Al Port de Sant Feliu a remullar el cuc

Va ser al 1986 que el llavors President de l’Autoritat Portuària de Barcelona, en Josep Munné, aprofitant el impuls de la proclamació de la Ciutat Comtal com a seu dels Jocs Olímpics de 1992 i del protagonisme que tindria la infraestructura portuària en aquest esdeveniment, ens va traslladar la idea de que teniem l’oportunitat el moment d’afrontar els canvis necessaris per a que el port de Barcelona s’integrés en la vida dels veïns, més enllà del clàsic “rompeolas i golondrinas”.

I com sempre dic quan “explico el port” a les associacions empresarials, va ser en aquell moment quan va començar una complexa transformació, eliminant totes les possibles barreres visuals i físiques que obligarien a port i ciutat a mirar-se cara a cara, i creant un “port ciutadà” que permetria accedir  a una major superfície a la vora del moll i al mirall d’aigua, que són els elements bàsics per a que els veïns el puguin considerar com un indret més de la ciutat.

Salvant les distàncies i complexitats operatives, els barcelonins podrien accedir al seu port, de la mateixa manera que era possible fer-ho també a la resta de poblacions amb instal·lació portuària de més petita dimensió.

Però si la ciutat de Barcelona integrava com actiu la seva sortida al mar, hi ha altres poblacions costaneres que han anat renunciant al valor ciutadà natural que sempre havia representat la làmina d’aigua, impulsant la creació d’impediments físics que impedeixen, de manera artificial, gaudir d’una propietat col·lectiva com és el port.

Sant Feliu n’és un clar exemple, doncs l’activitat més senzilla que un ciutadà de peu pot fer al port, com és el passeig a la vora del moll i mirar encuriosit allò que es mou a l’aigua, ara queda reduïda a la seva mínima expressió i només són les petites o mitjanes embarcacions esportives les que monopolitzen la visual però que, amb tanta massificació, es dilueixen entre elles mateixes i ja ni aixequen sana o insana enveja.

El port era un recurs per a suplir un dia gris de platja o per a passar la tarda d’un festiu, formant part de l’anecdotari de la ciutat la imatge dels pares o avis “remullant el cuc”, en un infructuós intent per a que els fills o nets aprenguessin cóm preparar l’ham amb aquells anèlids americans que havíem comprat a la Dorada, i que aixecaven l’alegria dels nens quan feien picar un despistat “burret”, que ineludiblement acabava a la galleda amb aigua que teníem preparada a l’ombra d’un noray.

Com també queda lluny en el record veure de prop l’arribada de les barques de pesca i la descàrrega de les captures, per a després viure la subhasta del peix a la Llotja de Pescadors, ara d’accés restringit, el que ens ha fet renunciar a l’atractiu turístic que representava i pot representar aquesta activitat professional.

Però el port de Sant Feliu era, sobretot, un punt de trobada agradable per a residents i visitants; segur que molts de nosaltres som coneixedors de relacions personals que s’han creat o consolidat a l’ombra del port, el que també s’ha considerar com un actiu de la ciutat. 

Malauradament ara, avui, l’han convertit en un espai delimitat, antipàtic i d’ús exclusiu, que   genera poca empatia.

I no dic que aquest model, basat en la quasi total concessió administrativa del domini públic portuari a tercers, sigui positiu per a dinamitzar econòmicament la ciutat, però penso que s’ha de respectar un cert equilibri, entre tots els interessos, i que ara no existeix

Per això ara m’atreveixo a afirmar que, de manera constatada i per això inqüestionable, ens han fet renunciar a un dels valors que tenia Sant Feliu de Guíxols i que hauria de recuperar de manera imminent, com és el nostre port.

SFG. Mal ús de l’exercici democràtic

No sé si la sessió del Ple Municipal de Sant Feliu de Guíxols on es va aprovar el recolzament de la ciutat al “referèmdum de l’1-O” és un reflex general de la societat catalana, però si ho és (que penso s’apropa molt) em prenc la llicència de corroborar que tota aquesta situació que estem patint a Catalunya no va de democràcia, sinó que en tot cas, va d’abús i  mal ús que s’està fent de l’exercici de la democràcia, un dret que tant va contar de conquerir.

No puc deixar de fer la comparativa d’aquella democràcia orgànica que ens van obligar a gaudir sense llibertat durant 40 anys, però que en realitat era l’exercici de la democràcia per “òrgans”.

Des de la fredor de les xifres:

Ahir 18 ciutadans, circumstancialment regidors, prenen la decisió de posicionar a 22.000 ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols  a favor d’un referèndum no autoritzat.

