Einstein enfront de la crisi

Si més no, les reflexions del savi Albert Einstein sobre la crisi fan pensar.

Com a mínim ens animen a plantar cara al “calimerisme” en el que alguns, de manera interessada, ens volen fer caure.

“No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països, perquè la crisi porta progressos.

La creativitat neix de l’angoixa, de la mateixa manera que el dia neix de la nit obscura. És en la crisi on neix l’inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera a sí mateix sense quedar superat.

Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries, violenta els seu propi talent i respecte més als problemes que a les solucions.

La veritable crisi és la crisi de l’ incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per a trobar les sortides i les solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments i sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi a on surt lo millor de cadascun, perquè sense crisi tot vent és carícia.

Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En contes d’això, treballem dur. Acabem d’un cop amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la. Albert Einstein”

El Turisme a Sant Feliu

El meu concepte de turisme no va més enllà de les meves preferències personals que hem permetin gaudir d’un, crec que merescut, període de descans desprès d’un temps d’intensa activitat professional.

Trencar la monotonia habitual és el meu objectiu i, per aconseguir-ho, cerco l’indret que millor em permeti satisfer les meves necessitats de descans, esbarjo o cultura.

Però desprès de llegir un pamflet polític local amb un article titulat “Sant Feliu i el seu no turisme” m’ha vençut la curiositat (que no la flagel·lació col·lectiva, com diu l’articulista) i a través de la navegació per la xarxa de les xarxes (internet) he intentat entendre què volia dir aquesta persona quan afirma que, des de l’Ajuntament, no tenim clar quin és el tipus de turisme que volem per a la nostra ciutat.

Segons els tècnics en la matèria (ho comentaré amb dos grans professionals guixolencs en els que tinc plena confiança, José Antonio Donaire i Salvador Calabuig), la tipologia de productes turístics és amplia i variada, i respon a l’oferta que es pot fer, de manera natural o artificial, i a la demanda del turistes potencials

• Turisme de masses. (sol i platja)


• Turisme individual (cultural, urbà, monumental, arqueològic, funerari, de compres, etnogràfic, literari, de formació, científic, gastronòmic, enològic, industrial, itinerant, místic, etc.)


• Turisme natural (parcs temàtics, eco turisme, rural, agro turisme, agro ecoturisme, ornitològic)


• Turisme actiu (ictioturisme, esportiu, d’aventura, religiós, espiritual, de salut, mèdic, sexual, social, etc.)


• Turisme social


• Turisme de negocis (reunions, congressos, convencions, incentius, etc.)


• Turisme espaial


• Turisme científic

Veient tot aquell llistat i constatant l’actuació del Govern Municipal durant els últims dos anys, afirmar que les directrius envers el turisme son erràtiques, com insinua l’esmenta’t pamflet, només es pot enquadrar en el desconeixement de la realitat de qui escriu i, possiblement, de les necessitats personals d’ algú que intenta fer turisme a la pròpia ciutat (que també és positiu) o bé, en el discurs demagògic que obliga la propaganda política (opció greu quan prové d’un partit amb responsabilitat executiva).

L’equip de Govern de Sant Feliu de Guíxols està portant a terme una política turística adient amb les seves possibilitats, tenint present que aquesta és l’industria que més pot dinamitzar l’economia local, sabent quin és el model turístic que no volen la majoria de ciutadans i ciutadanes, i sense estridències ni ambicions competencials amb poblacions veïnes que només poden comportar frustracions internes.

A agua revuelta...

“A agua revuelta, ganancia de pescadores”. Veient les propostes que estan fent, aquesta és la consigna amb la que la patronal espanyola (CEOE) afronta la crisi econòmica en la que es trobem, utilitzant l’atur com element de xantatge i el cost de l’acomiadament com a moneda de canvi.

Ara que Espanya supera el 17% d’atur, l’empresariat, que és l’agent social que te la responsabilitat de la creació de riquesa i ocupació, només pensi en despatxar als treballadors i treballadors i intenti, de manera perversa, eliminar indemnitzacions i aplicar, per llei, l’acomiadament lliure.

