dilluns, 28 de desembre de 2009

Atur, una pandèmia descontrolada


Més enllà d’una epidèmia, és un fet incontestable que l’atur s’ha convertit en la veritable pandèmia dels últims temps.

Una malaltia que, provocada per una crisi econòmica focalitzada però alhora descontrolada, està afectant a una gran part de la població mundial i que, per no respondre a un únic tractament immunològic, la seva eradicació segueix unes pautes de efectivitat variable, depenent de la seva localització.

No ha hagut mesures preventives, i les que han sorgit dels laboratoris fàrmac econòmics per a pal•liar els seus efectes i frenar el seu avenç, no han tingut l’eficàcia esperada.

Fins i tot, aquells que amb la seva avidesa descontrolada van provocar la fuita d’aquest virus, estan patint las conseqüències de la seva irresponsabilitat, malgrat no estiguin dins dels paràmetres per a tenir la consideració de població de risc, veient com l’aïllament endogàmic que volen aplicar no els immunitza completament.

En aquest moment, són més de quatre milions els treballadors i treballadores afectats al nostre país, però la potencialitat expansiva de la malaltia té el marge esgarrifós de setze milions de persones aproximadament.

Si els esforços paral•lels per a lluitar contra la pandèmia han de dirigir-se, per una banda, a evitar la seva expansió i per l’altra, a minimitzar amb ajuts els efectes negatius que pateixen els infectats, no es poden obviar els danys col•laterals que està patint gran part d’una població que, per no aparèixer en les llistes dels directament afectats no tenen cap consideració, malgrat que la seva aportació complementa la nimietat analgèsica que a manera de mesures pal•liatives s’estan aplicant.

L’analgèsic denominat 420 euros ha tingut un efecte positiu, i s’ha de reconèixer l’esforç que s’ha hagut de fer per a què pogués arribar a gran part dels aturats del país, però ningú pot tancar els ulls a la realitat de la seva insuficiència i a la necessitat d’una complementarietat que havia de ser suportada per l’entorn de l’afectat.

Famílies, amics i coneguts han hagut d’aportar dosis d’aquest analgèsic per evitar el patiment del malalt inscrit oficialment a l’atur, amb la negativa incidència actual i futura que té per a una unitat familiar haver de compartir els seus recursos, moltes vegades escassos.

Però la pregunta que es fan els afectats i aquests que complementen el tractament no ta sols és si creixeran las dosis del medicament, sinó si l’industria fàrmac econòmica continuarà produint l’analgèsic i al farà arribar als atur- afectats, més enllà dels sis mesos que estava previst, i fins que es trobi el tractament que faci desaparèixer la maleïda pandèmia.
(Publicat Diari de Girona. Opinió 2 de gener de 2010)

diumenge, 27 de desembre de 2009

Diari, cafè i jo, un “menage a trois” indissoluble.

Desprès de un dia sense la meva dosis de premsa matutina, avui esperava amb veritable ansietat el “menage a trois” que, dia rere dia, tenim el cafè, els diaris i jo.

Haig de reconèixer que aquesta trobada entre els tres és una relació amb cert aire de sadomasoquisme, conscients de que ens fa mal però que no podem deixar de mantenir.

El cafè, negre i calent, que espera àvidament les gotetes de llet que l’amansin i li treguin la seva força natural.

El diari que, sense misericòrdia, dona usualment protagonisme destacat a les notícies i opinions properes al catastrofisme.

I jo, que sense amagar-me, començo el dia metabolitzant informacions de tot allò que va succeir el dia anterior, normalment i majoritàriament negatiu, i que desprès em permetrà traslladar a tots aquells que hem vulguin escoltar.

Però avui he pres consciència de que aquest trio, consumat fa molt de temps, està entrant en una situació d’inèrcia costumista, i que fa falta algun tipus d’al·licient per a reactivar i fer la relació més dolça i, perquè no, més consolidada.

Crisi, crispació, atur, segrestos, accidents o delinqüència són notícies que es succeeixen diàriament i que, com part integrant d’aquesta relació quasi simbiòtica, necessito rebre puntual i asèpticament; però hem pregunto si, per a mantenir viva la flama dels tres, no podríem donar també rellevància als successos de caire positiu, que també es produeixen.

Possiblement si els col·laboradors féssim l’esforç d’opinar i no d’emfatitzar només en la part negativa de la notícia i en les seves conseqüències, afegiríem un ingredient nou que faria més agradable i diferent el “menage”.

Per al cafè, la llet seria un complement enriquidor i no un element de submissió, el diari compaginaria dues maneres de fer, sense renunciar al seu paper, i jo sortiria amb un altra tarannà fruit d’una satisfacció plena.

Provem-ho!!

dissabte, 26 de desembre de 2009

David le corta a su padre los "cojonc..."


Como llegue tarde al cine, te corto los cojoncillos

Con esta frase David, de 13 años, le indicaba a su padre que era hora de marchar porque debía acompañarlo para poder llegar e ir al cine con sus amigos.

Si a esa edad, o a cualquier otra, a mi padre, con quien me unía una relación más allá de la típica padre – hijo, le hubiese hablado de esta manera, posiblemente la reacción hubiese ido por una vía diferente a la sonrisa condescendiente que vi en ese momento.

La verdad es que no se me hubiese ocurrido dirigirme a él de este modo, ya que el sentido de confianza plena que nos unía, el espíritu “coleguil” del que hacíamos gala orgullosa, discurría por otros derroteros diferentes.

En absoluto pretende ser una crítica ya que cada cual sabe o debería saber, y en este caso afirmo que es así, dónde está el límite entre la confianza y la falta de respeto entre las personas, sino una reflexión interna al cambio de actitud y de valores que hoy en día impera entre progenitores e hijos, totalmente diferente al que yo viví y al que he intentado inculcar a mi familia.

David MG le quería cortar los “cojoncillos” a su padre con “respeto”, de eso doy fe.

L'esperit de Nadal

Una de les cançons de Nadal que més m’agraden és la que cantava el desaparegut John Lennon, Merry Christmas, i que crec que ens ha de fer reflexionar sobre aquest esperit nadalenc del que tots fem esment durant aquestes dates.

En aquest sentit, vull transcriure un dels missatges que, per SMS, he rebut durant aquests dies.

Nadal, època de l'any que tots ens sentim més bons i estem desitjant que s'acabi aviat. És quan els nens tenen permís per a abusar dels papàs. En Nadal tots pensem en els famolencs del món, per això mengem tant. Seria meravellós si l'esperit nadalenc perdurés tot l'any



divendres, 25 de desembre de 2009

Desmitificar la palabra crisis

VotarVotos participante1 año en 1 postVotarVer otros participantes


Si hay un palabra que durante el año 2009 ha tenido un significado mágico, ésta ha sido, sin ningún género de dudas, el vocablo crisis.

Mucho más allá del supercalifragilisticoespialidoso de Mary Poppins, o del típico y tópico abracadabra, crisis se ha convertido en la palabra utilizada por propios y extraños para hacer converger todas las argumentaciones justificatorias de lo acaecido en nuestro entorno.

Si una empresa ha cerrado sus puertas, dejando a miles y miles de trabajadores y trabajadoras en la calle, la crisis ha sido la culpable, con independencia de si ha sido provocada por una mala gestión o por la avidez insaciable del inversor.

Ha sido la crisis la precursora de la denominada desafección política, situando a los políticos como la tercera preocupación de los ciudadanos, por detrás del creciente desempleo; porque, según algunos interesadfos, el cohecho, prevaricación o enriquecimiento ilegítimo también los provoca la crisis

Que la banca siga generando beneficios endogámicos, que no riqueza ni dinamismo económico es culpa de la crisis, siendo esa misma crisis la que impide un impulso crediticio que permitiría vencer la precariedad en la que se encuentran la mayoría de empresas del país.

La crisis es la que imposibilita que las administraciones cumplan con las exigencias legítimas de la ciudadanía, y por las que los contribuyentes han sido religiosamente cumplidores.

Es la omnipresente crisis la que promueve la violencia o el aumento de la delincuencia con guante de cualquier color.

Hasta la crisis ha sido la que ha impedido que en Copenhague se consensue un acuerdo eficaz para luchar contra el cambio climático.

Como si de la palabra secreta que mencionan muchas creencias religiosas se tratara, la crisis ha sido el eje sobre el que ha girado todas y cada una de las situaciones que se han producido durante el 2009.