Això vol dir que un 0,081 % de ciutadans han decidit fent-se còmplices d’una il·legalitat. Democràcia i respecte a les majories?  

Si entenem que només dos dels partits polítics que van participar en els darrers comicis electorals municipals del 2015, es van declarar implícitament partidaris del que ara s’anomena procés, la decisió col·legiada respecta la voluntat de 1605 ciutadans, el que representa un 10,75 % dels votants, o un 7,29 % de la ciutadania. Democràcia i respecte a les majories?  

I si atenem a les dades globals de representació dels resultats electorals locals 2015, el 40,69 % del ciutadans i ciutadanes van recolzar opcions que “ara” s’han declarat clarament independentistes, posició que no portaven explícitament en el seu programa electoral. Democràcia i respecte a les majories?

Mariano y Carlos. Hablar de qué y para qué?

Mucho me temo que va a ser un diálogo de sordos. Peor aún, creo que ni va a producirse el deseado diálogo, pues los posicionamientos iniciales que posibilitarían una negociación ya son completamente antagónicos, y solo  una ”puesta del contador a cero” permitiría atisbar una solución del problema con cierta esperanza.

Ambas partes son conscientes que el litigio no está en la celebración de un referéndum para mejorar el encaje de Catalunya con el resto de España, - en esto seguro que podrían alcanzar un acuerdo negociado-, pues Mariano y Carlos saben que su mayor diferencia radica en la autodeterminación como calificativo del mencionado referéndum, que es el instrumento para poder alcanzar la independencia de Catalunya, y que es el verdadero objetivo de uno y que el otro intentará frenar con contundencia.

Pero si la independencia de Catalunya no es negociable por ninguna de las partes, ¿de qué van a hablar Mariano y Carlos para zanjar sus diferencias, y que un acuerdo permita que vuelva a imperar la convivencia? ¿Qué necesidad tienen de participar en una mesa de diálogo si no pueden hablar de lo único que les interesa negociar?

Y a este estado de confrontación, donde los ciudadanos hemos dejado de ser la prioridad a salvaguardar convirtiéndonos en un arma arrojadiza, se apuntan al carro aquellos que han hecho del postureo su manual de actuación,  y que ahora apuestan por entablar conversaciones para negociar sobre un referéndum para la independencia, que es aquello sobre lo que ni uno ni otro pueden negociar, alimentando así el conflicto y dificultando posibles salidas, lo que lleva irremediablemente a Mariano y a Carlos a la casilla de salida, ¿hablar de qué y para qué?

No sé si Mariano y Carlos pueden hacerlo peor, sinceramente creo que no, pero sí que podrían hacer una aportación de valor incalculable para eliminar obstáculos, pues habiéndose convertido en la mayor parte del problema y no de la solución, deberían apartarse y dejar paso a aquellos que puedan tener voluntad de buscar vías de diálogo, que espero aún queden entre las filas de cada uno.

SFGuíxols no és Fuenteovejuna

Als 21 regidors de Sant Feliu de Guíxols

Amb tota probabilitat el Ple de l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols aprovarà una moció donant "el ple suport al Referèndum que ha convocat el Govern de la Generalitat de Catalunya per a proper dia 1 d'octubre de 2017”

Aquest acte implica que 21 veïns de la ciutat, circumstancialment regidors, prendran una decisió en nom de 22.000 ciutadans, col•locant-nos en una situació d'il•legalitat, tal com publica el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i tal com indica el Secretari Municipal.

Només se m'ocorren dues possibles raons perquè vostès ens converteixin en còmplices d'aquesta il•legal decisió.

O bé volen traslladar el discurs que els 22.000 ciutadans de Sant Feliu de Guíxols som partidaris d'un Referèndum d'Autodeterminació, afirmació radicalment falsa.

O bé volen usar com atenuant, davant possibles conseqüències judicials que puguin tenir les seves hipotètiques actuacions il•legals, que com en Fuenteovejuna, 22.000 ciutadans som còmplices del que vostès decideixin fer, quelcom que també és radicalment falsa.

Mirin per on ho mirin vostès no estan legitimats, ni ètica ni sobre la base de qualsevol majoria política que puguin al•legar, per a prendre aquesta resolució en nom de la ciutadania, fent un ús espuri del màxim òrgan de representació en una població com és el Ple Municipal, oblidant que una vegada jurat o promès el seu càrrec al juny de 2015, la seva responsabilitat és amb tots els ciutadans, no solament amb els quals els van atorgar el seu vot.