D’aquesta manera, qualsevol podria ser empresari. Només fa falta invertir uns diners, fruit d’herència, de joc o, fins i tot, d’estalvi, per a “montar” un negoci amb treballadors. Perquè l’empresari deixa de tenir responsabilitat envers els assalariats. Quan no interessin, per qualsevol motiu, només fa falta un recanvi. Sense cost. Perquè volen convertit allò que s’ha de considerar el capital més valuós de qualsevol empresa, com és el treballador/a, en una eina més del negoci.

Això sí, podem estar tranquils; la patronal espanyola accedeix a canviar el nom dels contractes i a partir d’ara, el 28 % de contractes que ara son temporals passaran a denominar-se “contracte indefinit no fixa”, com si la precarietat contractual depengués del canvi de nom.

Em ve a la memòria una oferta que va rebre una confraria de pescadors gironina d’una empresa madrilenya que oferia treballadors del mar i que va ser contestada, de manera contundent per la UGT gironina:

“Tots els tripulants tenen experiència, uns més i altres menys, s’adapten al treball i a les costums molt ràpidament, no protesten ni són conflictius, si en alguna cosa fallen nosaltres som responsables. Condicions econòmiques des de 650 € a 800 € màxim, depèn de la negociació amb l’armador”

Llençar-los al mar és més barat i menys complicat. I si és emparat per una disposició legal, com pretén la CEOE, millor.

Crec que l’empresariat català te l’oportunitat, en aquest moment, de donar una imatge diferent al incongruent patetisme que està traslladant la patronal espanyola i cercar solucions consensuades amb la resta d'agensts socials per a afrontar junts aquesta malaida, però real, crisi.

Voluntaris

Des del més absolut altruisme, des de la més desinteressada dedicació i des de la màxima implicació, un grup de persones anònimes van tirar endavant l’acte final d’homenatge al repte que en Victor Sanmarini es va proposar fer per a conscienciar a la gent de que existia un malaltia que s’anomena Síndrome de West.

Però ahir el protagonisme no va ser del “noi de la bateria”. Els veritables protagonistes van ser els voluntaris que, amb la seva empenta, van fer possible la festa.

Seria injust, això sí, oblidar-se dels que es van prestar per a fer una petita actuació a l’escenari, davant dels centenars de persones que hi eren al Pavelló Municipal, amenitzant la celebració.

Però seria molt més injust oblidar-se dels anònims Pere’s, Raquel’s, Lina’s, Gloria’s, Esther’s, Oscar’s, Tasio’s, Laura’s, Andreu’s, Jose’s, Antonio’s, David’s, Violeta’s, Imma’s i d’altres que, com va passar al teatre i tal com deia algun d’ells, ens fan pensar que el voluntariat de la nostra ciutat no està mort, ni molt menys, i que Sant Feliu de Guíxols continua mantenint el sentiment solidari i de col·laboració que l’ha de caracteritzar.

Gràcies!!!

30 anys de compromís

El 19 d’abril de 1979 es van constituir els primers ajuntaments democràtics després de les eleccions del 3 d’abril del mateix any.

Avui, 30 anys després, els socialistes gironins hem recordat aquesta fita amb un acte al Teatre Jardí de Figueres però, malgrat que una celebració com aquesta hagués pogut ser un simple exercici de melancolia i d’homenatge a tots aquells que van ser protagonistes (reconeixement que s’ha fet de manera sincera i, per què no?, emotiva), hem convertit la celebració en un pas endavant, parlant de futur, amb el treball present, però sense oblidar-se del passat.

Des d’aquell eslògan guixolenc de 1979, “tornar l’ajuntament al poble”, que responia a la consigna general socialista amb el que afrontaven aquesta primera fita electoral “entra amb nosaltres a l’ajuntament” han sigut 22 anys de compromís i progrés en el Govern Local i 8 de lleialtat amb el poble, amb una veritable fiscalització constructiva, com oposició

Aquells companys capitanejats per en Manel Monfort i Josep Vicente que es van proposar, en temps encara difícils com deia l’Isidre Molas, a consolidar la democràcia des del municipalisme, o els anys de l’Antoni Juanals, a on es van gestar molts projectes que avui son realitat, poden admirar avui la seva obra. I nosaltres, aquells que amb el lideratge de l’alcalde Pere Albó continuem somiant en el Sant Feliu de Guíxols del progrés, acceptar el testimoni de responsabilitat que ens han deixat, amb la seguretat de que no els defraudarem.

Perquè tots i totes, tal i com es reflectia avui a l’acte de Figueres, han sigut, i som, “homes i dones que han viscut i han crescut buscant i treballant pel predomini de les llibertat col·lectives, per l’exercici constant de la democràcia. Homes i dones que han sacrificat carreres personals, instants de vida, per a acostar, més i més, l’administració al poble amb el poble, per a fer sentir els espais comuns i col·lectius com la casa de tots, per a convertir els ajuntaments en la casa del poble, la casa de tots, la casa comuna”.

I això son valors irrenunciables reflectits en els diferents lemes que el PSC ha utilitzat durant aquests 30 anys de compromís socialista.

* Entra amb nosaltres a l’ajuntament (1979)
* Perquè guanyi el poble (1983)
* Vota el futur (1987)
* Bona feina (1991)
* Molt més per la Gent (1995)
* Farem més (1999)
* El millor per tu, el millor per tothom (2003)
* Noves idees (2007)

La irresposabilitat de Fernández Ordóñez

Si el Governador del Banc d’Espanya volia ressò, ho ha aconseguit, perquè basant-se en un realitat constatada, com és la complicada situació econòmica que estem patint, es permet donar solucions simplistes provocant el rebuig generalitzat i aixecant un innecessari alarmisme social.
I per partida doble.

Primer carregant contra el marc de relacions laborals actual, alhora que reconeixent que el denominat diàleg social és un factor bàsic per ajudar a sortir d’aquesta crisi. Axioma incongruent.
I per l’altre, manifestant que la seguretat social entra en dèficit, deixant que planegi sobre el conjunt dels treballadors i treballadores el dubte de si al 2025 podran gaudir de les prestacions i pensions per les que, durant tota la seva vida laboral, han contribuït.

Em pregunto quina necessitat tenia el Sr. Fernández Ordóñez de, amb aquestes afirmacions fora de to i de lloc, demostrar la seva falta de responsabilitat.?. Perquè no ens hem d’oblidar que estem parlant d’una persona que, des de la més curosa independència política, te un importantíssim pes específic i les seves opinions sempre poden tenir conseqüències de calat.

Si el Governador del Banc d’Espanya es pot permetre el luxe de ser simplista, un simple sindicalista i polític temporal com jo, també es pot permetre el luxe de ser-ho i, així, afirmar que el Sr. Fernández té com únic objectiu interessat, afavorir a les entitats financeres amb la contractació de plans de pensions, el que representaria solucionar, d’alguna manera, el problema de la falta de líquid que sempre argumenta el sistema bancari espanyol per a mantenir el seu immobilisme.

14 d'abril, dia de la república

Nota del Partit Socialista i de la Unió General de Treballadors.

La Vanguardia, Barcelona, 15 d'abril de 1931.

"Reunidas conjuntamente hoy las comisiones ejecutivas del Partido Socialista y de la Unión General de Trabajadores, para examinar la situación creada por los últimos acontecimientos, en la cual se condensa un espléndido rejuvenecimiento de la sensibilidad civil de España, unánimemente acuerdan:

Prestar todo su apoyo al naciente régimen republicano a cuyo logro tan activamente han contribuído nuestros dos organismos nacionales, y oponerse con toda la energía que las circunstancias demanden a cualquier intento encaminado a obstaculizar el normal desarrollo de la República que empieza.

A tal fin, las ejecutivas del Partido Socialista y de la Unión General de Trabajadores recaban a sus representados la máxima disciplina y atención vigilante para cumplir inmediatamente las órdenes que fuera preciso circular, bien entendido que no deben atenderse otras indicaciones que aquéllas que proceden de los organismos responsables.

En ningún caso tomarán en consideración las sugerencias que pudieran deslizarse entre los afiliados al Partido Socialista o a la Unión General de Trabajadores con el propósito de crear desórdenes que perjudicarían al régimen cuya principal defensa nos está encomendada.

Es necesario que esta República española nazca rodeada de los máximos prestigios, así, pues, que todos nuestros compañeros sientan la responsabilidad del momento histórico que vivimos, bien seguros de que si en cualquier instante fuera preciso hacer uso de nuestra fuerza para salvaguardar el régimen que nace, el Partido Socialista y la Unión General de Trabajadores han de cumplir con su deber sin vacilaciones de ninguna clase.

Madrid, 14 de abril de 1931.

Por el Partido Socialista, Remigio Cabello y Manuel Albar, Secretario.Por la Unión General de Trabajadores, Manuel Cordero, presidente accidental, y Francisco Largo Caballero, secretario.”

Patxi López, lehendakari, mal que li pesi al PNB

Era d’esperar que durant la celebració de l’Aberri Eguna (dia de la Pàtria Basca) el PNB es continués lamentant profundament de la seva marxa del Govern Basc.

Era lògic pensar que Juan José Ibarretxe, a manera d’un “Calimero” qualsevol, justifiqués la seva expressió de “l’home que sempre plora” (com el qualificava un nen) per a criticar durament el pacte que portarà al company Patxi López a Ajuria Enea.

Haig de reconèixer que el pacte PSOE – PP no m’agrada especialment però, vista l’actitud del nacionalisme basc, crec que Euskadi necessita un canvi urgent de lideratge polític, com a mínim per a que el País Basc recuperi la visió molt més amplia que la merament endogàmica que ha volgut mantenir durant tots aquests anys de Govern el PNB.

Per què es pot criticar durament un acord com aquest, i utilitzar arguments de tots tipus però mai, repeteixo MAI, un dirigent polític que, en diferents fites electorals ha estat recolzat democràticament per les urnes, pot deslegitimar la voluntat sobirana dels ciutadans i ciutadanes menyspreant i no respectant, fins i tot, les regles del joc basades en una aplicable aritmètica parlamentària.

Actitud com la de l’Ibarretxe, idèntiques a les de la denominada “unitat de forces abertzales” son les que donen ales als terroristes d’ETA que, com era previsible, han aprofitat el moment per a sortir a escena i amenaçar amb la violència (no saben fer-ho d’un altre manera), al nou Govern socialista.

Estic convençut que Patxi López donarà una nova injecció d’aire a Euskadi, que trencarà amb els estereotips que el PNB ha volgut projectar, interessadament, durant el seu govern i que ha tergiversat la realitat del País Basc.

La mona tradicional

Ja son grans però, com cada any, he anat de bon matí a comprar a Ca la Nati, el meu forn, la “mona” als meus fills. Ho he fet sempre, des de fa ja 32 anys.

Però cada cop em resulta més difícil trobar una “mona” que s’apropi més a la tradicional que hem feia la meva avia, ara ja fa molt de temps, i s’allunyi d’aquests dolços monuments, veritables obres d’arts alguns d’ells, però que, sobre tot, alimenten el llaminer isme consumista dels nens i nenes que estan més pendents del ninot que acompanya al pastís, millor que sigui de plàstic que no de xocolata, que del propi dolç.

Recordo aquell tortell fet a casa, sec i dolç, amb una mica de sucre per damunt i amb dos ous cuits, durs, fets al mateix forn, encastats en el propi pastís.

No hi havia ninots ni ornamentacions artificials; de vegades només alguns caramels al voltant que el meu avi, el padrí, aportava com element artificial.

No sé si era millor o pitjor, però era la “mona”. Un pastís de farina, sucre, ous i mantega.

Ara no som adversaris polítics. Ja ho serem !!!

Fa uns dies, l’executiva d’ERC de Sant Feliu de Guíxols instava al Govern Municipal a aprovar, de manera urgent, els pressupostos municipals 2009, adduint que la ciutat estava patint, per aquest motiu, una certa paràlisi i, alhora, manifestant que les delegacions dels seus regidors havien complert amb les seves obligacions pressupostàries.

Vull entendre que aquesta decisió mediàtica respon únicament a una certa desconnexió entre els dos Regidors que formen part del Govern Local i les persones que tenen la responsabilitat de dirigir orgànicament l’agrupació local d’aquest Partit a Sant Feliu, i no a una estratègia política que pugui estar marcada per la denominada “equidistància” que, en certs àmbits, centra les actuacions d’ERC.

És cert que avui torna a sortir a la premsa gironina altre comunicat, en aquest cas de la JERC de la ciutat, a on commina al l’Ajuntament a fer certes actuacions de neteja i, malgrat això, vull continuar pensant que aquests joves polítics ho estan fent de bona fe, ja que altre manera de pensar em portaria a dubtar de la necessària lleialtat que ha protagonitzar les relacions entre tots els membres de l’equip de Govern.

Els quinze regidors del Govern Municipal de Sant Feliu de Guíxols som conscients de que la nostra prioritat és Sant Feliu de Guíxols i els seus ciutadans i ciutadanes, i que la nostra acció de Govern no està marcada, en aquest moment per cap interès polític o electoral, perquè com vaig dir al inici de la legislatura, ja arribarà el moment de fer rendibles les actuacions polítiques de cada grup.

Ara per ara, les actuacions que es puguin fer des de la Regidoria de Cultura o de Projectes Esportius o de Joventut son responsabilitat del Govern, DE TOT EL GOVERN, de la mateixa manera que ho son les actuacions que es puguin portar a terme de la Regidoria de Serveis Públics, de Neteja, d’Educació, de Serveis Públics, d’Hisenda o les de Personal, Policia o Atenció al Ciutadà, delegacions, aquestes tres últimes, que tinc jo, personalment. I sempre amb independència de la filiació política del Regidor Delegat

Els partits que donen suport al Govern Municipal han d’entendre, com ho fem des del PSC, que avui no toca convertint-se en adversaris polítics. Això només li pot interessar a aquells que, des de la rancúnia del perdedor, la seva prioritat no és precisament Sant Feliu de Guíxols.

Stieg Larsson, un escriptor recomenable

Soc un lector compulsiu. Sobre tot de novel·la. Molts cops llegeixo simultàniament dos o tres llibres i alguns d’ells, si m’han agradat prou, no m’importa tornar a llegir-los.

Si la lectura d’una obra és del meu gust, m’agrada cercar i llegir totes les obres del mateix autor sense importar-me si en el seu catàleg creador hi ha “best-sellers” o no. I és cert que m’he emportat més d’un desengany. Però en lectura, sempre val la pena el risc. Si més no per a, fent de crític, aconsellar a algú.

L’altre dia, una bona amiga, em va aconsellar la lectura de dues novel·les molt de moda: “Los hombres que no amaban a las mujeres” i “La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina”, d’un autor suec de nom Stieg Larsson.

Amb cert escepticisme (haig de reconèixer que quan m’ho va dir, vaig confondre aquest autor amb un altre suec de novel·la negra bastant dolent, al meu entendre) vaig encetar la lectura del primer dels llibres aprofitant aquests dies de Setmana Santa.

Doncs bé, el consell de la meva amiga ha estat un encert i, sense haver acabat aquest primer llibre del que sembla és una trilogia anomenada “Millenium”, la lectura ha valgut la pena i estic desitjant acabar per començar amb el segon tom.

M’atreveixo a recomanar la lectura, com a mínim de la primera de les tres obres.

De moment m’està permetent desconnectar, encara que només sigui una mica, i i introduir-me en una novel·la negra que junta acció i suspens amb realitat social, abús de poder i denúncia de violència de gènere.

Gràcies, M.A.

Dani Alves i el MIC

Ahir, dins dels actes que envolten la celebració del MIC (Mediterranean Internacional Cup), al Camp de Futbol de Vilartagues es va rebre la visita del jugador del Barça, Dani Alves.