Crisis no es una palabra mágica; son los que tienen el convencimiento fehaciente de que “quien controla la crisis” controla el poder, quienes nos sumido en un estado de autoflagelación permanente, logrando que la crisis se convierta casi en una creencia digna de ser venerada en los altares, dotándola de un poder místico que no tiene, pero al que, por intereses particulares, no van a renunciar.


VotarVotos participante1 año en 1 postVotarVer otros participantes


diumenge, 20 de desembre de 2009

Com evitar un accident de Trànsit


Quan em van oferir la possibilitat de que l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols organitzés una conferència sobre “Com evitar un Accident de Trànsit” que oferiria el caporals dels Mossos d’Esquadra Miquel Bort, no vaig dubtar ni un moment.

La meva resposta afirmativa no va ser tan sols perquè feia uns dies que el treballador de la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols, Adolfo Rubiano, hagués perdut la vida en un accident per l’acció irresponsable i negligent d’un conductor; la meva decisió es va basar, sobre tot, en el meu convenciment de que la sinistralitat a la carretera no es pot combatre efectivament només amb la punibilitat, les sancions i els càstigs imposats als infractors, sinó amb la conscienciació dels conductors actuals i els que ho seran en el futur.

I, en aquest cas, no seria de rebut desaprofitar l’oportunitat de que en Miquel Bort ens fes partícips de les seves experiències professionals i personals en aquest camp. I la veritat és que no ens va decebre.

De manera amena ens va fe entrar en el món del trànsit, i amb imatges, vídeos, narracions i anècdotes de successos viscuts en primera persona, va aconseguir que la trentena de persones que ens vam trobar a la Sala de Plens de l’Ajuntament el proppassat dia 16, prenguéssim consciència de les conseqüències, normalment greus, que comporta obviar les recomanacions per a conduir de manera sensata.

Quasi dues hores en les que van tenir protagonisme el cinturó de seguretat, la utilització del mòbil quan es condueix, l’estat de les rodes del vehicle, la climatologia, l’estat de les carreteres o la somnolència, entre d’altres, sense oblidar, lògicament, el casc, el alcohol i les drogues.

Aquesta conferència va ratificar la meva opinió de que hem de continuar treballant per a despertar el sentit comú i de responsabilitat dels conductors, ampliant les iniciatives d’educació viària dirigides, en primer lloc, als joves.


dissabte, 19 de desembre de 2009

Prohibido prohibir


En absoluto cuestionar la opinión de cada uno, sino todo lo contrario, porque creo y defiendo que el ser humano tiene la capacidad para poder elegir y tomar sus propias decisiones.

Soy consciente de donde están los límites de mi propia libertad y por ello defiendo que el libre albedrío debe ser el principio filosófico sobre el que deben girar las acciones del ser humano.

Y por ello, me molesta sobremanera que se cuestione mi capacidad de discernir y que se intenten imponer criterios prohibitivos que coarten mi libertad de decisión y que, por imperativo legal, hagan variar mi propia escala de valores coincidente, en muchas ocasiones, con esa gran parte de la ciudadanía que, por respeto a la libertad del prójimo, se difuminan con la llamada mayoría silenciosa.

Mayoría que, a pesar de ser silenciosa, no deja de ser mayoría y que no por no tomar camino del grito y de la reacción, en muchos casos violenta, debe caer en el olvido y en la falta de atención política.

Valga como ejemplo el que ahora el Parlament de Catalunya, con el apoyo de 180.000 ciudadanos de los aproximadamente 7.000.000 de catalanes, ha decidido admitir a trámite la ILP para prohibir las corridas de toros en Catalunya.

Desde el respeto a todas las argumentaciones en pro y en contra de la denominada fiesta nacional que, por cierto, tuvo uno de sus primeros asentamientos oficiales en Catalunya en el siglo IXX, reconozco que mi voto hubiese sido desfavorable a esa iniciativa y que daría mi apoyo a una iniciativa a favor de ese espectáculo aunque, posiblemente, con matices que lo regulasen.

Porque entiendo que de lo que se trata, por respeto a todas las opiniones y puntos de vista, es de exigir a los políticos que representan al conjunto de la ciudadanía a tomar el pulso de las inquietudes de las mayorías, no forzándolos a tomar decisiones que, desde la minoría que grita, les obliguen a actuar eximiendo su propia responsabilidad, que no es otra que la de regular en conciencia y de acuerdo con su compromiso electoral, jamás en la prohibición sistemática supeditada a la presión ciudadana fuera de los comicios electorales.

Prohibir es sencillo, es la manera más cómoda y más simple de gestionar pero, desde luego, no responde a mi manera de entender una responsabilidad política eficiente y eficaz, porque lo único que se consigue con la prohibición es generar rechazo y reacción social.

divendres, 18 de desembre de 2009

José Antonio Donaire, un referent


Tot i respectant les decisions personals de cadascú, en aquest moment voldria dir allò de que “no te’n vagis” José Antonio. El Parlament de Catalunya necessita el teu concurs, i el catalans necessitem de la teva presència al Parlament.

Sé que si l’amic i company José Antonio Donaire ha pres la decisió de deixar el seu escó al Parlament de Catalunya ha sigut un fet meditat i, en absolut, en resposta únicament als seus interessos personals.

Estic segur que en José Antonio ha valorat totes les variables, sense oblidar-se del seu compromís amb la societat guixolenca, gironina i catalana, en general, i amb els socialistes, en particular, i que en la nova tasca que ara comença, sempre hi tindrà un forat per a continuar sent el referent polític que per a molts ha estat durant aquests últims anys.

El Parlament de Catalunya, i ho afirmo amb coneixement de causa, perd un dels components més valorats, tant a nivell físic (el segon més valorat segons una enquesta entre les parlamentàries) com a nivell mental, amb més capacitat de treball i amb més visió de futur global, que és allò que els ciutadans i ciutadanes exigim als polítics en actiu, i que continuarem exigint-li.

dissabte, 12 de desembre de 2009

Nueva fórmula: ¡¡¡VENCER LA CRISIS, AUMENTANDO EL PARO!!!


Hace escasos días, con tono de provocación, sorna y, supongo, con ánimo de que alguien entrara al trapo, un joven comerciante de los de toda la vida preguntaba en voz alta a su padre, jubilado trabajador heredero del negocio familiar y que en ese momento atendía la caja de su tienda de ultramarinos reconvertida a supermercado de aire preconstitucional, si sabía que de cada cinco trabajadores tres eran funcionarios.

Sin ningún género de dudas, la pregunta afirmativa que levantaba la sonrisa de condescendiente aquiescencia de la clientela que en ese momento hacía cola tenía un doble sentido.

Una, continuar manteniendo vivo el estereotipo del funcionario de efectividad y eficacia nula que, con manguitos y visera, tenía como única tarjeta de presentación el “vuelva usted mañana” y, dos, convertirse en el vocero de aquellos que afirman que una de las soluciones de la crisis económica radica en la reducción del coste de las plantillas de una Administración, presuntamente sobredimensionadas, amparándose en datos comparativos con otros países de nuestro entorno.

El proceso de modernización de la Administración Pública en cualquiera de sus ámbitos es un hecho contrastado y valorado, que no podría llevarse a cabo sin la implicación directa de los trabajadores i trabajadoras conscientes de su compromiso con la ciudadanía, más allá de una simple relación contractual.

No es justo que alguien intente seguir manteniendo el blanco y negro con el que Forges, Chumy Chumez o Mihura, por ejemplo, ridiculizaban la máquina burocrática oficial de la España de la pre o post transición a través de sus incisivas viñetas del Hermano Lobo , la Codorniz o El Papus, intentando trasladar la falsa imagen de una nula transformación que, aunque les pese, está viviendo día a día la Administración Pública, vendiendo un inexistente paralelismo con la actitud inmovilista y de falta de visión evolutiva que alguien está aplicando a su negocio.

Y en segundo lugar, si se quieren utilizar las cifras y porcentajes como soporte argumental de según qué afirmaciones, uno debe contar con los datos reales.

En cifras absolutas, en España se sitúa el ratio de habitantes por funcionario en un 6,5%, es decir, un funcionario por cada 15,5 habitantes.

Como dato significativo, y atendiendo a esa necesidad perentoria de compararnos con el resto de países, apuntar que en Francia, por ejemplo, hay un empleado público por cada 12,5 habitantes, y que en Suecia, paradigma del Estado del Bienestar, la cifra se reduce a 8,1 habitantes.

Si los números los trasladamos al ámbito de actividad, la relación entre población activa y funcionarios (que nadie olvide que el personal al servicio de la Administración también tiene la condición de trabajador y trabajadora) se sitúa en un 13,15 %, es decir, un funcionario por cada 7,4 trabajadores.

