
L’avi Jaume, en Raspetes, ganxó de tota la vida, deia que el nom de Costa Brava va sorgir d’una trobada d’amics a l’ermita de Sant Elm, entre els que es trobava Ferran Agulló.
Segons l’avi, tot i mirant i admirant la fantàstica vista i grandiositat d’aquest litoral idíl·lic, va exclamar: “Quina costa més brava!”, i encara que en Ferran Agulló és qui va projectar mediàticament el nom, va ser ell de qui va sortir l’idea.
D’una manera o d’un altre, amb independència de qui va posar encertadament el nom, de ben cert el fet es va produir a Sant Feliu de Guíxols, malgrat que, aprofitant el centenari de la Costa Brava i el valor de marca exterior que te aquesta onomàstica, alguns vulguin treure un particular i local rèdit turístic.
Des de la desembocadura del Tordera fins a Port-Bou; molts quilòmetres de costa, moltes poblacions i molts habitants. Confluència d’interessos que, moltes vegades, han estat i han de continuar sent fiscalitzats per la responsabilitat que tenim tots i totes de preservar aquest patrimoni natural que ara fa cent anys va ser idealitzat per l’avi Jaume o per en Ferran Agulló.
Per la costa brava, extracte de l’article `publicat al diari La Veu de Catalunya
Ferran Agulló, 12 de setembre 1908
Ferran Agulló, 12 de setembre 1908
(...) Era dalt d'un espadat feréstec, que baixa al mar en terratrèmol de roques, per etzavares verdes i fonolls d'or; en son cim unes ruïnes d'un antic convent li donen to llegendari; a llevant una esplèndida decoració de caps i roques, puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrellades de boscúries, comprenen al entusiasta admirador de la nostra costa: a garbí la plàcida corba de les platges de Blanes i S'Abanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocòs que un istme ha ajuntat a la terra, reposen la mirada i l'enteniment eixelabrats per l'espectacle de la costa brava; per la banda de terra, en grandiós amfiteatre, les serres de Pineda, Orsavinyà, Palafolls, el Montnegre, i més enllà el Montseny, prenen tots els colors de l'arc de Sant Martí: son verdes, violades, blaves, grogues, i després de color de taronja, i després daurades, i després van esvaïnt-se, esvaïnt-se en l'ombre de la nit com si es fonguessin... La vila encén sos llumets elèctrics, calen xarxes, mar endins, els sardinalers renegant dels dofins i de les roasses que boten, mofant-s'en, entre les calades, i les ones baten espumoses al peu del penyalar gegantí, canten l'eterna balada del mar, sempre vella i sempre nova (...).
Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: es feta pels temporals que el golf atia contra l'illa fa milers d'anys; la Costa d'Or que es parteixen Itàlia i França és més dolça, mes somniosa: una faldada de flors; però la nostra, desde la Tordera al Cap de Creus, i seguint el Port de la Selva fins a Banyuls, ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d'onades com un alt relleu i bordada pels besos de la bonança, com una exquisidesa de monja pacienta per qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps. Enlloc com aquí, amic Durán, tu que amb mi les has vistes totes aquestes costes, el maridatge del mar i de la terra, els caps i les badies, les cales i els penyalars de tots els colors i formes, els tons, la transparència de les aigües i sobretot la llum, aquesta llum clara, més viva, més bella que enlloc del món...
Priveu-me de mentir, vosaltres, entre els vius, poetes amants de la nostra costa. Tu, Ruyra, el cisellador de «marines»; tu, Rahola, el cantor del Golf de Roses; tu, Marquina, el que has entès la veu de les onades; tu, Masifern, que hi has trobat inspiració i salut; tu... tots els que l'heu vista i sentida i cantada la nostra costa, i tu, Llaverias, que l'has sorpresa en tots els recons amagats, en totes les hores d'esplai amorós i de fúria apocalíptica. Hi ha res com la nostra costa? (...)
El meu avi Jaume, Brugada Sarquella, per senyes, va ser durant la seva vida l' home més desprès de tot el que fos material i fins i tot del seu enginy que va regalar sempre a tothom. Recordo encara aquell projecte de fer un túnel que permetis l’ accés a peu o amb bicicleta des del port fins St. Pol . Fins i tot es va publicar l’ esbós a l’ Ancora.
ResponEliminaUn gran home.