diumenge, 29 de març de 2009

Una curiositat de Buenafuente

Hi ha mestres de l’ humor i de l’entreteniment i un d’ells, sens dubta es l’Andreu Buenafuente.

M’han fet arribar aquests tres enllaços de You Tube i crec que valen la pena.

http://www.youtube.com/watch?v=yQbU8hl4_2w

http://www.youtube.com/watch?v=6YmGPjbDjMQ

http://www.youtube.com/watch?v=s_heAyK2Ung

Dignitat Professional dels Mossos


Ho he dit sempre: Treure rèdit polític de qualsevol actuació de l’adversari és una de les obligacions dels partits, estiguin governant o a l’oposició.

Però de la mateixa manera que és legítim fer-ho, les arts que s’utilitzin han de mantenir unes mínimes normes ètiques i de responsabilitat política que sempre han de tenir, com a límit, els respecte a les institucions i els interessos dels ciutadans i ciutadanes, per damunt dels partidistes.

Fa uns dies, una actuació dels Mossos d’Esquadra, possiblement de difícil justificació segons les càmeres de televisió, ha encès una polèmica social que, alimentada per un debat polític interessat està posant en qüestió a la mateixa policia.

Perquè no només s’estan demanant responsabilitats a qui var “ordenar” aquestes càrregues policials contra uns ciutadans i ciutadanes que estaven manifestant públicament les seves posicions sobre el denominat Pla Bolonya, (alguns de manera incontrolada i força bel·ligerant segons es pot veure a través de les mateixes càmeres televisives), sinó que s’està plantejant si la policia autonòmica de Catalunya te prou professionalitat i si, fins i tot, te prou formació i preparació per a fer front a determinades situacions.

Si el Conseller Saura te la responsabilitat política de l’acció, soc el primer que exigiria al President Montilla que provoqués la seva dimissió, però tal com li vaig manifestar personalment el proppassat divendres, si tenia alguna responsabilitat l’ha perdut per les actuacions d’aquests que volen aprofitat la situació per a atacar al Govern de la Generalitat, tant des de dins del propi Govern, com des de fora .

Alguns policies, possiblement, hauran actuar amb massa contundència. Però alguns agents! No els mossos d’Esquadra!.

Possiblement alguns policies no hauran pogut resistir la pressió que representa està en front de centenars de persones que els estan increpant, insultant i agredint. Però alguns agents o comandaments! No els mossos d’Esquadra!

I si és així, les responsabilitats s’hauran de demanar als responsables directes.

Ens hauríem de preguntar si la tasca policial ha millorat des de que la forces de seguretat eren els famosos “grises” fins que ara, fa ara 15 anys, va començar el desplegament de la nostra policia autonòmica.

Els que vérem córrer davant de cavalls i policies als anys 70, reclamant els nostres drets d’identitat, sí que sabem el que es contundència, agressivitat, repressió i, fins i tot, sadisme. Allò sí que era violència d’estat incontrolada.

I això no vol dir que defensi actuacions violentes. Ni molt menys! El que sí vull defensar és la tasca policial dels mossos d’esquadra dubtant de l'honorabilitat, alhora, d’aquells que per treure rèdit electoral i atacar així als seus adversaris no dubten en aprofitar l’oportunitat per desprestigiar la dignitat professional d'aquells que tenen com obligació garantir la llibertat del conjunt de la ciutadania.

De tothom!. Perquè que ningú s’oblidi de que la llibertat d’uns acaba quan comença la de l’altre.

divendres, 27 de març de 2009

Fer el CIUX


Deixar sortir el veritable “jo” és, de vegades, difícil quan un està acostumat a amagar la seva veritable realitat.

A aquesta manera de ser, o d’actuar, els psicòlegs segur que la diagnosticarien com complex i la conceptuarien dins d’alguna de les definicions que d’aquesta distorsió mental existeixen.

Complex de Cenicienta (El fill menys estimat serà el que més tard salvarà gràcies al seu talent, a tota la família que es troba en una situació dramàtica; i col·locat en una situació de víctima, el mon reconeixerà els seus mèrits), d’Eróstrato (passar a la posteritat, ja que no tenia cap mèrit per a aconseguir fama) o de Narcís (El narcisista no aconsegueix superar la seva pròpia fase evolutiva, queda atrapat en el jo), son algunes de les diferents classificacions complexes, i de complex, que es podrien aplicar als meus “companys” de consistori, avui a l’oposició, i que ahir, per fi, van deixar sortir a la llum pública la seva veritable personalitat.

Segur que ara respiren amb tranquil·litat, ja que crec que no hi ha cosa pitjor que aparentar allò que un no és, i vull mostrar la meva alegria perquè aquests “companys consistorials” desprès de la celebració del Ple Municipal d’ahir, 26 de març, podran actuar com realment son i, sense poses artificials, podran fer allò que saben fer realment: “l’indi”.

Van intentar generar dubtes sobre l’honorabilitat de l’equip de govern, mitjançant insinuacions injustificades i sense arguments; van qüestionar la legitimitat de la negociació col·lectiva; i, fins i tot, van menysprear la justa voluntat de l’equip de Govern que, juntament amb els representants dels treballadors i treballadores, van decidir equiparar els drets mínims de tota la plantilla, amb independència de la vinculació contractual que tenen.

I tot això perquè els aproximadament 250 treballadors/es municipals (funcionaris, laborals, temporals o ens situació de contracte administratiu), ara fa tres mesos (Nadal de 2008 i igual que l’any 2007), van decidir comprar 250 paneres, una per treballador.

Vint i cinc minuts de debat insuls i absurd, que mereixen un anàlisi específic, oblidant-se de temes realment importants i que sí son vitals per a la marxa de la ciutat.

Van fer el ridícul, i es van donar compte. I van ridiculitzar als 2000 guixolenxcs que els van votar per a ser oposició.

Van fer l’indi. No sé de quina tribu (Possiblement dels CIUX), Però segur que l’indi, com és opinió majoritària de la ciutadania.
S
incerament, repeteixo, me’n alegro de que s’hagin pogut treuer la disfressa, de la mateixa manera que els aconsello que, de manera urgent, acudeixin al professional més adient perquè els tracti del complex que crec tenen, el d’Aquiles. (Tendència a ocultar al seva pròpia debilitat i impotència sota l’aparença d’invulnerabilitat o heroisme)

dimecres, 25 de març de 2009

Opinions coincidents




Sempre és agradable, quan un va com turista, trobar a algú que, amb amabilitat, pugui donar respostes als dubtes (de vegades temors) que es puguin tenir.

Si tenim la sort que, de manera espontània, algú intenta mantenir una conversa amb tu a força de gesticulacions, paraules mitjanament coincidents i, sobretot, bona voluntat, s’afegeix l'agraïment; i, per què no?, si existeixen coincidències, la situació és, simple i planament, orgásmica.

Camí de Pellestrina, autobús com mitjà de transport, envoltats de residents i amb la lògica cara de desconcert, distracció i sorpresa, dos atents residents van tenir l'amabilitat d'indicar-nos, i gairebé fent-nos de cicerone, en resposta a les nostres preguntes.

Això no tindria gens que ressaltar si no fos perquè a la resposta del nostre lloc d'origen (Catalunya), i després de les lloances de rigor (suposo que gairebé estereotipades, del bonic que és Barcelona, Andalusia i València), en un esforçat idioma que l'única cosa que tenia en comuna era la seva procedència romanç, es va posar damunt de la palestra l'envejós que es manifesta el Pellestrinens (no se si aquest és el patronímic), del procés de canvi que s'ha produït a Espanya amb la seva obertura i posterior consolidació democràtica, i del pas que s'ha viscut cap al progrés, amb la presidència de Rodríguez Zapatero.

Ni ell coneixia la meva militància ni les meves conviccions polítiques. Ni sabia si les seves opinions podien ser coincidents amb les meves o si, al contrari, podien originar un enfrontament dialèctic, encara que de difícil resolució a causa de l’ idioma.

Per això, vull pensar, que la visió d'aquest amable italià és la que poden tenir una gran part dels ciutadans i ciutadanes d'aquest país, i això, es vulgui o no, sempre alimenta el propi ego de la raó.

Només vam haver d'afegir que al nostre costat havien estacionat el seu vehicle dos alts prelats de l'església amb una actitud i vestimenta realment antediluviana (l'italià els va denominar com “batman’s”, opinió i qualificatiu amb el qual coincidien diversos dels veïns del transport públic en el qual ens trobàvem) i que segons ell, era la diferència entre l’Itàlia i l'Espanya actual.

dilluns, 23 de març de 2009

Prioridad al peatón


Si alguien tiene duda de que se puede vivir en un espacio donde la prioridad sea de los peatones sólo necesita pasar unos días en Venecia, donde únicamente el autobús de San Fernando (un ratito a pie y otro andando) tiene cabida

Es cierto que es por necesidad, pero los ciudadanos fijos y los que hemos tenido la suerte de ser durante unos días residentes venecianos, no hemos notado en falta lo que en nuestra ciudad es un artículo de primera necesidad. El vehículo privado.

El transporte público aquí tiene todo el protagonismo. Nadie protesta porque no pueda llegar a la puerta de su casa con la compra diaria. Los transportistas saben que su herramienta de trabajo es la carretilla manual. Empresas de limpieza, recogedores de basura o hasta policías o transporte sanitario saben que su modo de transporte, fuera de los canales, es el físico. O sea, a pie.

Deberíamos quizás plantearnos si no sería un valor añadido a la calidad de vida de que ya disponemos en nuestra ciudad (Sant Feliu), cambiar la escala de valores que tenemos, en cuanto a movilidad se refiere, exigiendo que, cada vez más, el espacio útil de nuestra ciudad sea exclusivo para los viandantes, y que el vehículo de cuatro y dos ruedas sea el verdadero intruso.