Y si queremos jugar más con los números, y operar con el dato del paro existente, la relación se sitúa en casi un 16 %, es decir, 1 funcionario por cada 6,26 trabajadores en activo, nada que ver con el 3 a 5 que, de manera malintencionada, intentaba vender en su negocio el comerciante aludido.

Es normal que se intente autojustificar y culpar al ajeno de la precariedad que se padece, más aún cuando la situación se sufre por causas ajenas a la propia voluntad, pero no es de recibo que alguien intente mantener su clientela aparentando una solidaridad basada en la empatía de la sonrisa falsa, cargando culpas sobre otros que no la tienen, para pasar de puntillas sobre su propia exculpación o, lo que es más grave, para esconder que en momentos como este puede iniciarse el verdadero reflote de su rancio negocio.

Porque son profesionales del “hoy se fía”, los que han cogido el relevo del crédito alimentándose de la necesidad inminente del "plato en la mesa", aplicando la usura del interés emocional, conscientes de que a mayor precariedad y paro, mayor potencialidad y negocio.

Por eso no les importa, anclarse en la incongruencia y el absurdo afirmando, de manera psicóticamente irresponsable, que la solución al paro está en reducir el número de personal al servicio de la administración pública a 1 millón de empleados, es decir que según estos energúmenos, venceremos la crisis situando el número de parados en más de 6 millones.

¡¡¡Alucinante!!!

dimarts, 8 de desembre de 2009

La Policia Local de Sant Feliu de Guíxols i el trànsit


Des de que el Ple Municipal de Sant Feliu de Guíxols del mes de novembre va aprovar el Pla de Seguretat Viària per a la ciutat, han sigut tres les dades que han tingut ressò mediàtic al voltant d’aquest tema.

Una, que segons la quantitat d’incidents de trànsit, hi han 11 punts negres a la xarxa viària urbana; dos, que el nombre d’accidents ha augmentat de manera substancial (segons uns mitjans de comunicació un 40% i d’altres, un 26 %) i tres, que a partir d’ara la Policia Local actuarà amb contundència com si ara estigués fugin de la seva resposabilitat.

En absolut discutir l’estudi que, elaborat amb la col·laboració del Servei Català de Trànsit, treu a la llum aquestes dades, però sí qüestionar les conclusions alarmistes que, suposo fruit del desconeixement, algú vol extreure de les mateixes.

Que un punt de qualsevol xarxa viària es converteixi en un denominat punt negre pot ser fruit de molts factors, des de la degradació física fins a la modificació del sentit del tràfic rodat, no tan sols en el mateix punt, sinó en vies que tinguin incidència directa o indirecta.

Però hi ha un que és el que repercuteix en qualsevol estudi i que fa créixer els ratis de sinistralitat en un punt determinat i que l’acrediten com a negre. El flux de pas de vehicles o de vianants.

Sant Feliu de Guíxols és una ciutat amb un augment demogràfic continu, i que “pateix”, com qualsevol població, un creixement proporcional del seu parc mòbil. És lògic pensar, aleshores, que sense ser justificable sí que és comprensible que la possibilitat d’accidents sigui més gran, i que vagi augmentant proporcionalment al de població i al de vehicles.

I val a dir que les xifres, i principalment les percentuals, poden tenir diferents interpretacions i lectures. Un titular que anuncií un augment anual del 100% de víctimes basant-se en dades absolutes de 1 a 2 és cert i respecte la literalitat de l’anàlisi, però contribueix a la confusió i, en aquest cas, a un alarmisme innecessari que, fins i tot, pot fer dubtar de la capacitació dels guixolencs i guixolenques, en quan a temes de conducció es refereix.

És necessari, això sí, afrontar el tema, no com un problema alarmant i greu, sinó com una inversió de seguretat que pugui solucionar situacions que s’estan produint en l’actualitat però, sobre tot, pensant en el futur, cercant mecanismes i mesures que permetin, en lo possible, l’absorció d’un parc mòbil en constant creixement, com ho demostren temes tant candents com el que fa referència a l’aparcament.

Cal incidir en el Pla de Seguretat Viària i en el desenvolupament del Pla de Mobilitat, però rebutjant de manera contundent, que les mesures per a evitar els accidents de trànsit siguin tan simplistes com l’augment de recaptació de les sancions a través de la tasca policial, posant en qüestió l’actuació preventiva que està fent, en aquest moment, la Policia Local de la ciutat.

Com sempre he manifestat, no és l’augment de sancions el factor a tenir en compte per a valorar si una mesura és efectiva o no. Seria una errada qualificar d’èxit que l’índex de sinistralitat del trànsit sigui inversament proporcional a la recaptació per les sancions imposades per la policia. La utopia seria “menys accidents, menys multes”; però com utopia ha de ser l’objectiu.

La Policia Local de Sant Feliu de Guíxols continuarà fent la seva tasca, amb presència en tots els punts que es puguin considerar conflictius, mantenint, com fins ara, els controls de prevenció i incidint, molt més directament, en l’educació viària com a veritable inversió de rendibilitat garantida. Les sancions i multes no poden ser l’efecte dissuasori per a garantir una conducció segura.

Una política portuària de futur. Ara tenim l’0portunitat

Era normal que en el decurs de la Conferència Congressual de Ports, Duanes i Consignatàries de la UGT de Catalunya celebrada el proppassat dia 3 de desembre a la Llotja de Lleida, gran part del debat girés al voltant de la política portuària actual i futura que la nova Llei de Ports, presumiblement en vies de consens polític, mediatitzarà quan s’hagin esgotat tots els tràmits parlamentaris.

Durant la meva intervenció, manifestava que ara teníem l’enèsima oportunitat de sortir d’aquest immobilisme arcaic que sempre ha envoltat la gestió comercial dels ports denominats d’interès general i afrontar, amb propostes imaginatives, decisió i visió de futur, una més que necessària evolució que ja s’hauria d’haver traduït fa molts anys en mesures efectives però que, en molts casos, s’han vist frenades pels interessos particulars de cada un dels actors amb paper protagonista en aquesta activitat.

Crec que són tres els factors que s’han de tenir en compte abans de reinventar una política portuària global i efectiva.

Un, la situació geogràfica, estratègicament privilegiada que te la Península Ibèrica, com a pas obligatori d’Europa, per a l’entrada i sortida de mercaderies i passatgers.

Dos, que 28 infraestructures portuàries estan instal·lades en 8000 kilòmetres de litoral per una “hinterland” intern d’uns 500.000 kms quadrats, el que representa un port d’interès general per cada 300 kilòmetres de costa.

Tres, l’impossible deslocalització dels ports i la supeditació que aquest fet representa en el context de la intermodalitat.

En quan al primer factor, cal destacar que l’endogàmia del sector portuari espanyol i la supeditació de l’Administració Central al capital privat, en alguns casos quasi xantatge, ha fet que empreses que fins ara apostaven pels ports espanyols, ara traslladin les seves inversions a altres països, sobre tot nord africans, amb costos estructurals molt més baixos.

L’iniciativa privada ha de tenir un paper preponderant però mai a costa de la renúncia de l’Administració a un control exhaustiu, d’implicació directa i de responsabilitat executiva en situació majoritària, d’alguns serveis portuaris que s’haurien de considerar com essencials per a la societat, donada la seva incidència econòmica i social.

Les dades del segon factor demostren amb tota claredat que, en una situació de competència comercial entre ports, i aquí no contem els que es gestionen directament per les Comunitats Autònomes, hi ha una sobresaturació d’oferta vers la demanda del mercat, el que portarà, irremediablement, a la degradació d’infraestructures.

Amb tota seguretat, s’hauria d’apostar per la complementarietat a través de l’especialització i, fins i tot, per la fusió d’Autoritats Portuàries. En aquest sentit, per què no possibilitar una gestió federal de Fronts Portuaris Autonòmics?. Passaríem d’una oferta de 28 a 11, amb la pertinent racionalització i optimització de recursos.

I en quant al tercer factor val a dir que sí s’ha avançat considerablement, i al llarg dels últims anys la gestió dels ports no s’ha centrat únicament en el matrimoni aigua/terra/expedició, sinó que s’ha propiciat la creació de polígons industrials o zones d’activitats logístiques sota l’impuls i iniciativa de les mateixes Autoritats Portuàries.

Aquí sí que encara falta l’inversió decidida en infraestructures ferroviàries tant inter-portuàries com de sortida exterior.

