Catalunya: redefinir una normalitat transversal

Van utilitzar la transversalitat com a disfressa perquè el discurs independentista no frenés la participació en la movilització del 15-A, com podria ser el cas dels afiliats als sindicats de classe, i possiblement van aconseguir vèncer algunes reticències, encara que en molta menor mesura del que els convocants esperaven, doncs que una convocatòria transversal aconseguís reunir a 315000 persones, amb prou feines el 4% de la població, crec que és un pobre resultat alhora que preocupant.

Vull pensar que aquesta baixa participació és símptoma inequívoc del criteri objectiu que tenim els catalans, posant de manifest seriosos dubtes sobre la responsabilitat de la situació que patim a Catalunya, com de la poca o nul·la rendibilitat que tenen certes  accions que freguen la incoherència, per no dir el ridícul.

Aquest 15 d'abril, 315000 persones van sortir al carrer a reclamar i exigir el es desbloqueig de la situació política que patim, que es dugui a terme una investidura que permeti conformar el Govern en la Generalitat després del 21-D, que es cohesioni la societat, que es tendeixin ponts, que s'estableixin vies de diàleg, que es respecti la democràcia i que es recuperi el total autogovern amb la inaplicació del 155 de la Constitució.

Lo paradoxal, i jo m'atreviria a qualificar com a ridícul i insultant, és que al costat d'aquestes 315000 persones també estaven els que a les seves mans tenen la possibilitat i la responsabilitat de reconduir aquesta situació, doncs són els polítics independentistes els que l'han provocat, i per tant, els únics que tenen la solució o, com a mínim, els que han de donar el primer pas, si és que realment existeix la voluntat de tornar a una normalitat, que crec també s’ha de redefinir.

Però sospito que no és el diàleg i posterior negociació si cap, l'objectiu real que tenen els convocants de la mobilització i els polítics independentistes, sinó el manteniment de la tensió i la confrontació política i social com a única manera de la seva pròpia supervivència. 

15-A. Transversalidad no, solo independentismo.

Pueden ponerse como quieran, de perfil, de frente, de cúbito supino o de cúbito prono pero hoy, fuere cual fuere el lema de la manifestación, los 315000 asistentes han participado en una movilización que reivindicaba  la independencia de Catalunya, pues a pesar de la pancarta de cabecera “por los derechos y las libertades, por la democracia y la cohesión, os queremos en casa!, lo realmente importante eran las esteladas, los gritos de “Puigdemont President”, “República catalana” y la falsa denuncia de que “hay presos políticos”.

Como si los catalanes que no creemos que una Catalunya independiente dará respuesta a nuestras inquietudes y problemas no fuésemos demócratas, Lo que ocurre es que creemos que el correcto ejercicio de la democracia, se debe basar en el respeto a las pautas y normas de que en democracia nos hemos dotado.

Como si los catalanes que no creemos que una Catalunya independiente dará respuesta a nuestras  inquietudes y problemas no creyésemos en la libertad y en el blindaje de nuestros derechos, defendiéndolos con unas y dientes. Lo que ocurre es que muchos de nosotros nos lo hemos tenido que ganar a pulso y a otros, como decía un gran amigo, “las boinas les han caído puestas”.

Como si los catalanes que no creemos que una Catalunya independiente dará respuesta a nuestras inquietudes y problemas fuésemos los culpables de haber generado fractura política, social y económica. Lo que ocurre es que necesitan culpables para esconder el fracaso y las mentiras de un proceso simplemente fallido.

Hoy los 315000 asistentes a esa manifestación, que es mucha gente, han querido mostrar al mundo sus legítimas reivindicaciones independentistas, y lo han hecho ante más de 47 millones de conciudadanos españoles, más de 7 millones de ellos ciudadanos de Catalunya, y para ello han reclamado que el estado deje a sus líderes en libertad, obviando que es la justicia, el poder judicial y no el político, quien tiene preventivamente presos a estos políticos por sus actos, no por sus ideas.

