dilluns, 13 d’abril de 2009

La mona tradicional


Ja son grans però, com cada any, he anat de bon matí a comprar a Ca la Nati, el meu forn, la “mona” als meus fills. Ho he fet sempre, des de fa ja 32 anys.

Però cada cop em resulta més difícil trobar una “mona” que s’apropi més a la tradicional que hem feia la meva avia, ara ja fa molt de temps, i s’allunyi d’aquests dolços monuments, veritables obres d’arts alguns d’ells, però que, sobre tot, alimenten el llaminer isme consumista dels nens i nenes que estan més pendents del ninot que acompanya al pastís, millor que sigui de plàstic que no de xocolata, que del propi dolç.

Recordo aquell tortell fet a casa, sec i dolç, amb una mica de sucre per damunt i amb dos ous cuits, durs, fets al mateix forn, encastats en el propi pastís.

No hi havia ninots ni ornamentacions artificials; de vegades només alguns caramels al voltant que el meu avi, el padrí, aportava com element artificial.

No sé si era millor o pitjor, però era la “mona”. Un pastís de farina, sucre, ous i mantega.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada