dimarts, 10 de març de 2009

Empresaris disfressats


Un psicòleg, amic meu, diu que és condició de l’ésser humà que aprofitem qualsevol oportunitat que ens permeti aflorar, des de l’anonimat, algun desig inconfessable, de la mateixa manera que un exhibicionisme subconscient, també innat, ens farà sortir rere la màscara per fer públic allò que, en condicions normals, no ens haguéssim atrevit a fer.

També afirma que, per una qüestió de salut mental i sempre dins dels límits de la convivència, és necessari donar sortida alguna vegada a aquests instints i que Carnaval, a on com afirma la dita “tot se val” i a on la disbauxa comparteix regnat amb la tolerància, és la millor època per aplicar aquesta teràpia.

És cert que tornar a la crua realitat pot ser dur i que canviar la disfressa temporal que ens a permet fer alguna “dolenteria” pels vestits adients a la nostre responsabilitat habitual ens pot donar una sensació momentània d’angoixa i de falta de llibertat, però em pregunto si no és millor i més sà això que passar tota la vida amagat sota una imatge i una manera d’actuar que no correspon, en absolut, a la veritable personalitat, fent artificial allò que hauria de ser normal, i propiciant esclats d’actuacions incoherents que, malauradament tenen conseqüències greus per a tercers.

I dic això perquè des de fa uns dies, a la nostra ciutat, algun empresari, de manera incontrolable, s’ha tret la disfressa que, segons diuen, portava durant fa molt i molt de temps i ha deixat veure el seu veritable ego i la seva veritable personalitat: “cortijero”

Un “cortijo”, que no una masia encara que alguns diccionaris vulguin traduir-ho com a tal, és una unitat independent i autosuficient, a on conviuen empresari i treballadors, amb una relació laboral basada en un fals paternalisme que en realitat és una submissió total als desitjos del “cortijero” i a on tot és aparentment idíl·lic mentre no hi hagi algú que reclami el que mínimament li correspon: el seu salari.

Aquest fals empresari, mestre de la disfressa, havia transformat el “cortijo” com si d’una carrossa de Carnaval es tractés, enganyant, fins i tot, als propis treballadors i treballadores que no sabien realment que no estaven treballant en una empresa, sinó en una unitat productiva amb un sistema quasi feudal, amb l’únic objectiu d’emplenar l’estomac del fals empresari.

Però quan algú comença a donar-se compte, possiblement per la situació complicada que s’està vivint, de que hi ha drets laborals bàsics que no depenen de la voluntat de “l’amo”, sinó que són fruit de la negociació col·lectiva i del vincle contractual i exigeix el seu compliment , cau la disfressa de l’empresari i surt la del “cortijero” que, de manera irrefrenable, opta per contrarestar qualsevol moviment que posi en perill la seva autoritat indiscutible mitjançant l’acomiadament laboral sense compensació ni indemnització legal. (perquè la llei no permet càstigs ni escarni públic)

És cert que postures com la d’aquests mestres de la disfressa, que es repeteixen més sovint del que seria desitjable al nostre entorn, no son el reflex de la manera d’actuar de la gran majoria de l’empresariat, però penso que les associacions i organitzacions patronals haurien d’obligar a tots els empresaris a respectar pautes deontològiques empresarials; i de la mateixa manera que hi ha normes que afecten a l’ètica comercial o de competència, haurien d’haver obligacions sobre el respecte als treballadors i treballadores, com element per aconseguir cotes més altes de competitivitat.

Els empresaris han de ser conscients de que son un factor clau per l’estabilitat econòmica i social present i futura del nostre país, i que per aquesta tasca i per les seves iniciatives han de rebre tots els reconeixements possibles; però ni un premi a la mascarada i a l’engany.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada