El nom de Costa Brava

L’avi Jaume, en Raspetes, ganxó de tota la vida, deia que el nom de Costa Brava va sorgir d’una trobada d’amics a l’ermita de Sant Elm, entre els que es trobava Ferran Agulló.

Segons l’avi, tot i mirant i admirant la fantàstica vista i grandiositat d’aquest litoral idíl·lic, va exclamar: “Quina costa més brava!”, i encara que en Ferran Agulló és qui va projectar mediàticament el nom, va ser ell de qui va sortir l’idea.

D’una manera o d’un altre, amb independència de qui va posar encertadament el nom, de ben cert el fet es va produir a Sant Feliu de Guíxols, malgrat que, aprofitant el centenari de la Costa Brava i el valor de marca exterior que te aquesta onomàstica, alguns vulguin treure un particular i local rèdit turístic.

Des de la desembocadura del Tordera fins a Port-Bou; molts quilòmetres de costa, moltes poblacions i molts habitants. Confluència d’interessos que, moltes vegades, han estat i han de continuar sent fiscalitzats per la responsabilitat que tenim tots i totes de preservar aquest patrimoni natural que ara fa cent anys va ser idealitzat per l’avi Jaume o per en Ferran Agulló.

Per la costa brava, extracte de l’article `publicat al diari La Veu de Catalunya
Ferran Agulló, 12 de setembre 1908

(...) Era dalt d'un espadat feréstec, que baixa al mar en terratrèmol de roques, per etzavares verdes i fonolls d'or; en son cim unes ruïnes d'un antic convent li donen to llegendari; a llevant una esplèndida decoració de caps i roques, puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrellades de boscúries, comprenen al entusiasta admirador de la nostra costa: a garbí la plàcida corba de les platges de Blanes i S'Abanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocòs que un istme ha ajuntat a la terra, reposen la mirada i l'enteniment eixelabrats per l'espectacle de la costa brava; per la banda de terra, en grandiós amfiteatre, les serres de Pineda, Orsavinyà, Palafolls, el Montnegre, i més enllà el Montseny, prenen tots els colors de l'arc de Sant Martí: son verdes, violades, blaves, grogues, i després de color de taronja, i després daurades, i després van esvaïnt-se, esvaïnt-se en l'ombre de la nit com si es fonguessin... La vila encén sos llumets elèctrics, calen xarxes, mar endins, els sardinalers renegant dels dofins i de les roasses que boten, mofant-s'en, entre les calades, i les ones baten espumoses al peu del penyalar gegantí, canten l'eterna balada del mar, sempre vella i sempre nova (...).

Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: es feta pels temporals que el golf atia contra l'illa fa milers d'anys; la Costa d'Or que es parteixen Itàlia i França és més dolça, mes somniosa: una faldada de flors; però la nostra, desde la Tordera al Cap de Creus, i seguint el Port de la Selva fins a Banyuls, ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d'onades com un alt relleu i bordada pels besos de la bonança, com una exquisidesa de monja pacienta per qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps. Enlloc com aquí, amic Durán, tu que amb mi les has vistes totes aquestes costes, el maridatge del mar i de la terra, els caps i les badies, les cales i els penyalars de tots els colors i formes, els tons, la transparència de les aigües i sobretot la llum, aquesta llum clara, més viva, més bella que enlloc del món...

Priveu-me de mentir, vosaltres, entre els vius, poetes amants de la nostra costa. Tu, Ruyra, el cisellador de «marines»; tu, Rahola, el cantor del Golf de Roses; tu, Marquina, el que has entès la veu de les onades; tu, Masifern, que hi has trobat inspiració i salut; tu... tots els que l'heu vista i sentida i cantada la nostra costa, i tu, Llaverias, que l'has sorpresa en tots els recons amagats, en totes les hores d'esplai amorós i de fúria apocalíptica. Hi ha res com la nostra costa? (...)