divendres, 25 de maig de 2018

Noves eleccions


No m’agraden les mocions de censura doncs malgrat ser lícites, que no vol dir legítimes, responen als tacticismes dels partits polítics per assolir el poder que les urnes no els hi van atorgar.

A més a més l’exercici de la política està tan perillosament desprestigiat, que no ens podem permetre el luxe de contribuir a consolidar la desafecció creixent que patim, que és el que faran si ens furtem a la ciutadania el dret a expressar la nostra voluntat.

Entenc que si els partits polítics decideixen tirar endavant una moció de censura per a fer caure el Govern de Mariano Rajoy, ha de ser per raons objectives de les seves nefastes polítiques i no sota la justificació de la molt coneguda corrupció de molts dirigents del PP, que després de la sentència d’ahir sobre el cas Gürtel, sembla que ens vingui de nou.

Crec que en aquest moment, la responsabilitat i el sentit comú d’en Mariano Rajoy seria convocar noves eleccions, però estic convençut que això és simplement un desig utòpic d’un, jo, que continua creien en les moltes dosi que d’utopia ha de tenir l’exercici de la política.

Per això una possible moció de censura hauria de venir acompanyada pel compromís d’una convocatòria de noves eleccions generals de manera immediata, doncs l’objectiu ha de ser canviar radicalment les polítiques, sense oblidar que per fer-ne efectives de noves, un nou govern necessita l’aval explícit de la ciutadania, i això només es pot aconseguir amb una nova convocatòria electoral, amb candidates i candidats també nous.


dijous, 24 de maig de 2018

La palabra, un arma de futuro


Aún a riesgo de ser insultado y vilipendiado, no me quedaré callado como un mero espectador, y continuaré provocando el debate que permita confrontar ideas y opiniones desde el sano diálogo, pues siendo cierto que las palabras pueden ser un arma letal no dejan de estar cargadas de futuro, tal y como decía Celaya de la poesía.

Porque  aunque la visión particular de futuro se corresponda con nuestro presente o nuestro pasado, siempre aspiraremos a que se convierta en ese futuro que estamos condenados a compartir, y merece la pena que hagamos todos los esfuerzos posibles para diseñarlo.

Ya hemos dilapidado demasiado tiempo, pues la complacencia contemplativa por miedo, comodidad o complejo de unos,  y la interpretación de aquiescencia a sus planteamientos que de esa actitud han hecho los otros, ha provocado un relato endogámico y monótono al que todos hacen oídos sordos, y que no puede ser la base sobre la que reconstruir nuestra obligada convivencia.   

Ahora nos toca actuar a los ciudadanos y ciudadanas, apartando y relegando con energía a aquellos que aparentemente apuestan por el diálogo, pero que en realidad solo quieren utilizar la palabra como arma para poner en valor las discrepancias.

Apelando de nuevo a la poesía de Gabriel Celaya.

"Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan (mos)
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo".


dimecres, 23 de maig de 2018

El espacio público no es de nadie


Defienden aquellos que quieren utilizarlo como si de una propiedad privada se tratase, que el espacio público es de todos, legitimando cualquier actuación o acción que allí se quiera llevar a cabo, sin importar que el vecino también lo considere de su propiedad y que del mismo modo, crea que puede hacer en él lo que desee.

De manera constatada, esto está provocando cada vez más frecuentes situaciones conflictivas en unos espacios calificados como públicos, pues confluyendo intereses diversos -algunos totalmente contrapuestos-, y desde un mal entendido ejercicio de la libertad en una supuesta propiedad compartida, es irremediable que se llegue a la confrontación personal.

Si los ciudadanos y ciudadanas llegamos a entender que los lugares públicos no son de nuestra propiedad, sino que simplemente tenemos el dominio y que cualquiera puede circular por ellos respetando el fin para el que fueron creados, podremos concluir que son puntos de encuentro de la población donde todos deben sentirse cómodos, y no espacios para poner de relieve las diferencias.

Hoy parques, jardines, carreteras, calles, edificios públicos y últimamente playas, son espacios públicos ocupados por simbología representativa de una legítima reivindicación política, pero donde los impulsores de esas acciones no entienden que son simplemente usufructuarios junto con el resto de la ciudadanía, en absoluto propietarios, pues los espacios públicos no son propiedad de nadie.