Lamentablemente, estos días en Venecia, he notado a faltar el ruido que día y noche producen nuestros desplazamientos en vehículos de motor. Reconozco que hasta me ha costado conciliar el sueño. Pero cuando uno se acostumbra a dormir sin ruidos, es una verdadera gozada.

diumenge, 22 de març de 2009

la crisi i els funcionaris

On està la solució per a vèncer aquesta gran epidèmia que estem patint, cridada crisi?

Si fes cas a la majoria de converses que vaig tenir l'oportunitat d'escoltar, acabar amb la crisi està en mans de banquers, govern i funcionaris. I no per aquest ordre precisament.

Els banquers, perquè tenen els diners i l'amaguen, perquè hi ha molts pisos? (conversa de dues senyores de mitjana edat, en l'aeroport de Girona, al·ludint després als funcionaris). Possiblement aquestes senyores s'havien beneficiat d'alguna hipoteca i ì#an encasellar-se en la classe Ninja, tal com definia el profesos Abadia.

El Govern, perquè té la responsabilitat de fer moure el capital i ajudar a les empreses. Ni tant viatge ni secretàries. Que es baixin el sou i ho reparteixin. Igual que els funcionaris? (conversa en el mateix aeroport entre un grup de persones de totes les edats)

Els funcionaris haurien de renunciar a qualsevol millora salarial. Sort tenen amb tenir treball. No peguen ni pal a l'aigua?. Aquesta conversa, entre una parella jove, durant el trajecte entre l'Aeroport i la ciutat de Venècia era, també, la idea que suggeria un col·laborador d'un diari aquest mateix dia.

No se si aquest jove i la seva parella són conscients que els treballadors al servei de l'Administració Pública, tenen un salari marcat i públic, i no precisament elevat.

No sé si aquest jove coneix que per a entrar a formar part d'aquests "privilegiats", han hagut de preparar-se i fer proves d'accés entre molts aspirants.

No sé si aquest jove sap que la pujada salarial dels funcionaris sempre està i ha estat per sota de l'IPC real. I no sé si tots aquests personatges saben que els empleats públics són treballadors, i que han de tenir drets similars a la resta de treballadors.

dimecres, 18 de març de 2009

Per què Pepe

Demà és el dia dels Josep’s, dels PEPE’s.
Però de on ve Pepe.?
Als convents, durant la lectura dels Evangelis, al referir-se a Sant Josep deien “Pater Putatibus” i, per simplificar “P.P.” Així va néixer el dir “Pepe” als Josep.
Per curiositat.

dilluns, 16 de març de 2009

ERE en la Estiba?

Leía en la prensa que Estibarna, la ahora Asociación Portuaria de Interés económico del Port de Barcelona(antes Sociedad Mixta de Estiba y Desestiba del Puerto de Barcelona), reducía su plantilla en un 10 % de trabajadores portuarios.

Puedo decir que la noticia, aunque no sorpresiva, sí que me trasladaba cierta sensación de desasosiego, ya que era algo que desde el Sector Federal de Puertos de la UGT vaticinábamos, cuando discutíamos la "Ley de régimen económico y de prestación de servicios de los puertos de interés general".

Es cierto que la complicada situación económica que vivimos obliga a tomar medidas de todo tipo para paliar las distorsiones que el mercado produce; y que el Puerto de Barcelona deba asumir que el tráfico de mercancías haya bajado un 25 % es un hecho que, de estar constatado, debe traducirse en la aplicación de factores correctores para la buena marcha de la empresa.

Pero me pregunto si, de no haberse privatizado una actividad como el servicio de estiba y desestiba (público según el Real Decreto 2/1986) y la Administración, a través de las Autoridades Portuarias, hubiesen seguido rigiendo los designios de este servicio a través de las Sociedades Mixtas, se hubiese llegado a esta especie de Expediente de Regulación de Empleo que, o mucho me equivoco, no tendrá la optimista temporalidad que se afronta.

No planteo que los trabajadores portuarios (estibadores) tengan “patente de corso” y queden al margen de las consecuencias que la actual crisis está provocando al tejido socio económico general, se trata de aplicar medidas organizativas que garanticen que un servicio como el de la manipulación de mercancías en los puertos, esté garantizado, y no esté supeditado únicamente a rendimientos económicos privados, como ocurre en la actualidad.

El problema es que con la Ley 48/2003 el Estado hizo dejación de su responsabilidad con esta tarea, dejando en manos de la iniciativa privada un servicio que jamás hubiese debido de dejar de ser público.

dissabte, 14 de març de 2009

El nom de Costa Brava



L’avi Jaume, en Raspetes, ganxó de tota la vida, deia que el nom de Costa Brava va sorgir d’una trobada d’amics a l’ermita de Sant Elm, entre els que es trobava Ferran Agulló.