Quizás lo coherente hubiese sido reclamar con toda la vehemencia posible, como yo hubiese hecho, que la justicia actúe con toda la celeridad del mundo, como medio para evitar prisiones provisionales por acusaciones consideradas injustas. Pero claro, eso propiciaría la posibilidad de que fuesen sentenciados, cuando el objetivo es la impunidad.

Hoy, lamentablemente, los organizadores de esta movilización han minimizado y menospreciado aquel concepto que a muchos nos permitía mantener la esperanza de poder recuperar la normalidad en la convivencia social, anunciando una convocatoria falsamente transversal, -porque transversalidad es el concepto que han prostituido,- simplemente para justificarse y esconder su verdaderas intenciones, que desde luego parecen pasar por el mantenimiento de la confrontación.     

Han vendido esta movilización con el objetivo de “poner en valor la gestión e implementación de sinergias transversales”, que es simplemente no decir nada.

Museu Thyssen/Diputació. Serà fum?

No diu res, però és d’aquelles frases grandiloqüents que deixen bocabadats als qui l’escolten, i plens de satisfacció als polítics que la diuen, encara que ni uns ni els altres podrien explicar el que vol dir.

“Posarem en valor la gestió i implementació de sinèrgies transversals”

Per fer-ho senzill, aquesta afirmació representa la justificació d’un possible incompliment d’una promesa política de futur.

A això em sonava el suport que la Diputació de Girona es comprometia a donar al futur museu Thyssen de Sant Feliu, sense quantificar ni documentar res, ni aclarir realment com seria aquesta col·laboració.

Si parlem d’aportació econòmica cal preguntar-se quant i cóm, doncs el que interessa i és necessari no és a la construcció, que també, sinó a la gestió del museu durant 20 anys.

Per posar un paral·lelisme, això és com comprar-se un Ferrari. Possiblement aconseguir adquirir-lo no sigui molt complicat, el que és realment costós és mantenir-lo.

Construir el museu de 6 milions d’euros pot ser senzill, i qualsevol aportació aliena como pot ser l’hipotètica inversió de la Diputació és important, però lo realment és vital és el després de la inauguració, o sigui, el manteniment.

L’experiència ens indica que tot compromís econòmic que no sigui referendat pel corresponent document pressupostari quasi es podria considerar com de paper mullat, de la mateixa manera que l’experiència també ens indica que són capaços de perdre una aportació de molta milions d’euros per aquesta mateixa finalitat, com va succeir al 2010, i tal com demostren els detalls que adjunto corresponents als Pressupostos Generals de l’Estat.

Només podem estar expectants.

En festivo también se enferma

Quiero romper una lanza a favor de los profesionales de la Sanidad Pública de Catalunya pues estoy convencido, y este fin de semana he tenido oportunidad de corroborarlo, de que las deficiencias del sistema de salud no son achacables al personal, sino a la falta de personal que permita cubrir las atenciones que precisan los usuarios, que es cuestión muy diferente.

Sábado 7 a las 11 horas. Hospital Josep Trueta de Girona, centro hospitalario de referencia de la provincia. Tras una derivación desde el CAP de Sant Feliu de Guíxols a las 9 horas aproximadamente, con traslado en vehículo particular, se le comunica al paciente que deberá trasladado al Hospital de la Valle Hebrón de Barcelona.

La surrealista razón es que el especialista que debe atender al paciente y practicarle una intervención de urgencia solo atiende dos días por semana. Es de suponer que si en el Trueta no hay médico especialista, tampoco debe haberlo en alguno de los hospitales cercanos; o sea que en todo Girona no hay esa especialidad.

Para trasladar al paciente al Valle Hebrón se debe esperar una ambulancia que venga de Barcelona. A las 21 horas, después de 12 horas, aparece el transporte sanitario.

Llegada a Barcelona sobre las 23 horas. El especialista de urgencias, vista la gravedad de la situación decide operar esa misma noche, pero debe desistir y programar la intervención al día siguiente. La razón obedece “simplemente” a que este centro hospitalario Valle Hebrón, referente en todo Catalunya, esa noche solo puede disponer de 2 quirófanos que en este momento están ocupados.

Programación a las 9 horas del domingo 8, aparece el equipo de cirugía a las 10, y el paciente en camilla, junto a sus familiares y el correspondiente celador toman el camino del bloque de cirugía situado en otro lejano punto del hospital.

Atención exquisita de la cirujana, así como de los técnicos y enfermeros, no tanto del celador que aunque educado debería estar cabreado por el slalom que “conduciendo la camilla” hacía sorteando porta bandejas de comida que ocupaban los pasillos sin que nadie las apartara, como también montones de camillas destartaladas que supongo esperaban ser arregladas.

Con desgana, pero con educación, indica a los familiares una sala de espera diciendo aquello de que “ya les avisarán”.

Una, dos, tres horas sin ninguna noticia elevan la tensión, más aún cuando la cirujana nos había informado que la intervención era delicada aunque breve si no había complicaciones.

La casualidad hace que descubramos que la sala donde el celador nos había ubicado no era en la que debíamos esperar.

Lo curioso es que en esa sala de espera de cirugía, toda la información se hace a través de “plasma”, pero sin nadie con quien interactuar para que expliquen como interpretar esa información codificada,  pues los muchos interfonos y ventanillas de información permanecen cerradas a cal y canto.

De nuevo la buena atención del personal sanitario, que a pesar de no ser el ámbito asistencial de su responsabilidad investigan donde se encuentra el paciente, y nos indican cómo llegar al lugar donde está atendido, ya hace casi dos horas.

Tal y como yo recordaba, el Valle Hebrón era un hospital donde las visitas estaban controladísimas, y pasearse por el centro sin ningún control era prácticamente imposible.

Pues bien, en busca del paciente perdido, los familiares pudieron recorrer gran parte del hospital sin nadie que les saliese al paso, entrando en despachos de médicos, en salas de atención, en urgencias, en quirófanos y hasta elevando la voz pidiendo que “alguien contestase”.

Uno podría decir que bien está lo que bien acaba, pues el paciente localizado y la incidencia de salud aparentemente sido superada, pero el acabar bien no significa que esté bien, como lo demuestra el hecho de que sólo hace falta ir a la cafetería del hospital y hacer un comentario sobre la asistencia, y las voces se unen para denunciar infinidad de quejas similares.

La experiencia de este fin de semana me ha permitido llegar a dos conclusiones:

Salvo alguna excepción, los profesionales de la sanidad son eso, profesionales, y son ellos los que mantienen la imagen de la sanidad pública catalana, porque el problema no es el personal, sino la falta de personal.

El sistema ha olvidado que las urgencias sanitarias no se rigen por ninguna norma que prohíba ponerse enfermo en fin de semana o festivos.

SFG. El Govern ni creu ni entén la Policia Local

Si al 2017 ja va ser sorprenent -per no qualificar-ho d'indignant-, que eliminessin del calendari oficial de la ciutat el 8 de març com a Dia de la Policia Local, aquest 2018 ja s'han traspassat tots els límits doncs no tan sols han canviat la festivitat per segon any consecutiu, sinó que l’han “amagada”, reduint-la a un mer acte endogàmic i impedint que els ciutadans i ciutadanes poguéssim celebrar el 129 aniversari de la seva fundació juntament amb els integrants d'aquest cos.

El motiu és òbviament polític, com reconeix l'Alcalde des del mateix moment que afirma que no ho és (Excusatio non petita, accusatio manifesta), al negar que convertir la celebració en un acte intern es degui a un boicot contra la Policia Nacional i la Guàrdia Civil pels fets de l'1 d'octubre.

Han furtat als agents del cos de la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols, amb aquesta decisió, la possibilitat de mostrar el seu compromís de servei amb la ciutadania, alhora que han impedit als ciutadans que puguem demostrar l'orgull connivent que mantenim amb la nostra policia.