Si no som capaços d’aprofitar l’oportunitat que tenim de marcar una política portuària seriosa i de futur, més enllà dels interessos particulars o polítics del moment, ens trobarem d’aquí poc temps i amb menys marge de maniobra, amb la necessitat de tornar a re-inventar un sector estratègicament bàsic per a l’economia del país.

diumenge, 6 de desembre de 2009

La nueva Ley de Puertos y el consenso político

Parece ser que la nueva Ley de Puertos va por “buen camino”, y que en próximas fechas, fruto del “presunto” aunque anunciado consenso entre los partidos mayoritarios con representación en el hemiciclo, podrá completarse el trámite parlamentario que convertirá el texto legal en el eje de una más que necesaria y definitiva política portuaria.

Pero los que hemos dedicado más de media vida profesional a este sector, reclamando sistemáticamente una gestión portuaria de futuro acorde con la importante influencia económica y social que tiene esta actividad, no podemos más que afrontar este anuncio con una esperanzador escepticismo, vistas las actuaciones que han tenido PSOE y PP ante este tema, cuando han tenido la responsabilidad de gobernar y de presentar, por consiguiente, las diferentes iniciativas parlamentarias.

Cabe recordar que la primera modificación seria de la legislación portuaria española se produce en 1992, bajo el gobierno del PSOE, derogando una ley de puertos que databa de 1880.

En esta actualización, que no reforma, con el liderazgo del entonces Director General de Puertos, Fernando Palao, se comenzaba a modernizar un arcaico sistema portuario español, dotando de una mayor autonomía a los denominados Puertos de Interés General, pero abriendo las vías para la liberalización de los servicios portuarios.

En 1997, gobernando el PP, se produce una nueva reforma de la Ley de Puertos, fruto de una pacto de gobernabilidad entre los partidos nacionalistas, especialmente CiU. En esta texto se profundiza mucho más en la liberalización y externalización de servicios que, hasta ese momento y por su importancia estratégica, prestaba de manera directa el Estado.

Según este modelo, las Autoridades Portuarias se convierten en meros proveedores de infraestructuras, siendo prestados los servicios por operadores privados, respondiendo la gestión al denominado modelo “landlord”.

Ya en 2003, con el PSOE al frente del Ejecutivo, se produce la penúltima modificación que, apoyándose en una Directiva de servicios portuarios que impulsada por el PP en la Unión Europea y que finalmente es rechazada, hace realidad la privatización, dejando en manos privadas y sin ningún tipo de control de la Administración, la actividad de la Estiba y Desestiba.

Si no han cambiado las intenciones y la visión de estos dos partidos políticos sobre la modernización del sistema portuario español sigue basándose, únicamente, en la liberalización y privatización de servicios, esta reforma irá por buen camino pero, difícilmente, llegará a buen puerto, como sería de desear.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Iratxe, una nova ciutadana


Avui he tingut a satisfacció de donar la benvinguda democràtica a la Iratxe, una nena de 7 mesos que, amb el somriure a la cara, escoltava les paraules que dirigia als seus pares i padrins a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.

Els seus pares havien escollit la nostra ciutat per donar-li oficialitat a la imposició del nom, més enllà del tràmit burocràtic i administratiu que representa l’obligada inscripció al Registre Civil.

A la meva intervenció, de manera anecdòtica, he fet esment a que Iratxe és falguera en basc, que està considerada com un talismà màgic i protector, i que la seva flor, segons la llegenda, és gran preciosa, blanca i rosada i que proporciona tot allò que es desitgi sense necessitat de demanar-ho.

I també he recordat que el dia 8 de maig, data de naixement de la nena, té una importància capital, ja que un dia com aquell al 1945 es va signar la pau a Europa.

Però en un acte com aquest no podia deixar passar l’oportunitat de recordar alguns dels drets que tenen els nens i nenes, segons la Convenció Internacional dels Drets de la Infància i que crec, representen, el veritable compromís que els assistents a aquest acte, sobre tot els pares i els padrins, han adquirit davant la representació sobirana i democràtica de la ciutat de Sant Feliu de Guíxols.
  • Els nens tenen dret al joc.

  • Els nens tenen dret a donar a conèixer les seves opinions.

  • Tots els nens tenen dret a una família.

  • Tots els nens tenen dret a la llibertat de consciència.

  • Els nens tenen dret a la protecció contra la negligència o tracte negligent.

  • Els nens tenen dret a la informació adequada.

  • Els nens tenen dret a la Llibertat d'Expressió.

  • Els nens tenen dret a conèixer i gaudir de la nostra cultura.

  • Els nens tenen dret a la protecció contra totes les formes d'explotació

  • Els nens tenen dret a la intimitat

  • Els nens tenen dret a créixer en una família que els doni afecte i amor.

  • Tots els nens tenen dret a un nom i una nacionalitat.

  • Tots els nens tenen dret a l'alimentació i la nutrició.

  • Tots els nens tenen dret a viure en harmonia.

  • Tots els nens tenen dret a la diversió.

A cada cerimònia d’imposició de nom seguiré recordant als pares i mares que l’acta que signem a l’Ajuntament, i de la que dono fe, no és un joc ja ni un acte de competència amb un bateig religiós, sinó que és un compromís que porta implícit l’obligatòria defensa d’aquests drets.

diumenge, 29 de novembre de 2009

El límite el maltrato de animales


El Pleno Municipal de Sant Feliu de Guíxols del mes de noviembre aprobó una moción para prohibir, en su territorio municipal, cualquier espectáculo con animales.

A nivel individual los regidores manifestaron su posicionamiento, cada uno consecuente con sus convicciones, y el resultado fue el INESPERADO, como se demostró tras la votación, por los comentarios de algunos de los políticos locales que, por un mal cálculo aritmético al actuar solo de cara a la galería, quitaron el protagonismo a los que realmente deberían tenerlo. Los animales MALTRATADOS.

Estoy totalmente convencido, y así debe exigirse, de que todo el peso de la Ley debe caer sobre quien incurra en cualquier forma de maltrato, tanto de animales racionales como de los llamados irracionales, y cualquier moción debería defenderse en esos términos, no aceptando soluciones endogámicas que, asumiendo un POSIBLE problema, se contentan con aplicar el “ojos que no ven, corazón que no siente”, es decir, “no quiero que haya espectáculos con animales en cautividad en mi municipio, aunque sí en el vecino, para que pueda ir a disfrutar con ellos”.

Pues bien, junto con el radicalismo de la generalización acusatoria de mala praxis de los profesionales del espectáculo traducido en una solución también radical, y la falta de claridad en la aplicación normativa de la mencionada moción, fue uno de los motivos que me hicieron opinar contrariamente a la propuesta.

Quisiera dejar constancia de algunas de las opiniones que he vivido estos días, tras la aprobación de la moción:

- Quien tiene un animal en cautividad es un maltratador. Si el maltrato es que el animal no esté en libertad, ¿en este saco se mete también los llamados animales domésticos? (La respuesta que me dieron fue SI. Hasta las vacas lecheras o las gallinas deben correr a sus anchas (sic))

- Los animales salvajes no deben estar en cautividad. Yo estoy de acuerdo pero, un animal domado, ¿sigue siendo salvaje?. Domar a un caballo, a un elefante o a un perro, ¿debe considerarse maltrato? Al animal nacido en cautividad, ¿se le considera salvaje?

- Una persona intentó suavizar la argumentación para disfrazar el texto que se había aprobado, centrando el tema en que sólo se debe considerar maltrato animal el espectáculo en el que hay ánimo de lucro a través del pago de una entrada.
En Sant Feliu de Guíxols, como en otras muchas poblaciones, se celebra de manera significativa el Sant Antoni Abad o la propia Cabalgada de Reis, donde gran parte del protagonismo lo tienen animales de todo tipo. No se paga entrada directa y libremente, como puede ocurrir, por ejemplo, en un circo. En estas festividades pagamos todos los ciudadanos a través de nuestros impuestos, nos guste o no nos guste. ¿Eliminamos la celebración?

Creo que la lucha debe centrarse contra el maltrato animal, persiguiendo a aquel que, por placer o por interés, utiliza a los animales de manera más que delictiva, pero jamás satanizando a aquel que, respetando la legislación vigente y, aún más, respetando los derechos de los animales con total exquisitez, se le intenta equiparar con el maltratador por el simple hecho de tener una visión distinta del concepto salvaje, maltrato o espectáculo.