Segons l’avi, tot i mirant i admirant la fantàstica vista i grandiositat d’aquest litoral idíl·lic, va exclamar: “Quina costa més brava!”, i encara que en Ferran Agulló és qui va projectar mediàticament el nom, va ser ell de qui va sortir l’idea.

D’una manera o d’un altre, amb independència de qui va posar encertadament el nom, de ben cert el fet es va produir a Sant Feliu de Guíxols, malgrat que, aprofitant el centenari de la Costa Brava i el valor de marca exterior que te aquesta onomàstica, alguns vulguin treure un particular i local rèdit turístic.

Des de la desembocadura del Tordera fins a Port-Bou; molts quilòmetres de costa, moltes poblacions i molts habitants. Confluència d’interessos que, moltes vegades, han estat i han de continuar sent fiscalitzats per la responsabilitat que tenim tots i totes de preservar aquest patrimoni natural que ara fa cent anys va ser idealitzat per l’avi Jaume o per en Ferran Agulló.


Per la costa brava, extracte de l’article `publicat al diari La Veu de Catalunya
Ferran Agulló, 12 de setembre 1908

(...) Era dalt d'un espadat feréstec, que baixa al mar en terratrèmol de roques, per etzavares verdes i fonolls d'or; en son cim unes ruïnes d'un antic convent li donen to llegendari; a llevant una esplèndida decoració de caps i roques, puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrellades de boscúries, comprenen al entusiasta admirador de la nostra costa: a garbí la plàcida corba de les platges de Blanes i S'Abanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocòs que un istme ha ajuntat a la terra, reposen la mirada i l'enteniment eixelabrats per l'espectacle de la costa brava; per la banda de terra, en grandiós amfiteatre, les serres de Pineda, Orsavinyà, Palafolls, el Montnegre, i més enllà el Montseny, prenen tots els colors de l'arc de Sant Martí: son verdes, violades, blaves, grogues, i després de color de taronja, i després daurades, i després van esvaïnt-se, esvaïnt-se en l'ombre de la nit com si es fonguessin... La vila encén sos llumets elèctrics, calen xarxes, mar endins, els sardinalers renegant dels dofins i de les roasses que boten, mofant-s'en, entre les calades, i les ones baten espumoses al peu del penyalar gegantí, canten l'eterna balada del mar, sempre vella i sempre nova (...).

Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: es feta pels temporals que el golf atia contra l'illa fa milers d'anys; la Costa d'Or que es parteixen Itàlia i França és més dolça, mes somniosa: una faldada de flors; però la nostra, desde la Tordera al Cap de Creus, i seguint el Port de la Selva fins a Banyuls, ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d'onades com un alt relleu i bordada pels besos de la bonança, com una exquisidesa de monja pacienta per qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps. Enlloc com aquí, amic Durán, tu que amb mi les has vistes totes aquestes costes, el maridatge del mar i de la terra, els caps i les badies, les cales i els penyalars de tots els colors i formes, els tons, la transparència de les aigües i sobretot la llum, aquesta llum clara, més viva, més bella que enlloc del món...

Priveu-me de mentir, vosaltres, entre els vius, poetes amants de la nostra costa. Tu, Ruyra, el cisellador de «marines»; tu, Rahola, el cantor del Golf de Roses; tu, Marquina, el que has entès la veu de les onades; tu, Masifern, que hi has trobat inspiració i salut; tu... tots els que l'heu vista i sentida i cantada la nostra costa, i tu, Llaverias, que l'has sorpresa en tots els recons amagats, en totes les hores d'esplai amorós i de fúria apocalíptica. Hi ha res com la nostra costa? (...)

divendres, 13 de març de 2009

Finestreta Única: Una realitat


Qui s’ha de moure és el paper, no el ciutadà”. Aquesta era l’idea, l’eix central al voltant del que ens vérem posar a treballar per a fer realitat uns dels objectius que el PSC de Sant Feliu de Guíxols va plasmar en el seu programa electoral.

Creiem que els ciutadans i les ciutadanes de Sant Feliu havien de tenir les majors facilitats per a que els seus tràmits davant l’administració local, és a dir, l’Ajuntament, fossin el més àgils possible.

Volíem fer realitat aquella figura de la que tothom parla, però que molt poques vegades es fa realitat. La finestreta única.

SAU’s (Serveis d’Atenció als Usuaris), OFIC’s (Oficines d’Informació al Ciutadà, OIC (Oficines d’Informació), .... Barcelona, Mataró, Lloret, Irún,.. Molts noms i moltes ciutats han servit d’exemple per a posar en marxa un servei d’atenció específic per a Sant Feliu.

Moltes hores de formació interna i conscienciació tècnica municipal de que aquest era un servei no agressiu per al funcionament de la maquinària municipal, sinó tot al contrari.