Han posat en perill la necessària complicitat corporativa que ha d'existir entre els cossos policials, que és d'un valor incalculable i necessari en benefici de la seguretat de la població.

Han menyspreat la col·laboració entre Policia Local, Mossos, Policia Nacional, Guàrdia Civil, Protecció Civil, Bombers, Creu Roja, …, i que solament la professionalitat i conscienciació dels integrants dels diferents cossos pot mantenir.

Han tret importància als mèrits d'algunes actuacions mereixedores d'atenció especial, fent que solament els propis agents i comandaments assisteixin a la imposició dels seus propis reconeixements i medalles.

Han oblidat a consciència que també hi ha hagut civils i professionals que han merescut esments per la seva col·laboració amb la Policia Local.

Però és que a més es permeten el luxe d'intentar treure protagonisme a la tasca  policial, “oblidant torticerament” que no era el dia dels polítics locals sinó de la Policia Local,  recordant als assistents, que no eren més que els integrants del propi cos, els diners que han invertit, com si d'un favor es tractés i no d'una obligació.

Perquè la inversió en armilles antibales ha estat gràcies a la pressió dels propis policies per salvaguardar la seva seguretat, que també és la seguretat dels ciutadans, i que hauria d'haver estat molt més àgil per una qüestió de prevenció.

Perquè la inversió en armes llargues, que és una millora substancial, s'ha realitzat per l'argumentació i raonament dels professionals i tècnics, no dels polítics.

Perquè la inversió en el canvi d'armes curtes és motivada per una qüestió de modernització i desgast.

Perquè la inversió en vehicles es deu al fet que el contracte dels anteriors havia finalitzat.

En canvi no parlen d’inversió en efectius, perquè no l'han fet, sent aquesta una acció necessària i urgent en una plantilla delmada i cada cop amb una piràmide d'edat més complicada de cara al futur.

Reconèixer, això sí, la instal·lació d'aquestes 14 càmeres de seguretat, que sí milloraran substancialment la seguretat integral de part del municipi.

Ahir el Govern Municipal, amb aquest acte que ridículament descriuen com a íntim i familiar, va demostrar “no entendre ni creure” en la seva policia, la qual cosa és el símptoma de recurrent irresponsabilitat política que únicament ha estat, és i serà contrarestat per l'exquisida professionalitat dels components de la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols.

Museu Málaga Vs. Museu Sant Feliu

Soc partidari de la construcció del museu Thyssen a Sant Feliu, doncs crec que seria un dels vèrtexs d’aquell triangle artístic format per l’oferta museística de Barcelona capital i el museu Dalí de Figueres.

Cap ciutat desaprofitaria l’oportunitat de gestionar un element de promoció com aquest, doncs seria un suïcidi econòmic i social des de qualsevol àmbit que s’analitzi, el que fa que sigui un projecte irrenunciable.

Ara, dit això afirmar que no m’agrada com s’està projectant a Sant Feliu aquesta infraestructura cultural, doncs la seva prevista ubicació de nova construcció posa en perill el patrimoni cultural de la ciutat, com és el Monestir, però sobretot per la poca transparència del propi projecte, doncs ni han fet públic aquell mediàtic acord amb la baronessa sobre la cessió de les llavors 400 obres, ara ja només 133; i perquè aparentment no hi ha cap planificació per a gestionar el museu un cop construït , doncs ni el finançament per manteniment i consolidació està lligat, com seria lo mínim que es podria exigir per a posar en marxa una empresa com aquesta.

Només faltava ara el comunicat que el Govern Municipal de Sant Feliu ha fet sobre la seva visita tutísitic-institucional a Málaga, amb el propòsit d’emmirallar-se i fer realitat el “nostre museu Thyssen” a imatge d’aquesta ciutat de la Costa del Sol, qüestió que ajuda a créixer les sospites de que la foscor que acompanya al projecte són fruit de la manca d’un simple però imprescindible criteri  realista.