Lo más cómodo y fácil, a la vez que radical y contrario a la libertad de pensamiento es jugar con el sentimentalismo ramplón del argumento minoritario, que solo pueden utilizar las minorías representativas. o aquellos que quieren perseverar en la mayoría de la dictadura conceptual que, normalmente, claudica ante la urna o el dinero.

En Sant Feliu, desde el respeto democrático a la mayoría, creo que nos hemos equivocado aprobando una moción que, amparándose en la lucha contra el maltrato animal del que injustamente se acusa de su ejercicio a todos los circos, esconde otros planteamientos y postulados que, con toda seguridad, no coinciden, ni muchísimo menos, con los de la mayoría de ciudadanos y ciudadanas.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Epicenos. SAPO/SAPA?


Hoy, en una conversación con el objetivo de analizar ciertas actitudes de implicación y de responsabilidad en el mundo empresarial ha surgido, ineludible aunque frívolamente, la correspondiente comparación, por aspecto o manera de actuar, con algún ser de los denominados irracionales y, entre ellos, el batracio denominado sapo. La duda ha surgido con una inocente pregunta, ¿es el femenino de este anuro la sapa?.

Tengo que reconocer que he querido saciar mi curiosidad y, si bien es cierto que en algunos países se denomina sapa a la hembra del sapo, esta palabra es un denominado epiceno, es decir, que sapo tanto designa a un individuo femenino como masculino.

Parece un tema baladí, pero pensando en que una de las medidas a tomar para alcanzar con éxito la erradicación de toda manera de discriminación por razón de género es, sin lugar a dudas, la eliminación de cualquier giro idiomático que sea susceptible de interpretarse como lenguaje sexista, ya que la igualdad en el trato debe ser la actitud habitual en la relación entre personas independientemente de su género o condición sexual, podríamos caer en la tentación de cambiar de manera indiscriminada la vocal final de una palabra, a/o, para definir femenino/masculino, respectivamente.

Ser más papistas que el Papa, como dice el refrán, y cumplir escrupulosamente con esa igualdad en el trato nos puede llevar a caer en el más absoluto ridículo, lo que sería una flaco favor a la consecución del objetivo marcado y un ataque en la misma línea de flotación gramatical.

¿Alguien se imagina decir el Pantero Rosa refiriéndose al famoso personaje animado?.

La pantera es pantera, sea hembra o macho, de la misma manera que, por ejemplo, la gaviota no tiene gavioto, la jirafa no tiene jirafo, el gorila no tiene gorilo o la persona no tiene persono; la pantera, la gaviota, la jirafa, el gorila o la persona son epicenos, de la misma manera que lo es el sapo, aunque por la conversación a la que aludía, que posiblemente amplíe en otro momento, quisiera acogerme a la aceptación que de sapa, científiamente "bufo bufo" hacen en algunos países.

diumenge, 22 de novembre de 2009

Violència de gènere


El 25 de novembre de 1960, tres germanes dominicanes eren salvatgement assassinades per ordre del llavors President de la República Dominicana, Rafael Leónidas Trujillo.

La mort a bastonades de Minerva, Pàtria i María Teresa Mirabal, per la seva oposició al règim dictatorial que governava aquest país americà, va ser el succés que va propiciar que el 17 de desembre de 1999 l'Assemblea General de les Nacions Unides declarés el 25 de novembre com el Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència contra la Dona.

Doncs bé, gairebé 50 anys després de l'assassinat de Las Mariposas, com eren conegudes les germanes Mirabal, 16 anys (20 de desembre de 1993) que les Nacions Unides aprovessin la Declaració sobre l'eliminació de la violència contra la dona i 10 de que l'Assemblea General de l'ONU donés oficialitat reivindicativa al 25-N, es pot constatar que hem après molt poc, ja que la violència de gènere contínua sent una de les xacres que ens amenaça i contra la qual, des de tots els àmbits de la societat, hem d'impulsar iniciatives que, basades en la pedagogia i la conscienciació, acompanyin les mesures judicials en vigor.

Un d'aquests àmbits és el laboral, a on la llei 3/2007 obliga a desenvolupar els Plans d'Igualtat, com element per a garantir un tracte igualitari en l'empresa i a negociar un protocol d'actuació davant l'assetjament sexual.

Respectant els esmentats preceptes legals i els pactes en el Conveni Col·lectiu, el passat 27 d'agost l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols va aprovar la constitució de la Comissió per a l'elaboració del Pla d'Igualtat per als seus treballadors/as, funcionaris o laborals, i en el Ple del 26 de novembre s'aprovarà el Protocol d'Actuació per a la prevenció i abordatge de l'assetjament sexual, l'assetjament per raó de sexe i l'assetjament psicològic.

Crec que la implicació de tots els agents socials, sindicats empresaris/administració és vital per a donar un pas significatiu i efectiu en la lluita contra la discriminació i contra la violència de gènere..

dissabte, 21 de novembre de 2009

Ernest Lluch, ara fa nou anys


Vaig tenir la sort de conèixer personalment a l’Ernest Lluch, i de poder parlar amb ell d’alguns temes directament relacionats amb la política econòmica i laboral d’aquell moment, i a pesar de no estar d’acord amb algunes de les seves idees sobre productivitat, salaris o competència, (m’agradaria conèixer quina seria la seva percepció de la situació econòmica i social actual) cinc cèntims de la seva argumentació calaven de tal manera que podien fer trontollar qualsevol dogmatisme ideològic que un pogués defensar.

El seu ideari personal i també la seva personalitat em van encisar i, de la mateixa manera que aquella nit de novembre de 2000 un mar d’emocions van confluir a dins meu, segur que els meus sentiments tornaran a cercar una sortida a través dels meus ulls quan, com cada any, un grup de ciutadans i ciutadanes ens trobem en el petit cementiri de Maià de Montcal per a retre homenatge a l’Ernest en el novè aniversari del seu assassinat, intentant oblidar una ira, una rancúnia i un afany de venjança que ell mateix rebutjaria, i només recordant el seu tarannà i la seva visió política

És cert que seria molt fàcil fer lloances sobre el personatge, ja que simplement tirant d’hemeroteca podrien trobar fulls i fulls de ressenyes sobre la seva dilatada tasca, tant com polític, com economista o com professor; i, també seria molt senzill monopolitzar el seu progressisme ideològic, ja que només caldria recordar, per exemple, que va ser durant la seva etapa com a Ministre socialista de Sanitat que es va impulsar la veritable sanitat pública i universal, però crec que avui, més que mai, val la pena recordar a l’Ernest per les seves idees sobre una pau que, paradoxalment, van ser les que li van costar la vida ara fa nou anys

Perquè la seva única provocació va ser defensar que el diàleg era, i és, l’única via per a avortar una violència sense sentit, afirmació que fa que la figura de l’Ernest sigui un patrimoni de la pau per a tots aquells que creiem en la força de les paraules més que en la de les armes.

L’Ernest Lluch tenia raó, i quan als que l’escridassaven al País Basc els hi deia “mentre crideu, no mateu”, estava canviant, en gran mesura, el futur del país..

Gràcies Ernest.

dissabte, 14 de novembre de 2009

Dret de vaga, serveis essencials i violència


La Constitució Espanyola, en el seu article 28.2, reconeix que la vaga és un dret fonamental dels treballadors per a la defensa dels seus interessos, alhora que trasllada a la Llei que reguli l’exercici d’aquest dret a garantir el manteniment dels serveis essencials de la comunitat.

Que la normativa reguladora a la que remet la CE sigui un pre - constitucional Reial Decret Llei de Relacions de Treball de 4 de març de 1977, és seguretat absoluta de que l’exercici del dret de la vaga generarà sempre discrepàncies en el seu desenvolupament, i que el necessari equilibri entre la legítima reivindicació laboral i el dret del ciutadà a no patir directament la pressió que només ha de rebre l’empresari afectat, serà perillosament inexistent.

A partir d’aquí caldria interpretar quins són els serveis que es poden considerar com essencials, més enllà de la interpretació que fa l’Organització Internacional del Treball a través de la seva Comissió d’Experts que els defineix com els que amb la seva interrupció es podria posar en perill la vida, la seguretat o la salut de la persona en tota o part de la població.

Perquè és aquesta l’ambigüitat definitòria que utilitza com a base l’Administració per a intervenir i argumentar la dimensió d’una convocatòria de vaga, generant un sentiment d’indefensió en els convocants que, normalment, desemboca en una conflictivitat violenta que, malgrat que injustificada, no eximeix de responsabilitat a cap de les parts.