Sería injusto obviar el protagonismo que tienen las administraciones responsables de gestionar y mantener los espacios públicos, que manteniendo una actitud política de pasividad manifiesta que junto a la tolerancia silenciosa demuestra complicidad punible, eluden velar por potenciar el respeto a las reglas convivencia, cerrando los ojos a situaciones que por acción/reacción pueden provocar violencia gratuita.



diumenge, 20 de maig de 2018

Govern d’en Torra: mofa i escarni a les dones


Deia el periodista Albert Soler, en un article publicat al Diari de Girona, que l’Elsa Artadi sembla haver caigut en política directament desembarcada d´un veler d’una regata, i veient la seva actitud prèvia a l’anunci que ha fet en Torra sobre la composició del seu Govern, té raó.

I no només per, com diu en Soler, la “pinta que gasta” -cabellera rossa al vent tipus anunci Pantener i riure simpàtic de premsa groga-, sinó perquè és conscient de ser el centre d'atenció i vol continuar sent-lo en aquest executiu del que forma part, al més fidel estil del pijerio que es donava fita en les festes posteriors a les esmentades regates, on les poques dones participants es convertien en centre d’atenció. I si només hi havia una, millor.

Fins i tot m’atreviria a afirmar que l’Artadi és l’artífex del Govern d’en Torra o que ha tingut la màxima incidència per decidir que figurin només tres dones entre catorze persones, en clara actitud de mofa i escarni d’en Torra i el seu Govern a la participació femenina.

El que dos d’aquestes conselleres sigui l’aposta paritària d’ERC i l’Elsa Artadi sigui l’única aportació femenina del grup d’en Puigdemont, fa sospitar que més enllà de la capacitat i l’alta vàlua professional d’aquestes tres dones -que no en tinc cap dubta que la tenen!-, hi ha un altra element decisori per a què el Govern de la Generalitat hagi decidit menysprear les dones, i ha de ser el protagonisme personal de qui vol demostrar que té la majoria.
No vull pensar que a la xenofòbia haguéssim d’afegir misogínia.





dissabte, 19 de maig de 2018

No a la privatización y sí a la remunicipalización


Para los que creemos que la mayor garantía para la prestación del servicio público es la gestión directa desde la Administración en cualquiera de sus modalidades, la nueva Ley de Contratos del Sector Público (LCSP), tras las enmiendas introducidas por la derecha política (PdCAT, PP, C’s y PNV) es un verdadero “jarro de agua fría”, pues continuará priorizando el beneficio empresarial privado al interés de la ciudadanía.

Es continuar avalando la privatización, y mantener la puerta abierta a aquel mercadeo que por una cantidad simbólica ponía en manos del capital privado empresas públicas rentables, atendiendo a razones en absoluto relacionadas con la mejora de la gestión o la rentabilidad, sino a motivos inconfesables de índole comercial, profesional, fraternal, de amistad o de cercanía de pupitre escolar.

Todos recordamos cuando a finales de los 80 y principios de los 90 se impulsó la venta de empresas públicas que representaban las “joyas de la corona”, campaña que en teoría tenía como objetivo un saneamiento de las arcas del estado mediante ingresos directos, pero que en realidad perseguía un ahorro en la gestión y el beneficio de terceros.  

Y no se trata de que la iniciativa privada no pueda participar en la gestión de determinados servicios públicos, ya que hay diferentes mecanismos para impulsar necesarias cooperaciones empresariales público-privadas, sino de que la Administración no ponga a subasta y venda aquellos servicios sobre los que tiene responsabilidad directa y de los que debe garantizar su prestación.

Si alguien se pregunta qué servicios se ponen en manos privadas, la respuesta es obvia. Los que no generan pérdidas, pues sería absurdo pensar que el capital privado hiciese una inversión de manera altruista.

Y si son rentables y garantizan la prestación, ¿por qué cederlos? O, como es el caso, ¿por qué políticamente se imposibilita su recuperación?.

Seguro que se suscitan mil y una respuestas, aunque yo creo que el común denominador seria por interés, y no precisamente del contribuyente.


divendres, 18 de maig de 2018

SFG. Afer escopetes. Falta esperit d’esmena


Reconec que tinc debilitat i admiració per la tasca que fan les policies locals, i especialment la de Sant Feliu de Guíxols, la meva ciutat -que a més vaig tenir l’honor de ser-ne responsable-, i per això m’emprenya quan algú, de manera gratuïta s’adjudica mèrits a costa d’aquests professionals, sobretot quan el que realment vol es amagar que han fotut la pota, com és el cas.

Simple i planerament han fet una “gran cagada” comprant armes llargues com a dotació de la Policia Local, sense tenir en compte que, tal i com ja van manifestar tècnics i fons de la Generalitat, la normativa vigent no permet que les policies locals portin escopetes, però que tot i això, aprofitant “l’oportunitat” com si d’una fira de rebaixes es tractés a l’estil de l’Associació Nacional del Rifle, van decidir gastar-se 7.000 euros.