I ara fa sis mesos que la nostra ciutat compta amb l’OIAC (Oficina d’Informació i Atenció al Ciutadà). Finestra única que, sota el principi de la transversalitat de serveis, atén tràmits que afecten a totes les àrees municipals.

No puc deixar d’estar content i satisfet. Aquell encàrrec que l’alcalde de Sant Feliu hem va fer ara fa un any i escaig per a que tirés endavant aquest projecte ara és una realitat que, malgrat encara quedi molt per millorar, ja està rebent les felicitacions dels ciutadans i ciutadanes que perceben com un aire nou de funcionalitat està entrant a l’Ajuntament.

dimecres, 11 de març de 2009

Curiosidad


Si una gato cae siempre de pie, y una tostada con mantequilla cae siempre por el lado en que está untada, ¿qué pasaría si le atas a un gato una tostada con la mantequilla hacia arriba y luego lo tiras al aire?

11-M

Hace hoy cinco años, el mayor ataque terrorista de España daba como resultado el asesinato de 191 personas

Era mi época de responsabilidad en el Sector Federal de Puertos de la UGT en Madrid y estaba allí.

No en ninguno de los lugares de la masacre, por suerte, pero sí con la suficiente cercanía como para vivir sentimientos que aún hoy, después de cinco años, me ponen la piel de gallina.
Porque quien sufrió este atentado no fueron sólo las víctimas físicas (191 muertos y casi 2000 heridos), sino todos aquellos que hora tras hora, y algunos día a día, se encontraron con la incertidumbre de si sus familiares y amigos estaban entre esos casi 2000 damnificados.

Que un edificio al que diariamente da vida seis o siete mil personas se encuentre prácticamente vacío, es síntoma de lo que allí se vivía, o mejor, se sufría. Silencio y miedo.
Sí miedo cuando la llamada al teléfono móvil de un compañero o familiar no obtiene respuesta.

¿Qué respondes cuando un familiar se pone en contacto contigo para preguntar si ha llegado fulanito a su puesto de trabajo?

¿Qué consuelo puedes trasladar a una compañera de trabajo cuando la llaman para decirle que su hijo estaba entre las víctimas?

Si a eso le añades la visión tétrica de las decenas de coches fúnebres y ambulancias que entraban y salían de IFEMA donde me encontraba, no por morbosidad, sino por obligación profesional por estar Puertos del Estado frente a esas instalaciones, puedo asegurar que esta situación, este cúmulo de sentimientos, será realmente difícil de borrar de mi memoria.

Pero pensándolo bien, quizás seas mejor no olvidarlo y decicar el 11 M al Día de la intrasigencia y el sinsentido.

dimarts, 10 de març de 2009

Empresaris disfressats


Un psicòleg, amic meu, diu que és condició de l’ésser humà que aprofitem qualsevol oportunitat que ens permeti aflorar, des de l’anonimat, algun desig inconfessable, de la mateixa manera que un exhibicionisme subconscient, també innat, ens farà sortir rere la màscara per fer públic allò que, en condicions normals, no ens haguéssim atrevit a fer.

També afirma que, per una qüestió de salut mental i sempre dins dels límits de la convivència, és necessari donar sortida alguna vegada a aquests instints i que Carnaval, a on com afirma la dita “tot se val” i a on la disbauxa comparteix regnat amb la tolerància, és la millor època per aplicar aquesta teràpia.

És cert que tornar a la crua realitat pot ser dur i que canviar la disfressa temporal que ens a permet fer alguna “dolenteria” pels vestits adients a la nostre responsabilitat habitual ens pot donar una sensació momentània d’angoixa i de falta de llibertat, però em pregunto si no és millor i més sà això que passar tota la vida amagat sota una imatge i una manera d’actuar que no correspon, en absolut, a la veritable personalitat, fent artificial allò que hauria de ser normal, i propiciant esclats d’actuacions incoherents que, malauradament tenen conseqüències greus per a tercers.

I dic això perquè des de fa uns dies, a la nostra ciutat, algun empresari, de manera incontrolable, s’ha tret la disfressa que, segons diuen, portava durant fa molt i molt de temps i ha deixat veure el seu veritable ego i la seva veritable personalitat: “cortijero”

Un “cortijo”, que no una masia encara que alguns diccionaris vulguin traduir-ho com a tal, és una unitat independent i autosuficient, a on conviuen empresari i treballadors, amb una relació laboral basada en un fals paternalisme que en realitat és una submissió total als desitjos del “cortijero” i a on tot és aparentment idíl·lic mentre no hi hagi algú que reclami el que mínimament li correspon: el seu salari.

Aquest fals empresari, mestre de la disfressa, havia transformat el “cortijo” com si d’una carrossa de Carnaval es tractés, enganyant, fins i tot, als propis treballadors i treballadores que no sabien realment que no estaven treballant en una empresa, sinó en una unitat productiva amb un sistema quasi feudal, amb l’únic objectiu d’emplenar l’estomac del fals empresari.