Aquests dies, la negativa de la patronal a seure per a trobar un punts d’acord amb les reivindicacions dels treballadors, ha obligat a les organitzacions sindicals a convocar una vaga en el sector del Transport de Viatgers de la província de Barcelona, amb conseqüències perjudicials per als nombrosos ciutadans i ciutadanes que utilitzen el transport col·lectiu com a mitjà habitual per als seus desplaçaments i que entenen, inequívocament, que aquest servei hauria de tenir la consideració d’essencial, en plena coincidència per motius ben diferents amb l’Administració i els empresaris, però discrepant, lògicament, amb els convocants que, havent d’assumir i respectar els serveis mínims i la llibertat individual de l’exercici de la vaga, consideraran que s’està vulnerant els seu dret constitucional.

Sota aquesta premissa, la radicalització està servida, i el conflicte entre les parts deixa de ser una discrepància laboral visualitzada per una paralització de l’activitat, per a convertir-se en una possible manifestació de violència que, posa en evidència i deslegitima qualsevol reivindicació.

Aquests brots violents dels denominats piquets informatius, que la majoria de vegades no són portats a terme per treballadors directament afectats sinó per delinqüents quasi habituals, són totalment injustificables i mereixen la condemna unànime i rotunda de tothom però, sense treure la responsabilitat individual d’aquells que actuen sota la bandera de l’anonimat que dona una vaga, no es pot extreure també la responsabilitat compartida de tots els actors implicats (administració, patronal i sindicats) que, obviant un problema previsible, són incapaços de trobar solucions adients.

Una vaga no és sinònim d’alegria per a cap treballador, de la mateixa manera que tampoc ho és per a cap empresari. Tots dos la pateixen i, si per a un sindicat és l’última mesura a impulsar, l’empresariat ha d’esgotar totes les vies per a evitar-ho. És un dret, mal regulat, però en definitiva un dret fonamental i, com a tal, s’ha de respectar per les dues parts. Però correspon a l’Administració vetllar perquè aquest dret es pugui exercir amb total llibertat, impulsant, això sí, tots els mecanismes perquè no s’hagi d’exercir, és a dir, prenent decisions d’obligat consens quan les parts no aconsegueixen arribar a acords, perquè l’èxit d’una vaga és, precisament, no fer-la efectiva.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Murs de la vergonya


Avui, 9 de novembre, tothom recorda com fa vint anys aquell impediment físic que vulnerava un dels drets bàsics de l’ésser humà com és la llibertat, queia per la voluntat col·lectiva d’eliminar una barrera que, sense sentit, feia impossible que dos germans es poguessin donar la mà quan i com volguessin.

Aquell mur de la vergonya, mur de protecció antifeixista con el denominaven des de la RDA, que un 13 d’agost de 1961 feia visible la separació de les dues Europes, va a passar a ser l’anècdota vergonyosa que durant quasi 30 anys va ser el paradigma de l’estupidesa humana.

Però també el 9 de novembre es commemora un dels episodis més condemnables que ha patit l’Europa moderna. Un dia com avui, al 1938, una malaltissa ment provocava la denominada “nit dels vidres trencats”, preludi de l’holocaust jueu i, possiblement, preludi també, per relació directa, de la construcció d’aquest mur del que avui celebrem la seva caiguda.

Dos episodis que mai haurien de repetir-se




diumenge, 8 de novembre de 2009

La satanització del funcionariat no és justa


Sí, és cert, a tocar quatre milions d’aturats i, segons tots els indicadors, no hem arribat al final d’aquest maleït periple anomenat crisis.
Una situació angoixant que, de manera inconscient i fruit de la necessitat, fa aflorar un dels instints més primaris de l’ésser humà, l’odi a tot aquell que no la pateix amb la mateixa intensitat.
Lògicament, en el punt de mira d’aquest sentiment es troba el que gaudeix d’un lloc de treball i, si a més a més, aquest està envoltat d’una certa aureola d’estabilitat converteix, al que té la sort de treballar, en el culpable del propi problema i en l’obstacle de la possible solució.

Alguns, de manera inconscientment interessada, estan alimentant la satanització orgànica de l’Administració i als seus treballadors i treballadores, funcionaris o laborals, presentant-los com el paradigma de la ineficàcia, fent arrelar la convicció de que la manca d’ocupació que patim és directament proporcional a la sobredimensió de les plantilles funcionarials.

Fins i tot, veus presumptament autoritzades per la seva projecció mediàtica, es permeten afirmar que la solució de l’atur passa per reduir els llocs de treball de l’Administració, adduint arguments tant absurds com que “a més funcionaris menys generació de riquesa”, fent comparacions sobre costos salarials entre el sector públic i el privat, insinuant maliciosament que el treballador de l’administració està sobrevalorat salarialment.

Fàcil, en el context econòmic i social en el que ens trobem, és tornar a estereotipar la figura del funcionari improductiu, no implicat en la seva tasca i que no mereix el salari que tots li paguem. Tots ho faríem millor i treballaríem més!. O, fins i tot, ens podem permetre el luxe d’afirmar, de manera frívola, que estaríem millor sense funcionaris, i que els 10.000 euros que, segons alguns estudiosos ens costa a cada ciutadà l’estructura administrativa, ens els podrien repartir. Al cap i a la fi, per què han de tenir treball els assistents socials o els mestres? O per què necessitem policies o jutges?

Comprensible és, però no just, que qui es troba en una situació de precarietat caigui en el parany de qüestionar al funcionariat i que per un qüestió d’enveja inconscient, pugui desitjar que tothom pateixi la seva actual situació conjuntural.

No seria just oblidar que els salaris dels treballadors i treballadores de l’Administració venen regulats per la Llei General de Pressupostos Generals de l’Estat, i el seu creixement encotillat per la previsió de l’IPC, sense possibilitat de revisió salarial a diferència del sector privat, a on les condicions laborals i econòmiques són fruit de la negociació col·lectiva. En 10 anys, el poder adquisitiu dels funcionaris ha baixat quasi un 20 %.

De la mateixa manera que tampoc seria just oblidar el fet de que per a optar a prestar servei a qualsevol administració pública, Estatal, Autonómica o Local, és condició indispensable aprovar unes oposicions reglades, en lliure competència amb altres opositors.

Possiblement Espanya sigui el país de l’UE a on ha crescut més el nombre d’empleats públics però, tot i això, no estem al capdavant del rànquing dels països més desenvolupats amb el rati més elevat de funcionaris per habitant. I si parlem de salaris, el desequilibri és realment important, amb un diferència negativa de 15.000 euros anuals de mitja.

Amb seguretat, la modernització de l’Administració Pública és una assignatura pendent que tots els actors implicats, gestors polítics i treballadors/es, hem d’afrontar de manera urgent, amb determinació prioritària, i amb la voluntat de millorar els servei al ciutadà a través d’una optimització real dels recursos necessaris, la qual cosa no implica, en absolut, la reducció indiscriminada de plantilles, com algú planteja, de la mateixa manera que no és garantia d’efectivitat l’augment de personal.

I en aquest sentit cal fer esment a la convicció que emana de l’Acord Administració – Sindicats signat fa poques dates, a on es prioritza l’eficàcia per aconseguir més efectivitat, deixant en segon termini reivindicatiu les millores directes de les condicions laborals dels treballadors/es al servei de l’Administració, supeditant-les al desenvolupament efectiu de les competències que aquest personal té, pel seu compromís de servei vers la ciutadania.

El principal entrebanc que l’Administració es podria trobar per a aconseguir aquesta necessària catarsi és la seva pròpia maquinària administrativa, i que només pot ser vençuda per l’íntima implicació demostrada del personal que ha de fer-la efectiva, és a dir, els treballadors i treballadores al servei de l’Administració.

dimarts, 3 de novembre de 2009

En Sais ens ha deixat

8:30 hores, primera trucada d’avui de les desenes de trucades que rebo durant el dia.

- Juanjo, t’haig de donar una mala notícia, ha mort en Sais fa uns minuts.
Sorpresa, incredulitat i, per què no dir-ho?, dolor. En Sais, el pintor de la brigada, havia sucumbit davant un infart fulminant.
No ens unia cap vincle d’amistat, només de coneixença, però em queia bé, molt bé!
Simplement ens saludàvem amb cortesia i amabilitat quan ens trobàvem pel carrer o prenen un refresc, però la seva mirada peculiar i “picarona” t’incitava a preguntar-li, encara que no ho feies per educació, què és el que estava pensant.

