada el futbol. Són simplement delinqüents que, com a tal, mereixen la més enèrgica repulsa de tothom.

El Barça està en ratxa i, amb seguretat, les celebracions pels títols esportius aconseguits es succeiran de manera continua i, en aquest context es d’esperar que els culés d’orgull i de sentiment, que hi ha molts a Sant Feliu de Guíxols, tinguin prou força i prou seny per a aïllar i deixar sols a tots aquells que es volen aprofitar de l’alegria del triomf.

diumenge, 3 de maig de 2009

Absurds per a afrontar una reforma laboral


Amb veritable interès, alhora que estupor, llegia les raons que adduïa l'analista econòmica Fiona Maharg, per a justificar una necessària reforma laboral a Espanya, sota la premissa que sense ella “Espanya no recuperarà el seu lloc entre les economies europees de més ràpid creixement”. (sic)

Segons opina l'analista en el reconegut portal breakingviews.com, el problema de l'atur ha de tractar-se en termes de laboratori, com si d'una pandèmia es tractés, experimentant amb els treballadors com simples cobais o com si ells fossin els veritables responsables de provocar que s'hagi arribat a 4 milions de desocupats.

Com és possible afirmar que la precarietat contractual, definida a través del terç que representen els contractes temporals, ha de combatre's amb una major precarietat, ja que la contractació indefinida implica major seguretat per als treballadors, raó per la qual els empresaris són poc inclinats a oferir-lo?

És de rebut abonar la tesi que els salaris han d'adaptar-se, únicament, a la competitivitat comercial de les empreses, deixant al marge la productivitat i, per descomptat, la fluctuació de l'IPC (indexació salarial).

I no és contradictori i surrealista, alhora, reconèixer que els baixos salaris dels joves són el motiu pels quals els índexs d'emancipació filial siguin tan baixos, afirmat que la solució per a canviar aquesta tendència sigui baixar el salari dels pares?.

Sembla que l'estímul fiscal impulsat pel Govern, del que els majors beneficiaris són els empresaris, que l’accepten però el qüestionen, no és suficient, i segons el FMI, l'OCDE i el Banc d'Espanya ha de complementar-se amb altres mesures, entre elles la reforma del “discriminatori mercat de treball”.

D'aquí, possiblement, sorgeix el major absurd argumental de Maharg: "El Govern no està actuant com ha de fer-ho perquè no hi ha inquietud o amenaça de vagues, malgrat l'atur".

En conclusió, segons defensa l’analista Maharg i els 100 economistes que han creat el grup per a demanar la reforma laboral, en postura coincident amb la CEOE i amb l’establishment econòmic actual, s’ha d'obligar al Govern, si és necessari mitjançant la confrontació i la mobilització social dels treballadors i treballadores, a inocular la vacuna que ens permetrà combatre amb èxit la complicada situació que sofrim a nivell mundial.

Un “placebo” que te com ingredients l'acomiadament lliure, la retallada salarial, la precarietat i majors ajudes fiscals a les empreses.

Remei amb el que, sincerament, no crec que els sindicats de classe coincideixin en absolut.
(Publicat Diari de Girona 9 de maig de 2009)

dissabte, 2 de maig de 2009

L'exemple de la vaga de sexe a Kenia

Segons la premsa, les dones de Kenia, encapçalades per l’esposa del primer ministre, convoquen una vaga de sexe per a influir en les decisions polítiques del seu país.

Sense analitzar-ho profundament, no sé quines seran les conseqüències, però imaginar-me el que podria succeir al nostre país si l’exemple de les dones de Kenia s’importés i fos un element més a la política nacional, com a mínim em fa somriure.

Cal imaginar-se a la Sra. Sonsoles Espinosa dient-li al seu marit:

- "José Luis, o te pones de acuerdo con Mariano o durante una semana, en España, aquí no “jode” nadie. Tú el primero."

O bé si la Sra Mas li dies al seu marit.

- "Artur, el Jose és un bon noi, si no col·labores amb ell, els militants de CIU deixaran de practicar sexe amb la seva parella"
.
Si la Sra. Ana Botella hagués estat contraria a la guerra d’Irak, i hagués amenaçat al José Luis amb l’abstinència sexual obligada, hauríem tingut guerra o una “menage a trois” Bush- Aznar-Blair?

Seria possible solucionar, via boicot sexual, les relacions Gallardón-Aguirre? (Hauriem de preguntar-li, al marit de l’Espe, a lo millor animava la confrontació entre els dos)

Mediatitzar les reunions del G-20, per exemple, pel sexe?.

O les decisions del Consell de Ministres o del Parlament per un “polvo”?

Vist el grau de confrontació general, no convertiriem l'onanisme en el pasatemps de la clase política?.
El sexe és important però, em pregunto, si s’ha de convertir en un dels elements de les decisions polítiques habituals, com no sigui per a eliminar confrontacions innecessàries, emmarcades en l’axioma hippy de “fes l’amor i no la guerra”.

Pressupostos 2009


La necessitat obliga, i el pressupost de Sant Feliu de Guíxols no queda al marge d’aquesta situació que ha fet de la contenció sigui l’element protagonista a tenir en compte a l’hora de dimensionar, econòmicament, la despesa municipal per al 2009.

Ha sigut necessari trobar l’equilibri entre tres factors que, a priori, semblen de difícil, sinó impossible, convivència.

  • Una ja constatada davallada d’ingressos en impostos de construcció i un previsible augment de la morositat.

  • La creixent demanda de serveis socials, a causa de l’increment de la precarietat econòmica i social originada per la crisi.

  • L’objectiu que, malgrat la situació, la ciutat no entri en una espiral d’estancament en la seva dinamització econòmica, social i cultural actual i futura.