Però quan algú comença a donar-se compte, possiblement per la situació complicada que s’està vivint, de que hi ha drets laborals bàsics que no depenen de la voluntat de “l’amo”, sinó que són fruit de la negociació col·lectiva i del vincle contractual i exigeix el seu compliment , cau la disfressa de l’empresari i surt la del “cortijero” que, de manera irrefrenable, opta per contrarestar qualsevol moviment que posi en perill la seva autoritat indiscutible mitjançant l’acomiadament laboral sense compensació ni indemnització legal. (perquè la llei no permet càstigs ni escarni públic)

És cert que postures com la d’aquests mestres de la disfressa, que es repeteixen més sovint del que seria desitjable al nostre entorn, no son el reflex de la manera d’actuar de la gran majoria de l’empresariat, però penso que les associacions i organitzacions patronals haurien d’obligar a tots els empresaris a respectar pautes deontològiques empresarials; i de la mateixa manera que hi ha normes que afecten a l’ètica comercial o de competència, haurien d’haver obligacions sobre el respecte als treballadors i treballadores, com element per aconseguir cotes més altes de competitivitat.

Els empresaris han de ser conscients de que son un factor clau per l’estabilitat econòmica i social present i futura del nostre país, i que per aquesta tasca i per les seves iniciatives han de rebre tots els reconeixements possibles; però ni un premi a la mascarada i a l’engany.

dilluns, 9 de març de 2009

Euskadi tiene la oportunidad

Parece que fue ayer, pero hace ahora un año, el 7 de marzo de 2008, que ETA asesinaba al militante socialista y sindicalista de la Unión General de trabajadores, amigo y compañero Isaías Carrasco.

Isaías estaría orgulloso viendo como Euskadi tiene por fin la oportunidad histórica de respirar aires nuevos, de dar un impulso de esperanza a todos los ciudadanos y ciudadanas vascos.

Mal que les pese a aquellos que, utilizando la equidistancia ideológica a la vez que excluyente que da el paraguas nacionalista, solo saben utilizar la amenaza velada para seguir perpetuándose en el poder.

Ahora es el momento, y estoy seguro que Patxi López, por responsabilidad política pero a la vez por todos aquellos que, como Isaías, han pagado con su vida la defensa de la libertad, hará todo lo posible para que Euskadi esté donde se merece.

dissabte, 7 de març de 2009

Igualdad y no discriminación

En el marco de los muchos actos que se celebran con motivo del Dia Internacional de la Mujer, tuve la oportunidad de asistir a un coloquio convocado por la Associació de Dones Isabel Vilà, (PSC Sant Feliu de Guíxols) donde asistía la Rectora de la Universitat de Girona, Anna Maria Geli.

Su visión sobre las cuotas de representación obligatoria por normativa legal, totalmente coincidente con la mía, me recordaba una artículo escrito en mi estapa de Secretario General del Sindicat de Transports Comunicacions i Mar de la UGT y publicado en el Diari de Girona el mes de marzo de 2007 en el que, bajo el título de “Igualtat i no discriminació”, intentaba analizar , de manera somera, el efecto de la entrada en vigor de la denominada Ley de Igualdad.

IGUALTAT I NO DISCRIMINACIÓ

Sempre he estat contrari a les prohibicions, de la mateixa manera que mai m’han agradat les imposicions de cap tipus, ja que vull creure que la immensa majoria de la gent és conscient de que la seva llibertat d’actuació té com a límit el inici de la llibertat de l’altre.

Per això, quan el poder executiu elabora una norma legal que m’obliga a complir una sèrie de preceptes que no haurien de tenir discussió, em venen al cap les paraules d’un polític carpetovetònic gallec, avui encara en actiu que, per demostrar la renuncia al seu protagonisme durant la dictadura deia que “els homes han de ser lliures, i al que no vulgui, l’obligarem a ser-ho per la força”, oblidant que l’essència de l’esser humà és, precisament, la pròpia llibertat.

Aquests dies entrarà en vigor la denominada llei d’igualtat que obligarà a que es compleixi el dret constitucional de no ser discriminat, entre d’altres, per qüestió de sexe, i haig de dir que, malgrat la meva fòbia a que m’obliguin a fer allò que ja sé que haig de fer de manera natural, entenc que en aquest cas era necessari posar mitjans, com a mínim, per recordar a la població que el gènere no és un element que s’hagi de tenir en compte a l’hora d’assolir responsabilitats, ja que la única diferència entre sexes radica en factors biològics, mai en valors de capacitació de gestió, cultural o intel·lectual.

Però de la mateixa que estic convençut de que aquesta norma és positiva pel seu efecte de conscienciació col·lectiva en la lluita contra la discriminació, seria negatiu considerar-la com un triomf de les dones sobre el homes, ja que donaríem arguments a aquells i aquelles que, amagats rere l’arbre d’un seudo protagonisme social del home, estan cercant arguments per menysprear el principi d’igualtat entre les persones, posant en dubta la legitimitat i l’efectivitat de la pròpia llei, adduint una inexistent guerra de sexes.