Paciència, saber estar, complicitat amb els nois i noies que, d’una manera natural, esperaven la seva arribada.

La veritat és que vaig quedar gratament sorprès pel seu tarannà, molt lluny d’aquells ídols que creuen tenir l’obligació de mirar a la resta per damunt de l’espatlla.

I no és que em cegui el meu barcelonisme (reconec que soc culè). he tingut l’oportunitat de departir amb altres jugadors del Barça i algú deixa molt que desitjar.

La seva actitud ha de ser un exemple per alguns dels nois que estan jugant aquest torneig i que amb seguretat, algun dia, i veient el nivell del seu joc, arribaran a ser en un futur no molt llunyà, veritables figures d’aquest esport.

Avís a CIU. NO PENSO DIMITIR!!!

- Juanjo, és cert que has dimitit?

A la preocupació del company que, telefònicament, em feia la pregunta s’havia d’afegir la meva sorpresa.

- Ni he dimitit, ni penso fer-ho i, en tot cas, seria l’alcalde i els meus companys de grup i de Govern els primers que ho sabrien.

Sant Feliu és una ciutat petita i és fàcil descobrir qui o quins son els individus que estan fent córrer el rumor.

I haig de reconèixer que era senzill. No és necessari ser un personatge detectivesc d’Agatha Christie, Conan Doyle o Vázquez Montalbán per esbrinar-ho i constatar-ho desprès.

El grup majoritari de l’oposició, o alguns dels seus membres, s’han dedicat de manera reiterada a fer insidioses acusacions sobre la meva persona. Per`no d’una manera oberta, valent, sense embuts i clara, com correspon a una persona responsable, sinó a través d’insinuacions, que és la manera més covard de fer-ho.

NO PENSO DIMITIR!!!. Ho dic en majúscules, com a grit, clar i català.

No penso fer-ho perquè malgrat les insinuacions i desqualificacions personals i professionals presents i, segurament futures, estic convençut que tant jo, com la resta de companys de Govern liderats per l’alcalde Pere Albó, estem fent una tasca digna d’elogi.

La prova?, aquesta manera de fer política dels “companys” convergents que, sense saber realment quin és el seu important paper en la política municipal, continuen sense haver assumit que els guixolencs i guixolenques, de manera democràtica, als hagin votat per a ser oposició.

I no dimitiré perquè amb l’actuació d’aquests irresponsables puc continuar fent meves, com ho he fet altres vegades, les paraules de Don Quijote.

DEIXA QUE AQUESTS GOSSOS BORDIN, SANCHO AMIC, ÉS SENYAL DE QUE ANEM AVANÇANT !!!

L'absurd de CIU per a afrontar l'ERO de TRETY

Quan l’objectiu és plantejar polítiques populistes amb l’únic objectiu de sortir a la premsa i guanyar adeptes, el més fàcil és caure en el sense sentit.

Això és el que fa el Grup Municipal de Convergència i Unió a Maçanet de la Selva quan, de manera endogàmica, vol solucionar el problema de l’empresa Trety amb l’acomiadament dels treballadors i treballadores que no tenen la residència a la població.

Ja no es tracta de que sigui un plantejament il·legal que en un estat de dret cap formació política democràtica pot fer, sinó de la des vergonya i la frivolitat amb el que alguns volen afrontar, des de la seva responsabilitat (o millor irresponsabilitat) representativa, una situació de la màxima gravetat que deixarà a multitud de treballadors i treballadores en una situació de precarietat laboral i familiar.

I això, sense deixar de comentar la falta de respecte a la feina que estan fent els representants legals dels treballadors/es i l’empresa per a arribar a un acord que permeti afrontar de la manera menys traumàtica possible l’expedient de regulació d’ocupació que tenen sobre la taula i que, des de l’experiència, una proposta com aquesta, fora de lloc i de temps, pot mediatitzar molt negativament.