Ha sigut necessari fer un exercici d’imaginació per a arribar al punt d’inflexió a on es puguin trobar aquests elements, i que es traduís en l’elaboració d’uns pressupostos més que correctes i que, a més a més, sense embús, val a dir que mantenen l’equilibri d’un Govern quatripartit. (això, com a mínim, ratifica que l’objectiu de l’equip de Govern es la ciutat i no la rendibilitat electoral, com s’havia “patit” en legislatures anteriors).

Les importants inversions en la millora d’infraestructures, complementant l’aportació del Fons Estatal (Zapaterazo), acompanyen, per exemple, l’inici de la construcció d’una nova Escola Bressol, les obres del Mercat Municipal, el Museu Thyssen o, fins i tot, l’avenç en la modernització de l’estructura interna i organitzativa municipal envers l’atenció al ciutadà.

Però de la mateixa manera que puc dir que aquests no son un pressupostos merament polítics, puc afirmar que els polítics no haguéssim pogut arribar a fer aquests pressupostos sense el concurs decisiu dels professionals de l’organització municipal, que ha sabut conjugar les directrius polítiques amb les polítiques econòmiques per les que han de vetllar.

I en aquest sentit, des de la més curosa asèpsia que hem permet escriure, a manera de reflexió,en aquest bloc personal, vull reconèixer, sense menysprear la resta d’aportacions tècniques, el paper decisiu, resolutiu i de lideratge de la Intervenció Municipal en l’elaboració dels pressupostos, cercant i trobant solucions imaginatives a les propostes i objectius que, moltes vegades sense el coneixement tècnic suficient, plantegem els responsables polítics del moment.

divendres, 1 de maig de 2009

Plantem cara a la crisi. ARA!!!


Aquest cop ha sigut diferent. Feia molts anys que el sentiment reivindicatiu de l’1 de maig, Dia del Treballador, no protagonitzava, amb tant de pes la manifestació que s’ha celebrat avui a Girona.

Haig de confessar que, com vell sindicalista (que no gran), amb moltíssims anys de dedicació al sindicalisme de classe, m’he sentit reconfortat al comprovar que la lluita dels treballadores i treballadores no te data de caducitat, per molt que alguns vulguin desvirtuar-la, i que en situacions límit les organitzacions sindicals amb més de 130 anys d’història, com és la UGT, mantenen la mateixa capacitat de convocatòria sota els mateixos principis que defeníem ara fa 30 anys: La defensa dels interessos dels treballadors. Com deia un company, al igual que los rockeros, “los viejos sindicalistas nunca mueren

Però, malauradament, avui les consignes reivindicatives no es centraven en la conquesta de noves fites socials o laborals com abans, sinó en la indignació sorgida de la constatació de que els veritables responsables de la crisi volen descarregar, de manera vergonyosament inadmissible, la seva responsabilitat sobre els treballadors i treballadores i, en alguns casos, amb la ambigua complicitat d’alguns dirigents polítics.

Els mateixos dirigents que avui, amb justificant de recepció, han rebut un missatge claríssim de tota la classe treballadora:

Volem polítiques actives per a reactivar l’ocupació, però no a costa de la desocupació ni de fomentar la precarietat laboral.

Volem col·laborar, i hem demostrat que sabem fer-ho, per aconseguir fites que generin riquesa, que permetin repartir riquesa, però mai basades en el repartiment de la misèria.

I volem mesures coactives contra aquells que volen aprofitar el moment per treure benefici propi a costa dels treballadors, adduint pèrdues i desequilibris econòmics per a legalitzar expedients de regulació, amb l’única finalitat de deslocalitzar les seves unitats de producció exportant la fabricació a altres indrets.

El lema de la manifestació de l’1 de maig a Catalunya, ARA, PLANTEM CARA A LA CRISI, és un clam de resistència i exigència. Un grit de reivindicació social, no només laboral, perquè la crisi és un problema de tothom, a l’igual que ho és també la solució.

Celestino Corbacho i el diàleg social


El Gobierno ayudará a las empresas a contratar trabajadores, no a despedirlos

Aquestes eren les paraules amb les que La Vanguardia encapçalava l’entrevista del Ministre de Treball i Immigració, i haig de dir que és la primera declaració d’intencions amb coherència i creïble que un polític fa, públicament, en contra de les exigències de la CEOE per aconseguir l’acomiadament lliure.

Coneixent al Celestino Corbacho, estic segur que les seves afirmacions estan fora de la previsible demagògia que es pot esperar d’un polític, donada la complicada situació actual i amb la coincidència de la celebració de l’1 de maig.

Però això no vol dir, ni molt menys, que el Ministre hagi de ser el “paladin” dels treballadors i treballadores per aconseguir vèncer la crisi, ni que la confiança que es pugui dipositar envers les seves manifestacions siguin un element que desactivi el moviment social i sindical per a exigir solucions.

Crec que aquestes paraules s’han de contextuar, únicament, com una garantia de que la voluntat del Ministre, i per projecció, de tot el Govern, de que les polítiques a aplicar han de ser fruit del consens de tots els actors implicats: Treballadors, Empresaris, el mon financer i tota l’Administració (Central, Autonómica i Local). És a dir, fruit del Diàleg Social.

Perquè ningú es pot eximir de la seva part de responsabilitat i seria perniciós per a aconseguir pal·liar, de la manera més ràpida possible, les dramàtiques conseqüències d’aquesta maleïda crisi, que cadascun d’aquests actors fugís de la solució emparant-se en l’acusació covard, alhora que còmoda, de que és l’altre l’origen i la causa del problema.