Moltes opinions personals i col·lectives de molts ciutadans i ciutadanes des de que el Govern Municipal va fer públiques les seves intencions, encara que malauradament cap ha sorgit d’una iniciativa d'una participació impulsada per l’Ajuntament, prova indiscutible que cap d’aquestes opinions  han sigut escoltades; però això no treu que continuem manifestant el que creiem oportú, traslladant al conjunt de la ciutadania el neguit que en pot envair -com és el meu cas-, al veure i escoltar com des de l’Ajuntament parlen amb una preocupant frivolitat d’una obra que ens hipotecarà per 20 anys.

Si el Govern Municipal vol que ens emmirallem amb Màlaga, fem-ho i comparem, amb l’objectiu de tenir informació i poder treure conclusions:

Estem parlant d’una ciutat de 570.000 habitants

Amb un pressupost municipal de 596 milions d’euros

Que rep 1.300.000 turistes l’any, el que garanteix un flux potencial de visitants als centres museístics, i que posa disposició 13.500 places hoteleres.

I parlem del museu Thyssen a Málaga, que 157.000 persones visiten les 285 obres exposades.

Una infraestructura que es gestiona amb un pressupost de 3.500.000 euros l’any, aportant l’Ajuntament 2.100.000 euros, dels que 1.145.000 euros estan destinats a personal.

Aquestes dades, coneixent les de Sant Feliu, crec que permeten fer dues afirmacions:

Una, que en aquest tema és impossible fer cap “emmirallament” objectiu amb Málaga.

Y dos, que la sostenibilitat de la inversió en el museu Thyssen de Sant Feliu passa ineludiblement per la gestió, i aquesta s’ha de garantir des la participació d’iniciativa privada o pública externa a les arques municipals, el que hauria d’obligar al Govern Municipal a abandonar la xuleria, i que els fa afirmar alegrement que podem mantenir-ho nosaltres sols com a ciutat.

SFG. Demanaran disculpes i rectificaran? Aquesta és la qüestió

Com a mínim mereix una rectificació i fins i tot s’haurien de demanar disculpes, doncs podria considerar-se una mostra de menyspreu a tots aquells que el 27 d’agost de 2009, després de moltes reunions entre els Representants legals dels Treballadors, tècnics i representants d’aquell Equip de Govern, i en compliment de la Llei 7/2007 de 12 d’abril i del Conveni Col·lectiu vigent signat al 2008, van portar al Ple l’aprovació de la Comissió d’Igualtat de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.

Però vull pensar que va ser simplement manca d’informació, i no una manifestació conscient feta per la Regidora responsable de Personal de l’Ajuntament de Sant Feliu al Ple Municipal, doncs aprovar el Pla d’Igualtat Intern de l’Entitat basant-se en una falsedat és, seria treure-li legitimitat i credibilitat.

Afirmar, com va fer ahir la Regidora, que des de l’entrada en vigor de la Llei al 2007 no s’havia fet res per aprovar un Pla d’Igualtat és simplement una fal·làcia (repeteixo que vull pensar que feta per manca d’informació i/o de comunicació entre l’Equip de Govern), doncs alguns regidors, entre ells l’Alcalde, formaven part del Govern al 2009, com també formaven part del Consistori alguns dels regidors de l’oposició avui, i que per responsabilitat van aprovar aquell 1er. Pla d’Igualtat,  que vaig tenir l’honor de liderar i defensar políticament.

Però ahir, en el decurs del Ple Municipal, cap d’aquests regidors/es va rectificar a la Regidora, i això que el Ple Municipal del 2016 va aprovar “La creació d’una NOVA comissió d’igualtat de caràcter mixt (administració i sindicats ...” que emanava, segons certificat signat pel propi Alcalde el 27 de maig de 2016, del conveni col·lectiu/pacte aprovat el 30 d’octubre de 2014, i que vull recordar no va tenir el suport del grup que avui encapçala el Govern Municipal.