Camps i Rita, són innocents! Beneïda innocència!!!

Ahir, fent el zàping habitual, veia imatges del judici contra l’expresident valencià Camps que, amb cara de pòquer, escoltava una gravació a on la seva dona, en conversa amb el “bigotes”, manifestava la seva sorpresa pel regal desorbitat que havien rebut ella i la seva filla.

Fins i tot podria esgarrifar pensar, que no sorprendre, calcular el valor que tindrien els “innocents” regals, de la mateixa manera que tampoc sorprenia, que sí indigna, elucubrar a canvi de què s’han fet.

El que ha quedat demostrat, més enllà de qualsevol dubte raonable, que el Sr. Camps ha enganyat a la justícia i a l’opinió pública; que mentia quan afirmava no tenir cap relació íntima amb el “bigotes”; i que els vestits que deia haver pagat, eren fruit d’un regal d’aquest individu.

I és raonable sospitar que els 12000 euros dels elegants vestits siguin només una simple mostra de la generositat rebuda per Sr. Camps, tot i veien les declaracions de la Sra. Rita Barberà justificant l’acceptació de regals de luxe com un fet habitual dels polítics, i afirmant que rebre una bossa Louis Vuitton està dins de la normalitat. O sigui, que segons aquesta dma, mirall de la decència, aquella felicitació rebuda per correu (ja molt poques pel protagonisme de l’e-mail) amb un valor d’uns quants cèntims, més enllà del valor emotiu, es pot equiparar al d’una bossa amb un valor mínim de 1000 euros.

No hi han prou adjectius per a qualificar l’actitud d’aquests delinqüents habituals (perquè ho són encara que la justícia pogués dictaminar el contrari), més quan en la mateixa plataforma informativa compateixen espai situacions de precarietat laboral, econòmica i social provocades per individus com en Camps, “bigotes” o Rita Barberà.

Sí, situacions que pateixen ciutadans i ciutadanes de peu, i que podrien veure minimitzats els efectes negatius amb una part del cost d’aquests “regals” que “innocentment” reben (cal preguntar-se des de quan estan rebent) “innocents” polítics de mans “d’innocents” i “desinteressats” empresaris.

I ha alguns ciutadans que encara creuen en la bona fe.

Beneïda innocència!!!

Amistad. Orgullo de mi "alma de cántaro"

Sin pretender generar empatías a través de este reflexión hecha en la intimidad de mi casa, como yo considero mi blog personal.

Y únicamente con el objetivo de plasmar, negro sobre blanco, un sentimiento íntimo en el devenir de la vida cotidiana provocado por situaciones puntuales y para alimento de mi propia endogámica sensiblería, quiero decirme que, por enésima vez, y a pesar del “aspecto feroz” como alguien, con cariño, afirma que traslado en alguna de mis puestas en escena públicas, que esa “alma de cántaro” de la que yo digo ser propietario continua siendo una realidad, y que sigo manteniendo viva la capacidad de sorpresa cuando el valor más importante que creo debe primar en las relaciones personales, como es la amistad, es traicionado.

Lealtad (que no fidelidad), solidaridad, complicidad, comprensión o connivencia son los factores (no necesariamente en este orden) que considero básicos en cualquier relación y que, sin descartar otros que puedan añadirse, forman un grueso complementario que no puede disgregarse, porque únicamente la suma de todos ellos, como si de una ecuación matemática se tratase, da como resultado que el valor x que es la amistad.

Intentar llegar a esa x, sin alguno de esos elementos, sería como resolver una ecuación de segundo grado sólo con un elemento, lo que llevaría una a una reducción al absurdo sin sentido.

Alguien me decía que el quehacer al que he dedicado la mayor parte de mi vida profesional no puede responder a ese planteamiento personal; que esa escala de valores personal a la que yo coloco en la cúspide la relación personal de amistad, es incompatible con la política; que creer en ello no es práctico por lo utópico y que solo puede llevarme, en muchos casos, al sinsabor de la frustración.

Pero quiero seguir teniendo la capacidad de luchar por mis principios, aunque sea consciente de la utopía que representa el conseguirlos, auto convenciéndome de que la posibles actuaciones que impliquen un ataque injusto a ellos por parte de segundos y puedan traducirse en una práctica frustración personal también sirven para alimentar mi firme resolución a seguir defendiéndolos, porque no dejan de ser un alimento al propio ego que da sentido a mi forma de ser, de la que me enorgullezco.

Dels insults i del π

Si a una persona, en una d’aquelles situacions de confrontació violenta li diuen “trescatorzesetze”, possiblement no entendrà res, i la seva reacció no es traduirà en la resposta que mereixeria un insult d’aquells que, amb “normalitat”, podem rebre quan entrem en un conflicte verbal.

 

Però, què és “trescatorzesetze”? Quin significat te aquesta paraula que és, al meu entendre, el pitjor insult que pot rebre un ésser humà?

Doncs “trescatorzesetze” és el insult dels insults perquè aglutina tots aquells mots malsonants que es poden verbalitzar i que, per una qüestió de forma i d’educació, tant sols es deixen escoltar als mitjans utilitzant la seva traducció al grec.

Ets un fill de “pi”, ets un “pi”, ets una “pi”. Que et titllin de “pi”, o sigui que et diguin que ets un “trescatorzesetze”, en català, o un π, en grec, és dir-te lo pitjor de lo pitjor.