Sempre he pensat que el nacionalisme, en qualsevol àmbit, es basa en fer plantejaments polítics excloents per afrontar qualsevol situació, i que això pot ser tolerable, no assumible, quan ens trobem en una situació en el que “el cafè per a tothom” pot ser una realitat.

Però quan la conjuntura econòmica i social, com és l’actual, està en situació de feblesa manifesta, el més fàcil és traspassar els límits i caure, des de la prepotència, en la discriminació i l’enfrontament amb els potencialment exclosos. (Com anècdota, el llibre Mein Kampf és basa en una idea semblant)

I a tots ens poden venir al cap situacions, no molt llunyanes en el temps ni en el lloc, basades en un nacionalisme ranci i carpetovetònic, i quines han sigut les nefastes conseqüències.

Als polítics, com a mínim, se’ls ha de exigir coherència i visió global.

No a l'ERO de HUTCHINSON

Més de dos-cents treballadors de l’empresa Hutchinson de Palamós, quasi un 50 % de la plantilla, serà acomiadada si l’Expedient de Regulació d’0cupació (ERO) que ha presentat l’empresa és admès per la Generalitat de Catalunya.

L’excusa no és altre que la maleïda crisi, real, això sí, però que s’està convertint en el paraigües sota el que s’estan amagant molts empresaris per a justificar retallades inicials de plantilles amb l’objectiu final de aplicar la denominada deslocalització.

Hi ha qui pensa que manifestacions com la d’ahir a Palamós, convocada por UGT i CCOO, no tenen sentit ja que la situació econòmica, la crisi, no es pot combatre amb protestes sindicals sinó amb iniciatives impulsades per l’Administració Pública.

Però crec que els treballadors i treballadores han de ser conscients que si el pessimisme, el conformisme i la desídia ens guanya, quan arribi el final d’aquesta nefasta situació, que arribarà, no hi hauran empreses que ens permetin tornar a la normalitat laboral que no és altre que, encara que sembli utòpic , “la plena ocupació”.

L’Administració, el Govern de Catalunya o l’estatal sí que han d’aplicar mesures correctores i consensuades amb tots els agents socials per a lluitar contra la crisi, (des de la UGT ja ens hem posat a disposició del responsables polítics) però la primera ha de ser salvaguardar, en lo possible, que les unitats productives, sobre tot les petites (PIME’s) continuïn creant riquesa en el àmbit territorial de la seva ubicació, no permetent la fugida a altres indrets.

Tinc plena confiança en el Govern de la Generalitat i en la Consellera de Treball Mar Serna (la conec fa molts anys i conec la seva determinació), i quan diu que no permetrà ERO’s no justificats, estic convençut de que ho portarà a terme; però encara i això crec els treballadors i treballadores han de fer sentir la seva veu, manifestant públicament la seva ferma voluntat intolerable contra la mala praxi d’alguns mals empresaris.

Dos-cents onze treballadors no sembla una xifra important comparada amb els milers de treballadors i treballadores de SEAT o NISSAN que es poden trobar en aquesta situació, però la repercussió negativa que pot tenir en una comarca com la nostra una tancada empresarial com la que es preveu a Hutchinson ha de fer que es mobilitzi tot el teixit ecoómic, social i polític del Baix Empordà.

La Bodega OTAZU

Amb certa reticència vaig accedir a assistir a la cata de vins que un restaurant de la ciutat, “La Corxera” va organitzar el proppassat dia 3 de març.

La veritat es que m’agrada degustar un bon vi, encara que no sigui un gran entès, però el fet de que aquest acte fos per a provar vins només d’una bodega hem feia pensar més en un acte comercial que en l’ imatge que jo tinc d’una degustació a l’ús.

Però haig de reconèixer que la Bodega OTAZU, de Navarra, em va sorprendre molt agradablement.

Cinc vins diferents, acompanyat cadascú d’ells amb un aliment diferent i tot seguint les explicacions del director de la bodega (un clònic del Fernando Alonso) que, amb un discurs realment amè, ens va fer conèixer les seves característiques més íntimes

Un blanc elegant, amb matisos d’herbes i cítrics, un rosat que recorda flors i caramel de fira, i tres tints diferents, cadascú amb particularitats de sabor i d’aroma molt específiques.