Se’ns farà difícil no veure pel carrer aquella figura vestida de blanc, seriosa i capficada en la seva feina, deixant la seva empremta de color en qualsevol espai de la ciutat . Però serà precisament aquesta empremta el que ens farà que tots els que col·laborem amb l’Ajuntament en particular, i en general gran parts dels ciutadans de Sant Feliu, no oblidem mai a en Sais, el pintor de l’Ajuntament.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Presumpció d’innocència per a tothom


Sembla que ara la justícia ha de dedicar esforços a esbrinar i imputar responsabilitats a aquells que van permetre l’emissió de les imatges dels imputats del denominat “cas Pretòria” entrant emmanillats a l’Audiència Nacional.

Inviolable el dret fonamental dels ciutadans (article 24.2 CE) a la presumpció d’innocència i inqüestionable el mal a la pròpia imatge si el jutge Garzón no prova, de manera irrefutable, que aquests presumptament delinqüents, ara imputats, no són culpables de cap dels delictes dels que se’ls acusa.

Però hem pregunto si estem assistint a un tracte vexatori a diferència d’altres delinqüents que, dia sí i dia també, protagonitzen informatius entrant emmanillats i escortats per les forces d’ordre públic a diferents dependències judicials.

Aquests, suposo, també són “pressumptes” lladres, traficants, violadors o agressors i també tenen, m’imagino, una imatge que defendre; a llavors, a on està la diferència?

Si parlem de la projecció de confiança que trasllada la imatge d’un i l’altre, sincerament em fa més por aquell que delinqueix amb camisa i corbata que l’altre que ho fa amb roba de “mercadillo”. És com un llop amb pell de xai.

I si parlem de perillositat mediàtica, em fa molta més por aquell que està posant en joc, mitjançant les seves accions, la confiança dels ciutadans i ciutadanes en el propi estat de dret.

Reprovables, possiblement, accions que poden deteriorar la imatge de possibles i presumptes delinqüents, siguin de guant blanc o no, però tant o més reprovable, burlesc i vexatori per a la resta de ciutadans, quan un delinqüent confés, com per exemple en Millet, té el beneplàcit d’un jutge per a riure’s amb plena impunitat i llibertat.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Percebes


Amb seguretat, un dels mariscs més lletjos però alhora més apreciats és el percebe, el denominat peu de cabrit en català.

És lògic que el millor sigui els que els perceberios gallecs recullen al Cantàbric, ja que quan més freda i batuda està l’aigua, més quantitat d’oxigen, i més grossos creixen aquests crustacis.

Un bon i abundant plat de percebes (diuen els gallecs que ha de ser plat únic seguit de postre), amb una recepta senzilla, simplement bullits al seu punt seguint la dita “auga a ferver, percebes botar, auga a ferver percebes sacar”, tapats desprès amb un tovalló fins que estiguin a temperatura tèbia i acompanyats d’un bon albariño. “Como fin de receta,no los comáis jamás sin servilletaque os tape todo el busto,si queréis evitaros un disgusto

Si algú té l’oportunitat de recórrer la Costa da Morte, val la pena visitar el Far de Camariñas, i desprès pujar a San Andrés de Teixido a degustar un bon plat de percebes i, compartint xerrada amb la gent, entendre perquè el preu d’aquest animalot impedeix que la majoria de mortals puguin gaudir d’ell de manera quotidiana.

L’altre dia un article definia als percebeiros com a caçadors en el mar. I sí, és una bona definició, encara que no s’enfronten a la peça des de la distància, sinó que ho fan des d’un perillós cos a cos sota la lluita desigual que implica enfrontar-se a un mar crespat i impredictible que, actuant com a propietari del crustaci, el defensa amb contundència davant qualsevol atac exterior.

Perquè el bitxo no oposa cap resistència, sinó que espera amb paciència, com si d’un esquer viu es tractés, a que l’home es llenci a ell perquè aquest mar que l’alimenta dia a dia, intenti fer realitat allò del caçador caçat, com diu l’anònim romanç.

Això és el que s’entendria parlant amb els que viuen del percebe i justificaria el perquè seria injust valorar aquest marisc només pel seu sabor o per la seva textura, que també. Estaríem d’acord en que per a determinar la seva valoració econòmica s’ha de tenir en compte, principalment, l’elevat risc que corre el perceberiro per a donar-li caça.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Iniciativa de los partidos políticos contra la corrupción


Hoy otro más se suma a la ya demasiado larga lista de políticos locales que han sido pillados “con el carrito del helao”, como decía Gomaespuma, dejando al descubierto sus presuntos, siempre “presuntos”, actos delictivos actuando al frente de sus respectivas corporaciones.

No es justo que a los más de 65000 regidores electos de los más de 8000 municipios españoles se les meta en el mismo saco que a esos 19 alcaldes que, acompañados de alguno de sus acólitos y desde el año 2006, han sido detenidos por actuaciones fraudulentas al haber traicionado la confianza que, a través de las urnas, depositaron en ellos los ciudadanos.

Y a su vez no es justo tampoco que, por extensión, se ponga en duda el papel de los partidos políticos que han visto como bajo el aval de sus siglas, han sido engañados de manera vil por unos sinvergüenzas que, sin más ideología que la suya propia, no tienen más finalidad que la del parasitismo para hacer fortuna personal.

La justicia debe ser contundente en sus decisiones contra esos ladrones de guante blanco, sin tener en cuenta apreciaciones subjetivas que permitan a esos ladrones de guante blanco seguir riéndose en las narices de todos aquellos a los que ha traicionado, ya que cabe recordar que la posible fianza que posibilita la libertad provisional de esos delincuentes es fruto de su propio acto delictivo, o sea, del latrocinio llevado a cabo contra el conjunto de la ciudadanía, y un acto de este tipo no merece ningún tipo de confianza. Merece únicamente condena y privación de libertad.

Pero por otro lado debe también exigirse a los partidos políticos actuaciones sin fisuras contra este tipo de acciones. No valen justificaciones ni discursos apoyados en el que “los otros tienen más corruptos que nosotros” ni en el que “los tuyos han robado más que los míos”, ni tan solo la visualización de la repulsa dialéctica contra “militantes díscolos”, como alguien ha osado definir a esos presuntos pero conscientemente culpables, y que siempre desemboca en una simple expulsión.

La separación de la militancia de esos chupópteros no exime de responsabilidad a los partidos políticos que han visto empañada su labor y sus siglas, sino que debe ir mucho más allá, con el ánimo de demostrar que, de manera monolítica, están dispuestos a luchar contra actuaciones que, lamentablemente, están añadiendo el soborno, el cohecho, la prevaricación o la malversación a la definición de la clase política y que intentan generalizar, dentro de la naturalidad, las actuaciones de todos aquellos que se dedican a la noble tarea del servicio al ciudadano.

Los partidos políticos no deben esperar a las actuaciones judiciales para tomar protagonismo contra este tipo de hechos, sino que deben también, de manera seria y efectiva, tomar todas las iniciativas precisas. Es su responsabilidad.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

L’etiqueta de conductor i la de vianant


Des del moment en que el cotxe particular va deixar de ser un símbol de prosperitat i es va convertir en un article de primera necessitat, el debat sobre qui te més preferència sobre la via pública, si el vianant o el conductor, era inevitable, i es feia urgent trobar mesures per a equilibrar tots els interessos.

Però el parc de vehicles ha anat augmentant de manera significativa, possiblement al ritme del creixement demogràfic, i les poblacions no han pogut adaptar-se físicament a la demanda d’espai que els cotxes necessiten.

A nivell de circulació sí que s’han pogut aplicar mesures que responguin al increment del fluxos de pas, per exemple, fent estudis de mobilitat que facilitin la fluïdesa del trànsit rodat.

Però és en la utilització estàtica de l’espai públic per part dels vehicles, l’aparcament, a on radica un dels problemes amb més difícil solució, ja que aquesta passa, irremediablement, perquè el vehicle envaeixi l’hàbitat natural del vianant (vorera), i aquest es vegi obligat a envair el de l’altre (carretera).

Tinc cotxe, condueixo i pateixo, com tothom, el no poder aparcar a la porta d’on vaig. Sé el que és donar voltes i voltes per a trobar un forat a on estacionar el meu vehicle i, cansat i avorrit, caminar i caminar fins al meu destí després d’haver d’aparcar a la “quinta forca”. Fins i tot, ho reconec, la grua m’ha jugat, amb raó, alguna mala passada.

Però desprès d’haver aparcat, un s’ha de treure l’etiqueta de conductor i posar-se la de vianant, i aquí comença un veritable conflicte d’interessos intern.