És cert que les xifres no enganyen, i seria absurd negar l’evidència de que encara existeix discriminació entre homes i dones, però no és menys cert que hem avançat significativament durant els últims temps i no seria just estereotipar situacions socials, més encara quan la tolerància condescendent a certes actuacions de supremacia entre gèneres ha passat a ser un fet punible davant la justícia.

Per exemple, al marge de per qüestions socials, també per imperatiu legal, un treballador ha de gaudir de les mateixes condicions laborals que una treballadora, i qualsevol diferència, per petita que sigui, ha de ser objecte de persecució com acte delictiu, de la mateixa manera que també hauria de ser-ho el menyspreu a la igualtat d’oportunitats, “delicte” molt més difícil de detectar i que d’alguna manera, crec que justifica bona part dels articles obligacionals de la Llei.

Perquè en el camí per aconseguir la plena igualtat entre homes i dones l’assignatura pendent no és combatre la discriminació, com acció tangible, sinó en normalitzar les possibilitats d’accés sota els principis de mèrit i capacitat

Ningú s’estranya, avui en dia, de que una dona ostenti el màxim càrrec directiu en una empresa o que accedeixi a altes responsabilitats polítiques o administratives, ja que de manera general, estic convençut que per a la societat el sexe no representa cap valor afegit per mesurar, tant en senti negatiu com positiu, la capacitat de la persona, deixant de banda, això sí, excepcions assentades en el arcaisme mes ranci que són, principalment, per els que vull pensar que s’ha fet aquesta norma legal.

Però crec que aquesta llei, ara imprescindible per una necessària conscienciació social per combatre qualsevol tipus de discriminació per raons de gènere, requereix un seguiment molt exhaustiu, no tan sols del seu compliment sinó també del seu arrelament general, a fi de trobar el punt d’inflexió temporal que permeti considerar normal allò que la norma obliga, amb paràmetres que permetin mesurar el grau d’efectivitat abans de traspassar el límit que ens porti, altre cop, a parlar de desigualtat i a deixar sense efecte allò que aquesta Llei ens ha de permetre conquerir: que en la igualtat d’oportunitats, el sexe no sigui un element a tenir en compte.

Juanjo García Cañadas
Secretari General
Transports, Comunicacions i Mar UGT
Diari de Girona 24-3-2007

divendres, 6 de març de 2009

Inervenció Diada Policia Local Sant Feliu de Guíxols


Sra Baronessa, Sr. Subdelegat del Govern ,Sr. Alcalde, Autoritats, Membres de la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols, representants d’altres policies locals, dels Mossos d’esquadra, de la Policia Nacional, de la Guardia Civil, dels Bombers, de Protecció Civil, Convidats i convidades. La veritat és que si hagués dit només amics i amigues, ens haguéssim estalviat tot aquest preàmbul. És igual, bon dia, amics i amigues.

Fa un any, en el decurs de la celebració d’aquesta diada, la primera en la que participava com a responsable polític de la policia local, vaig dir que el meu objectiu era que el color blau de l’uniforme de la policia fos sinònim, per els ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols, de tranquil·litat, confiança i seguretat.

Volia que es recuperés el necessari i imprescindible vincle natural que ha d’existir entre la policia i la ciutadania.

I algú em va dir que estava boig, que era un objectiu utòpic. Que això era donar un tomb a la policia. És a dir, que era un brindis polític al sol, impossible d’aconseguir.

Doncs bé, per a aquells escèptics ara puc dir, amb satisfacció, que la relació simbiòtica entre guixolencs i policia que ens vérem proposar aconseguir s’està fent realitat. Dia a dia. Actuació rere actuació.

Estic satisfet, és cert, però reconec que encara queda molta feina a fer.
No serà fàcil, cert. No ha sigut, ni ho és, ni ho serà bufar i fer ampolles. Algun cop, fins i tot, ho reconec, he tingut la temptació de claudicar i deixar les coses com estaven.

Però la il·lusió i la professionalitat de la gran majoria de la plantilla estan fent possible que a aquesta organització policial se li estigui donant la volta, en alguns casos, com un mitjó, adequant la seva tasca a les necessitats reals d’aquesta ciutat. I això, realment, encoratja.

Perquè és cert, i tothom ha de reconèixer-ho que han sigut molts els esforços que l’Ajuntament ha hagut de fer, que està fent i que continuarà fent-los perquè aquest cos policial estigui en el lloc que li correspon, d’acord amb el seu compromís de servei amb la societat guicolenca. Això està demostrat i ningú pot negar-ho.

Però per molts recursos econòmics o humans que es destinin o per molts objectius polítics o organitzatius que ens marquem hi ha un factor sense el que seria impossible moure’s. Em refereixo al factor humà.

Perquè és cert que, per exemple, estem adequant les instal·lacions policials. No al nivell que voldríem, haig de dir-ho, però sí al nivell de les possibilitats que la situació actual ens permet fer-ho.

Estem invertint en nou material i nous vehicles de 4 i de dues rodes,amb motor i sense motor, que ens permetrà fer més efectiva la nostra tasca en tot el nostre territori.

Estem augmentant els recursos humans, amb la incorporació de nous agents i comandaments que estan aportant una injecció d’idees noves.

Estem potenciant el legítim dret que tenen tots els treballadors i treballadores a la promoció professional.

Estem elaborant un nou model d’organització més proper al ciutadà. Agents de proximitat, de qualitat ambiental o de zones rurals.

Però tot això que s’ha de traduir en la consolidació d’un nou model policial, del model policial que necessita Sant Feliu, no podria fer-se sense la complicitat dels agents i comandaments que conformen la nostra policia local. De tots vosaltres. I la gran majoria heu demostrat el vostre compromís, la vostra vocació professional.

Heu hagut, ho ser, de vèncer actituds viciades que, moltes vegades, s’han convertit en veritables pals a les rodes.

Heu hagut de convèncer a aquells que pensaven que la policia local de Sant Feliu era una mal que la ciutat havia de patir.

I ara comencem i comenceu, sobre tot, a recollir els fruits.

Mai, estic segur, la policia local de Sant Feliu de Guíxols havia rebut tantes felicitacions públiques per part dels ciutadans i ciutadanes.

Mai, estic segur, l’efectivitat de la policia local de Sant Feliu de Guíxols havia tingut aquests índexs tan elevats d’èxit.

Mai, estic segur, havia existit tanta complicitat entre ciutadans i policia.

Fins i tot, com anècdota, he rebut alguna trucada d’algun veí, més d’una, demanant de que la policia es fes càrrec i fos dipositaria de les claus de casa seva. Fa un temps, això seria impossible d’assimilar.

Però no estem contents. Els responsables polítics de l’ajuntament, és la nostre funció, no tenim prou. I us demano que vosaltres tampoc tingueu prou.

Hem de continuar avançant. Demostrant amb la vostre professionalitat, la vostra vocació i el vostre convenciment de que la vostre tasca es importantíssima per a la convivència de la nostra ciutat, utilitzant, i exigint les eines que necessiteu per desenvolupar amb les màximes garanties la vostre funció. I us asseguro que en l’equip de Govern trobareu tota la complicitat possible. Com fins ara.

Però no puc, ni vull acabar sense reconèixer que aquesta tasca, aquests èxits, aquest canvi de percepció de la ciutadania envers la policia local no hagués estat possible tampoc sense l’íntima col·laboració de tots els altres cossos de policia i de les organitzacions que, en diferents actuacions, han hagut d’actuar colze a colze, tots junts. Mossos d’esquadra, policia nacional, guàrdia civil, bombers, voluntaris de protecció civil, creu roja, policies locals de poblacions properes. A tots ells també el meu agraïment i reconeixement més sincer.

Acabo reiterant la meva felicitació més sincera a la policia local de Sant Feliu de Guíxols en aquesta diada i com sempre, amb orgull, em permeto, per la responsabilitat política que em pertoca i per sentir-me part de vosaltres, fer-me partícip d’aquesta felicitació, encara que només sigui una mica.

Gràcies, felicitacions i endavant.

dilluns, 2 de març de 2009

Adeu, amic Pepe

Dicen que “algo se muere en el alma, cuando un amigo se va”. Y no es que yo crea en el alma, pero sí en los amigos.

Si ese argumento llamado alma bajo el que muchos se resguardan cuando no tienen otra justificación tangible bajo la que cobijarse existe, este fin de semana ha sido realmente aciago, porque se ha muerto un amigo

No había tenido la suerte de conocer a Pepe Rubianes, pero creo que no es necesario conocer personalmente a alguien para que, coincidiendo con sus ideas y su manera de expresarlas, uno pueda sintonizar tal con ellas que pueda sentirse plenamente cómplice con él.

Porque cuando Pepe Rubianes aparecía y se dirigía a los presentes con esa hipérbole desmesurada que lo caracterizaba, los que estábamos ante él, sonreíamos como si le conociéramos de toda la vida.

Quiero transcribir aquí la carta de despedida que Andreu Buenafuente ha dirigido al amigo Pepe:

“Tal como está el mundo en estos momentos (hecho una mierda), no podemos permitirnos que Pepe Rubianes se haya marchado. Pero habrá que hacerse a la maldita idea de su desaparición porque la vida es un mal guión en el que, al final, te mueres. Todos los que queremos y seguimos a Rubianes, estamos desorientados, tristes y nos resistimos a hablar en pasado. Personalmente, voy a pensar que se ha ido a uno de sus innumerables viajes, -posiblemente África- y que cuando vuelva...”

Hasta siempre, Rubianes.