Pensin que si al seu programa electoral, pel qual els ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols els vam concedir l'honor de ser els nostres representants, haguessin vostès plantejat el Dret a l'Autodeterminació com un dels seus compromisos o reivindicacions, molt possiblement la composició d'aquest Ple Municipal ara seria molt diferent.

Per tot això els prego que si vostès desitgen sumar-se a la iniciativa d'aquesta moció ho facin a títol individual, i evitin fer-ho en nom de tots el guixolencs abusant del Ple Municipal.

El idioma no pot impedir la comunicació

Quan avui una senyora m’ha increpat amb cara de fàstic assenyalant amb el dit la meva ma, casi deixo caure a terra la premsa que portava i que estava a punt de pagar, tot i pensant que els diaris podien estar ocupats per algun element estrany que podia posar en perill la meva integritat física.

He quedat descansat quan he pogut entendre que la raó del indignat balbuceig no era preocupació per mi, sinó perquè la publicació que he comprat avui juntament amb el Diari de Girona, era de tirada nacional en edició castellana.

Fixant la seva mirada en la meva ma i en els diaris, la senyora clavat després els seus ulls en els meus, i amb una duresa inusitada, i entre allò que podia ser una exclamació i/o una interrogació m’ha llençat aquell, “com un català pot comprar un diari en espanyol (!?)”.

La veritat és que he hagut de mirar la meva compra, doncs normalment em fixo en la capçalera o el logotip i no en els titulars -m’és ben igual si un diari està escrit en castellà o en català, avui tots dos idiomes espanyols-, i efectivament estava redactat en la llengua de Cervantes, que sincerament no crec que fos un escriptor català, tal i  com afirmen alguns il·luminats que ara es dediquen a reescriure la història.

Reconec que si després de llegir un diari em preguntessin de sobte en quin idioma estava redactat, tindria seriosos problemes en donar una resposta, doncs tant el català com el castellà són les meves llengües maternes i les naturals vies de comunicació que utilitzo habitualment.

I això li he dit a la senyora amb tota l’educació del món, afegint que lo important és entendre’ns respectant el idioma de cadascú. Xarnego, botifler i traïdor (que jo crec que és la traducció de botifler), acompanyat d’un “et queden quatre dies per a ser expulsat de casa nostra”, han sigut les seves paraules abans de marxar traient foc pels queixals, deixant-me avergonyit i atònit, però acompanyat de la mirada comprensiva d’algun ciutadà present.

No anem pas bé si convertim el idioma en un instrument per a dificultar la comunicació!

A Catalunya s'ha de crear un nou context

Podem afirmar amb orgull que Catalunya és capdavantera i referent d’Espanya en molts àmbits i, tal com alguns diuen, Catalunya és motor d’Espanya social i econòmicament, i per això, en el context actual, Espanya té una gran dependència de Catalunya per a continuar consolidant el seu creixement. 

Però si és cert que Catalunya avui genera dependència a Espanya i actua com motor, un hauria de tocar amb el peus a terra i preguntar-se de qui seria capdavantera si fos un país independent, doncs si és referent d’Espanya és simplement perquè és part d’Espanya en el context actual.

A mi m’agrada posar com exemple la particular situació geogràfica de Catalunya i l’activitat industrial, preguntant-me en primer lloc si aquestes industries ubicades a Catalunya, o amb intenció de fer-ho, ho fan a Catalunya perquè sí, o ho fan a Catalunya perquè és part d’Espanya?

I aquí no val dir que no passa res, i que el context econòmic i social no té importància, al·legant  que cap empresa renunciarà a un mercat de 7.500.000 de consumidors. Clar que algú obvia  que a l’altra part de la futura frontera Catalunya-Espanya hi ha un mercat de 41 milions de persones, al que les empreses ubicades a Catalunya hauran d’exportar els seus productes, amb el que això representa de costos afegits. No és lògic pensar que hi haurà deslocalització empresarial?

Catalunya té una importància estratègica perquè és un pas quasi natural entre Espanya i la resta d’Europa, però no podem oblidar que Espanya és el pas obligat entre Àfrica i Europa. Si Catalunya no fos part d’Espanya, es podrien habilitar vies alternatives Europa-Àfrica per evitar un país com Catalunya, que no formarà part de la UE?

Si parlem d’infraestructures ferroviàries, Canfranc és alternativa? Sembla que sí, i aixòt permet arribar a la conclusió, doncs està dins de la lògica, que malgrat ser el Corredor de la Mediterrània la solució més senzilla, Espanya no volgués invertir un euro en un país estranger com seria Catalunya, i optés per una via diferent.