El cotxe aparcat damunt de la vorera que obliga a la senyora amb el cotxet a baixar i “jugar” amb els vehicles que circulen per la calçada.

El cotxe estacionat al ben mig d’un pas de vianants que obliga al nen a creuar el carrer entre vehicles.

El cotxe envaint una sortida amb gual, impedint que un veí pugui sortir de casa seva amb el seu vehicle.

O el cotxe aturat a la porta d’una vivenda particular, impossibilitant que un avi pugui, ni tan sols, sortir al carrer.

I això no són fets aïllats. Succeeixen cada dia de manera habitual.

Com anècdota recordo la senyora que va venir a protestar perquè la policia l’havia denunciat per haver deixat aparcat el cotxe damunt de la vorera. Havia anat un moment al banc- em va dir. Als quatre dies, de manera airada, em reclamava actuacions contundents contra els conductors que estacionaven a la vorera d’un determinat carrer de la ciutat perquè, anant amb el cotxet del seu fill, quasi l’atropellen a l’haver de baixar a la carretera.

És cert que tenim un problema d’aparcament, sobre tot a la porta de casa. I és legítim que el propietari d’un vehicle reclami espais per a poder deixar-lo amb garanties. Per això paguem els nostres impostos!

Però em pregunto si és just que aquesta reivindicació vagi en detriment del dret del ciutadà i la ciutadana que vol gaudir de la ciutat a peu, passejant pels parcs, jardins i pels seus carrers. Perquè la manera més senzilla de solucionar el problema és aquesta. Furtar espai al vianant a favor del vehicle.

Com a conductor i com vianant reclamo aparcaments alternatius, a on hi ha espai per a fer-los. Un transport públic més adient a les necessitats reals de la ciutat. Però sobre tot, respecta a les normes de convivència, tant quan portem l’etiqueta de conductor com quan la portem de vianant; etiqueta, aquesta última, que normalment exhibim amb molta més freqüència.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Els Plans d’Igualtat efectiva entre homes i dones


Alguna cosa no funciona quan ens hem d’obligar a cercar i aplicar mesures per a eliminar qualsevol discriminació, en aquest cas de gènere, en el món del treball, perquè vol dir que encara hi ha gent que no entén que en un marc de relacions laborals no és el sexe el factor que determina la vàlua d’un treballador o treballadora, sinó la capacitat i la implicació en les tasques encomanades.

Aquest fet, constatada i malauradament inqüestionable, va provocar la necessitat de trobar un mecanisme a través del Reial Decret 3/2007 per a la igualtat efectiva entre homes i dones, i que s’ha traduït en el desenvolupament dels denominats Plans d’Igualtat, obligatoris a les empreses amb un mínim de 250 treballadors.

Però què passa amb les empreses amb menys dimensió estructural, majoria en el país, que és a on precisament conflueixen més factors que poden possibilitar situacions de tracte discriminatori?

Doncs bé, la llei deixa en mans de la voluntarietat o de la negociació col·lectiva l’elaboració i implantació dels esmentats plans d’igualtat, sense tenir en compte que en aquestes empreses de petita plantilla la familiaritat, o en alguns casos el paternalisme mal entès, protagonitza la relació treballador/a - empresari i mediatitza, alhora, la iniciativa sindical al contrari del que pot succeir en una gran empresa, quedant les voluntats en un segon termini sinó s’incentiva o si no es fa una tasca incisiva de conscienciació.

La discriminació en el món laboral és un problema de projecció i repercussió social i mereix una atenció especial i urgent, sent en primer lloc responsabilitat de les parts implicades, empresaris i sindicats, trobar i aplicar solucions efectives, generals i no parcials, entenent que si les mesures han de ser fruit de la negociació col·lectiva, la vindicació ha de ser de ambdues parts i mai pot estar supeditada a la resta de reivindicacions. I aquí sí que les associacions empresarials poden, i han de tenir, una incidència important i decisiva.

I, en segon lloc, però no menys important, el que l’Estat hagi elaborat una normativa legal no pot eximir de responsabilitat a la resta d’Administracions, en aquest cas els Ajuntaments que, com administració més propera als ciutadans i ciutadanes, tenen també l’obligació d’assumir protagonisme per a impulsar el desenvolupament de mecanismes de no discriminació en les empreses dels seu àmbit d’influència.

En aquest sentit el primer pas lògic, amb independència de la dimensió del Consistori, hauria de ser assumir el repte d’elaborar i implantar el propi Pla d’Igualtat com a empresa i el segon, posar a disposició del teixit empresarial del seu territori les eines necessàries, tant siguin municipals o supramunicipals, per a desenvolupar el propi pla que, per què no?, hauria de formar part d’un Pla d’Igualtat d’abast municipal.

Aconseguir la plena igualtat entre homes i dones en el món laboral no ha de ser, ni de bon tros, una càrrega ni ha de tenir efectes negativament mediatitzadors, sinó tot el contrari.

Positiu des del punt de vista laboral, ja que quan desapareix l’estigma que tenen certes funcions, certs treballs o categories d’estar determinades per un sexe en concret, s’amplia el ventall de possibilitats de promoció personal i professional, s’alimenta l’esperit de superació i s’incentiva la il·lusió i la implicació del personal en la seva feina, aconseguint més cohesió entre la plantilla i, amb seguretat, més elevats índexs de productivitat.

I positiu des del punt de vista social, ja que el desenvolupament d’un Pla d’Igualtat s’ha de basar, principalment, en la conscienciació del treballador i treballadora a través de la pedagogia. I una feina ben feta en aquest sentit permetrà avançar, de manera significativa, en la lluita contra la violència que està patint la societat.

De totes maneres, penso que un Pla d’Igualtat ha de ser una eina de transició i tenir una data de caducitat que vindrà determinada quan deixi de ser una referent obligacional, és a dir, quan la discriminació per raons de gènere no sigui un element d’anàlisis ni discussió.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

En la clase política no solo hay chorizos


El sábado asistía a un debate televisado donde los asistentes discutían sobre la postura que está adoptando el Partido Popular frente a la corrupción, supuesta pero cada vez más lejana a la presunción, de la que están siendo acusados algunos de sus más destacados dirigentes.

Como invitado y protagonista al ex - concejal de Majalahonda, del PP, que denunció y puso a disposición de la fiscalía 19 horas de grabación y que eliminan la adjetivación de sospecha en la trama de corrupción, convirtiéndola en un hecho fehaciente.

Lo paradójico es que en ese enfrentamiento verbal entre los tertulianos (periodistas del PP y socialistas, tres a tres), los militantes del Partido Popular, vilipendiando y descalificando personal y profesionalmente al mencionado ex concejal, tenían como único objetivo quitar importancia al hecho afirmando tácitamente que en la vida política esto es una realidad dentro de la normalidad.

Pues no. Me revelo con toda rotundidad que alguien me ponga a la misma altura de esos "mangantes" ya que alguien, para intentar esconder sus vergüenzas, intente dilapidar el rédito social de más de treinta años de democracia, porque de eso se trata, de desacreditar a un sistema democrático conseguido después de mas de cuarenta años de una dicatadura, de la que esos tiralevitas de baja estopa donde legítimos herederos. .

Asumo que mi papel en el espectro político no tiene la misma proyección ni posible importancia representativa que el de un diputado, el de un Presidente autonómico, el de un alcalde o concejal de una gran ciudad. Pero independientemente del respaldo numérico que haya obtenido de las urnas, soy miembro de la familia política del país asumiendo, eso sí, que temporal y circunstancialmente, y no tengo que soportar, como muchos de mis compañeros, que por las acciones de unos cuantos desalmados , se nos califique de la misma manera.

Esos son unos "chorizos", Con tufo de"chorizo", Y sin más ambición que la de llenar sus bolsillos actuando como"chorizos", Y pensando que su condición de"chorizo"Con chapa de marca las puede dejar actuar como"chorizos "con total impunidad, y no es culpa de la justicia ni del Gobierno que sean unos" chorizos ", La culpa es de ellos mismos y de aquellos que, presuntamente conociendo sus actividades, las han permitido campar a sus anchas. Seguramente porque les gusta el chorizo.

La mayoría de la clase política de este país pertenece al ámbito municipal, en pequeñas poblaciones, con dedicación prácticamente altruista en relación al tiempo que dedican a la responsabilidad que las urnas les ha otorgado, y sin otra finalidad que la de mejorar la vida cotidiana de su ciudad, que también es la suya, y es injusto que alguien quiera equipararlos a unos delincuentes prácticamente confesos.