Un vetllada molt agradable, amb boníssima companyia (com a dada curiosa, un d’ells abstemi) que em fa aconsellar una aposta per els vins d’aquesta bodega.

303780 segons amb el Victor Sanmarini

84 hores i 23 minuts és el temps que en Victor Sanmarini ha necessitat per a que centenars i centenars de persones es fessin solidaris amb el seu projecte.

5063 minuts durant els que aquest noi ha aconseguit mobilitzar a tota una ciutat.

303780 segons de patiment, d’afany de superació i de sacrifici que milers de persones anònimes han compartit amb ell i amb els seus familiars.

La xifra de 120 hores de “bateria” que s’havia marcat com a repte son el de menys. El famós record Guinness ha quedat com a simple anècdota. Perquè el seu objectiu ja és un fet tangible.

No podem negar que quan a la 1:23 del dia 5, les forces d’en Víctor van dir prou, ens va embargar un sentiment estrany, però que ningú pensi que de derrota ni de decepció, sinó de sentiment, alhora que d’agraïment, perquè amb la seva acció hem pres consciència de que la potencialitat de la nostra ciutat va més enllà del que pensàvem i que ara, Sant Feliu de Guíxols, no només estarà en el mapa per la seva història i per la seva oferta turístic- cultural.

La foto, presa a les 23 hores al Teatre Municipal, és una petita mostra del suport que els guixolencs i guixolenques, durant les 24 hores del dia, han volgut mostrar.

I sense oblidar la quantitat de comerciants, empresaris, entitats i associacions que, de manera espontània, han volgut contribuir sense cap tipus de publicitat, .

Sant Feliu de Guíxols pot presumir, a partir d’avui, de ser la capital de la solidaritat.

El Record Guinness d'en Victor Sanmarini

Possiblement batre un rècord Guinness ja no és una qüestió que capti l’atenció de la majoria de la gent.

El record dels discursos més llargs, la quantitat de globus desinflats en un minut, petonejar-se simultàniament, el pastís de formatge, la truita de patates o el gaspatxo més gran, el campió o campiona més jove, la quantitat de gent més gran veient un partit de futbol sota l’aigua, l’home més alt o més petit; milers i milers de reptes, quin més absurd que, suposo, l’única finalitat que persegueixen és un moment de glòria i que, en la majoria dels casos, només desperten algun que altre somriure .

Aquests dies, a Sant Feliu de Guíxols, un jove s’ha marcat l’objectiu de tocar la bateria durant més de 120 hores seguides. És cert que aquest record Guinness, amb tota seguretat, li donarà una projecció mediàtica important; però el que realment persegueix en Victor Sanmarini, que així es diu el jove en qüestió no és aixecar un somriure ni l’exaltació personal.

El que fa diferent aquesta actuació és que el seu objectiu és conscienciar a la gent de que hi ha una poc coneguda i terrible malaltia que, malauradament, acaba amb la vida de nens, de la mateixa manera que va acabar amb la vida de la seva germana de set anys: el síndrome de West.

Vaig tenir la sort de donar-li la sortida el proppassat dia 1 d’abril a la 1 del mig dia, i desitjo tenir la sort i l’honor, de estar amb ell quan el dilluns dia 6, a les 11 de la nit, pugem cridar tots junt que hem aconseguit el record que certificarà l’organització Guinness

Però aquest només és un petit rècord comparat amb tots els altres rècords que en Victor ha aconseguit durant aquests dies.

- Rècord de solidaritat de tota una població amb el seu objectiu.
- Rècord afluència de gent sense convocatòria oficial.
- Rècord de conjunció de sentiments
- Rècord d’il·lusions compartides
- Rècord d’energia compartida.
- Rècord de poder de convocatòria i de col·laboració de tota una ciutat.

I d’aquí al dilluns en Victor segur que batrà molts més.

http://www.youtube.com/watch?v=AfS_8Ecdcvk