Serien un problema les connexions viàries per carretera? Avui en dia les distàncies són importants, encara que tots hem de ser conscients que ja no són un element dissuasori de mobilitat. Si ja des de Catalunya ens queixem de les autopistes catalanes , per exemple, i en canvi el Govern de la Generalitat ens diu que serà impossible treure els peatges, em sembla que el flux de trànsit a Catalunya pot arribar a baixar ostensiblement.

I els aeroports? Catalunya té 4 aeroports comercials en una superfícies relativament petita, i que no només es nodreixen de passatgers amb origen o destí final a ciutats catalanes. Incidiria la competència amb aeroports també molt propers, per exemple Saragossa? Fins i tot no hi hauria interès en revifar el fins ara nyap de l’Aeroport de Castelló.

Si parlem d’instal·lacions portuàries, essent lògic que hi hagin empreses que optin per deslocalitzar-se  tal i com ha anunciat la patronal, es pot preveure que el hinterland dels ports de Barcelona i Tarragona es redueixi en benefici de ports com València o Castelló?

La disjuntiva no pot ser una altra, o negociar crear un context polític, econòmic i social que permeti una Catalunya motor i referent d’Espanya, per ser part d’Espanya, o una Catalunya ancorada en ella mateixa que trigarà molt a tornar a ser “rica i plena”

La pela convierte a independentistas en secesionistas

Iba de independencia (va de independencia), no de democracia, aunque el intento fuese (es) justificar cualquier acción unilateral argumentando una vulneración del ejercicio democrático a opinar (decidir), utilizando de manera sesgada el derecho internacional a la autodeterminación (que no cabe en este caso).

No iba (no va) de democracia, porque no puede haber democracia cuando las reglas del ejercicio del derecho las cambia el convocante a beneficio del resultado que le interesa y que por ese mismo motivo, es un resultado que ya está cantado.

Pero si no iba de democracia, -pues ese derecho a decidir era una burda maniobra que perseguía (persigue) como único objetivo la declaración de independencia-, ahora sí que el reivindicado derecho a la autodeterminación (decidir) pasa a un segundo plano y pierde su importancia, pues las últimas decisiones del Govern de la Generalitat únicamente se las puede encuadrar en el secesionismo, y la secesión sólo la deciden los políticos sin ponerla a votación, pues la gravedad de las consecuencias, que solo sufriría la ciudadanía, muy posiblemente haría que la acción fuese rechazada democráticamente.

Ahora de manera inconsciente (que yo creo que consciente), los líderes de este llamado movimiento independentista han añadido el vil metal como nuevo elemento efectivo de desencuentro, negándose a que el Gobierno pueda ejercer su deber de control del erario público de los entes del Estado, de los que también la Generalitat forma parte, lo que obliga al Gobierno central a legitimar cualquier actuación para preservar su derecho a ejercer su propia obligación.

Hasta ahora, todo se jugaba en un gran tablero de ajedrez, en una partida que difícilmente iba a quedar en tablas. Los jaques se sucedían, pero el mate no llegaba. Hasta creo que a ambas partes les interesaba que el tiempo corriese. Que vale o no si ley del referéndum, que si ley de transitoriedad, que si Tribunal Constitucional, que si querellas, que si fiscales, que si recursos, que si interpretaciones, que si…; pero ahora ya hay una acción definitoria y decisiva.

La pela es la pela decimos en Catalunya, frase que ahora también puede hacer suya el Gobierno del Estado, pues utilizando ese mismo principio interviene esas pelas que, aunque disguste a los independentistas, es capital de todos, partidarios o no de la independencia.

¡Que malos son estos españoles que nos intervienen el dinero!, se quejan los próceres independentistas, pero obvian decir que ellos son simplemente gestores de un dinero que es de todos los catalanes, que su obligación es la de gestionarlo de acuerdo con la legislación vigente, pero que pertenece al Estado la responsabilidad de controlar que la Generalitat lo gestione correctamente.

Si antes las declaraciones del Govern de la Generalitat implicaban una Declaración Unilateral de Independencia implícita, la negativa a rendir cuentas sobre el dinero ya es una Declaración Universal de Independencia de facto, lo que es simplemente secesión, y que puede legitimar Gobierno del Estado a actuar en consecuencia.

Y como ciudadano de a pie, me pregunto cuales serán esas consecuencias que van a provocar y que ineludiblemente vamos a sufrir todos, porque creo que esta tamaña insensatez que representa que el Govern de la Generalitat se haya declarado secesionista justifica cualquier actuación que decida el Gobierno del Estado para anularla.

¡Y eso sobrepasa la línea del temor para comenzar a dar miedo!