Relleu a la Menta

Com cada any, el Restaurant La Menta de Palamós ha sigut el lloc a on hem anat a celebrar l’efemèride de l’aniversari de noces.

Cap restaurant de Sant Feliu pot envejar aquest establiment però, poder fer un àpat a un lloc proper, sense que cap conegut (o quasi ningú), pugui entorpir les converses íntimes de un matrimoni de 35 anys, és un valor afegit a la qualitat del propi establiment.

Avui, però, l’amo de La Menta ens ha comunicat que ha traspassat el negoci. L’edat no perdona i ja és hora de recollit el premi als molts anys de dedicació.

De veritat espero que els que agafin el relleu facin honor a la qualitat dels menjars amb el que hem gaudit durant aquest temps.

Les noces de corall

És el coral el que està associat als 35 anys de noces. Segons diuen, el material dels regals que es fan (o es feien ja des de l’Edat Mitja) són els que marquen el nom de l’efemèride, des del més fràgil fins el més dur, a mida de que van passant els anys.

Des de l’any (un any) de convivència, representat pel paper, fins els 60 anys que són representats pel diamant.

Però, a diferència del material amb el que està associat la celebració cada aniversari, els 35 anys estan representats per un animal, amb vida pròpia i amb descendència contrastada, perquè el coral està format per petits animals marins que tenen la capacitat de fixar els seus teixits i, malgrat moren, les estructures que van formar es mantenen i continuaran creant estructures, generació tres generació.

Avui 8 de gener de 2012, 35 anys desprès d’aquell 8 de gener de 1977, aquella vida pròpia que vam iniciar la Gloria i el Juanjo, tindrà la seva continuïtat, i les estructures inicials es consolidaran amb estructures de descendència generacional, com si de corall es tractés.

El Nou Pamplona, a Vic

“Canelons de peus de porc amb escalivada de poma”. Això és el que vaig descobrir a la carta del Nou Pamplona, hereu del Can Pamplona al que anava amb el meu pare (fa més 40 anys), a menjar uns “braonets” de xai que encara recordo.

Eren aquells temps que, amb un dos cavalls, els de Barcelona es desplaçaven a la capital d’Osona, Vic, per a passar el dia o, fins i tot, les vacances de Setmana Santa gaudint del Mercat del Ram a la Plaça Major.

I un aprofitava per comprar embotits, per comprar aquells pans de dos quilos al forn de Tona i, en el cas de la meva família, per a gaudir de la gastronomia d’aquell Can Pamplona que ens oferia uns canelons casolans i els esmentats braons rostits.

Han passat més de quaranta anys i si ja no existeix aquella fonda en la que algun any havia passat la Setmana Santa, sí continua existint can Pamplona, ara Nou Pamplona; I si ja no he pogut gaudir d’aquells braonets, sí que he pogut fer-ho d’aquests “Canelons de peus de porc amb escalivada de poma” i d’un plat de “Cap i pota, com la d’abans” que formen part de la carta breu d’un restaurant en el que no fa joc l’indret ni la ubicació amb aquests dos plats.

La demagògia no és el meu fort

Possiblement el to sec que acompanya a un impertinent refredat, adobat per la indignació que l’actuació irresponsablement populista i provocadora d’uns polítics locals que, sense ciència ni consciència, tenen com únic objectiu boicotejar l’acció de Govern, i amb l’afegit d’aquell plaer onanista que tenen alguns regidors per a escoltar-se, fent servir el Ple com a plataforma mediàtica per amagar la seva mediocritat o per a donar a conèixer uns plantejaments minoritàriament respectables, va fer que algun company em traslladés la seva percepció de que la meva intervenció al Ple Municipal va ser massa dura.

Havia d’argumentar el vot en contra de l’equip de govern municipal a una moció que demanava la retallada de l’enllumenat nadalenc; convençut de que qualsevol mesura o element (com poden ser les llums de Nadal) que serveixi per a dinamitzar el comerç de la ciutat és positiva, tan a curt com a mig o llarg termini; i afirmant que les mesures correctores d’estalvi no es poden basar només en l’austeritat.

I vaig fer-ho amb convicció i sense demagògia (qui em coneix sap que la demagògia no és precisament el meu fort); i reconec que em vaig sentir malament quan, en el propi Ple algú em va acusar de demagògic per intentar ridiculitzar l’esmentada moció; i, fins i tot, en una segona ronda d’intervencions, vaig caure en el parany de demanar disculpes assumint la falsedat d’aquestes incertes acusacions.

Però en fred, i desprès d’haver rebut el recolzament a les meves tesis i plantejaments de molts ciutadans i ciutadanes, aquell sentiment d’angoixa que ahir tenia molt interioritzat desprès d’argumentar el perquè no podem minimitzar l’efecte dinamitzador que tenen les llums de Nadal en la xarxa comercial de la ciutat, ha desaparegut pràcticament, i les meves argumentacions prenen el caire positiu amb el que estaven presentades, en defensa dels interessos del conjunt de ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols i amb una actitud conscientment bel•ligerant contra aquells que obvien el necessari corporativisme local.

Perquè crec que a l’àmbit local els polítics locals han de prioritzar els interessos locals i, sempre respectant els seus principis personals i ideològics i una necessària i amplia visió plural, han de deixar de banda interessos partidistes per a donar respostes a la realitat de l’àmbit en el que han estat escollits.