Com he defensat sempre, i l’altre dia ho defensava en el decurs d’un col·loqui al que em van convidar fa uns dies sobre política municipal, els polítics tenen dret a equivocar-se, doncs  equivocar-se honradament exercint la política és símptoma inequívoc de que es prenen iniciatives, sent necessari reconèixer l’errada, intentar esmenar-la i assumir les conseqüències que es derivin.

Però com és habitual, a Sant Feliu les actituds són diferents, i per fugir del necessari propòsit d’esmena s’opta pel menyspreu al ciutadà que critica, i al ja recurrent culpar a l’herència anterior, que després de tres anys de govern ja és ridícul.

Les medalles que es posen presentant com a valor seva empatia, dedicació, respecte i compromís  amb la Policia Local de Sant Feliu comença fa 8 anys, quan aprofitant una barroera i provocada ocasió, van utilitzar els caps de la policia com a cos de companyia de l’Alcalde, sense entendre que hi ha una diferència entre alcalde i alcaldia.

Va continuar amb la negativa d’adquirir armilles antibales, manifestant irresponsablement que “el policia que vulgui una armilla que se la compri”, i que va provocar que alguns agents optessin per demanar bestretes per adquirir aquest material de seguretat.

La primera decisió del govern va ser sostreure 4000 euros de les seves retribucions, aproximadament, a cada policia, vulnerant el pacte de condicions de treball, per acabar al final en la mateixa situació.

Van eliminar la policia de proximitat, un servei altament valorat per la ciutadania, i que va ser exemple a seguir a moltes poblacions.

Al final van fer la prevista dotació d’armilles. Prevista!.

Van canviar els vehicles per obligació, doncs s’havia acabat el contracte de rènting. Finalització del contracte!

Van canviar les armes per necessitat del moment.

No m’estranyaria en aquests 500000 euros que presumeixen d’haver invertit com iniciativa de govern per millorar la dotació afegeixen, per exemple, el vestuari, els complements, emissores, portàtils, etc.

Crec que la Policia Local de Sant Feliu està demostrant dia a dia la seva professionalitat i el seu compromís amb la ciutadania, més enllà de moltes actuacions que no es fan públiques i que responen a mesures preventives per evitar accions contra la seguretat ciutadana, i el que no mereix és que els polítics municipals la col·loquin en el punt de mira mediàtic per amagar les seves cagades, com és el cas.

dimecres, 16 de maig de 2018

Visca la supremacia racial? Clar que no!


Més enllà de simpaties personals, o d’amistat o fins i tot d’afinitats polítiques que un pugui tenir amb en Torra, m’agradaria pensar que des de la normalitat i la coherència  ningú pot avalar, justificar i no condemnar les manifestacions publiques que ha fet, declarant la seva xenofòbia i menyspreu a tots els que no tenim un ADN exclusivament català, i que el nostre pedigrí (i parlo de pedigrí, doncs ens tracta de bèsties), no correspon a la puresa de rasa que aspira l’envolti.

Estic segur que “l’honorable” individu té valors subjectius que són admirats pels seus seguidors, però aquest fet no pot difuminar la seva realitat com afí al pensament racialment supremacista de personatges catalans com el Capità Collons o com Daniel Cardona, per exemple, vomitius pels que creiem i defensem una Catalunya acollidora, plural i sense fronteres.

Per això és absurd i preocupant veure cóm catalans que haurien d’estar orgullosos del seu mestissatge i dels seus orígens, es queden tranquils amb les disculpes que ha demanat en Torra per dir el que pensa de la majoria de ciutadans i ciutadanes dels que serà President, alhora que es fabriquen una imaginària balança per demostrar que tenen més importància els seus insults xenòfobs o una llista de greuges, la gran majoria mitges veritats interessadament interpretades, de l’estat espanyol contra Catalunya, i així orquestrar una absurda defensa.

És com si Hitler, Mussolini o Ratko Mladic haguessin demanat disculpes prèviament a posar en marxa la maquinària per fer visible i efectiu el seu supremacisme racial, i que els mateixos als que consideraven humans sense dret a viure, es fessin seguidors dels seus postulats. 

Veure com algú nascut o d’origen andalús, gallec, extremeny, valencià, murcià, castellà, aragonès, asturià, càntabre, basc, melillenc, ceutí, balear o canari assumeix sense emprenyar-se que li diguin bèstia, hiena o escurçó, es posiciona amb el personatge que a més d’això li diu que té una tara, és inexplicable.