dilluns, 27 de gener de 2020

Masoquisme per responsabilitat


Jo diria que avui, com a ciutadà, he fet un exercici de “masoquisme responsable” doncs, sent conscient del que anava a viure, he decidit seguir el Ple del Parlament de Catalunya on, al marge de l'ordre del dia en relació als pressupostos de la institució, segur s'anava a prendre alguna decisió sobre la continuïtat del MHP Torra com a Diputat i com a President de la Generalitat.

El meu masoquista exercici ha arribat a l'extrem d'intentar “il·lustrar-me” veient com en una taula amb col·laboradors, algú totalment entregat a la “causa” groga, anaven a opinar sobre el tema.

A final he desistit, i després de la intervenció per videoconferència d'un professor de dret de Sevilla (que a TV3 li ha hagut de costar molt trobar pel nivell de les seves opinions), he optat per posar la televisió a disposició de la meva neta i que pogués veure dibuixos animats que segur projecten més serietat i sentit comú que els protagonistes d'avui.

No seré jo qui desqualifiqui ni qüestioni els arguments de tot un professor universitari d'un camp diferent al meu, excepte quan les seves interpretacions sobrepassen la línia de la lògica, i suposen un insult a la meva intel·ligència, alguna cosa que habitualment intenta fer amb la població la classe política.

Doncs que per a “jutjar” el que se li està fent al MHP Torra un s'oblidi que existeix un acte del TS que ratifica la resolució de la JEC, i que també s'oblidi de la desestimació del recurs del MHP que ha donat peu a aquest acte, i que s'arribi a afirmar que sí que va haver-hi un delicte de desobediència, però per poc temps -com si un assassí pogués matar a un altre només una miqueta- és la demostració del nivell argumental que tenen els defensors del President o del exPresident, depèn de qui l'interpreti, i impropi d’un professor.

En general avui els diputats catalans han demostrat una altra vegada, com ho porten fent fa uns anys, que els ciutadans els importem un ou i que les seves retribucions no depenen de treballar políticament a favor de la població, com hauria de ser, sinó d'abusar d'un sistema polític que ells mateixos controlen responent al seu propi interès, i que no els penalitza per molt que actuïn amb màxima perversitat en un escenari de ridiculesa permanent.

Perquè fer el ridícul i riure's del personal, és que el President del Parlament suspengui el Ple en considerar que dir a Torra delinqüent és un insult intolerable, oblidant que és una delictiva actuació -que ell mateix va confessar en seu judicial-, la que li ha portat a la inhabilitació per desobediència. ¡Com si fos la primera vegada que s'ha titllat de delinqüent, o coses pitjors, a un representant polític!

Perquè és fer el ridícul i riure's del personal que el Parlament de Catalunya avali a un President de la Generalitat inhabilitat que, per dignitat, hagués hagut de dimitir.

Perquè ridícul, insultant alhora que indecent és que avui els diputats decideixin suspendre el Ple i prendre's 7 dies de festa.  

I perquè és ridícul i absurd, propi d'un mal espectacle de circ, que portin a votació els pressupostos de la cambra, i que es perdi la votació perquè els qui els han elaborat ni els presenten ni els defensen.

No seria el moment ja que els ciutadans diguéssim, basta! i enviéssim a aquests impresentables a un viatge de plaer extrem per on amarguen els cogombres? 



divendres, 24 de gener de 2020

SFGuíxols. Decisions ante Gloria


- No seria aconsellable tancar els centres escolars?
- No, perquè no nevarà.
- És que està nevant!
- Que no, que no, que no nevarà.

Aquesta és la conversa telefònica que el 8 de març de 2010, al migdia, vaig tenir amb un responsable d'Emergències de la Generalitat de Catalunya i que em va portar a decidir, com a responsable de la seguretat de Sant Feliu de Guíxols, i juntament amb la Regidora d'Educació Júlia Vendrell, a donar l'ordre de suspendre les classes escolars i tancar els centres educatius de la ciutat.

I no ens vàrem equivocar!, doncs una hora després de la conversa amb la Generalitat aquell dilluns, la ciutat es va veure sumida en un caos de total falta d'electricitat que es va allargar fins al dissabte 13 de març.

Hauria pogut decidir mantenir la normalitat ciutadana en un primer moment, però la lògica i la responsabilitat em van aconsellar fer cas omís de les indicacions de la Generalitat i no posar en risc la integritat d'escolars de la ciutat.

I repeteixo, vàrem encertar!, doncs de no haver suspès les classes hauríem hagut d'actuar de manera urgent i accelerada, el que hagués portat a córrer un risc innecessari incrementant el perill que aquell caos va provocar.

Puc dir que aquella decisió, i les posteriors que vérem prendre en aquelles dates, van ser agrament criticades pels polítics locals que són els que, paradoxalment, avui manegen els fils de la ciutat i que els van portar, de manera lícita però il·legítima a presentar una moció de censura, justificant-la per una suposada mala gestió del govern municipal davant una situació climàtica incontrolable, canalitzant de manera injusta el malestar de la ciutadania.

De la mateixa manera que crec vàrem actuar amb total responsabilitat aquella setmana de 2010, crec que jo hagués actuat com s'ha fet des d'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols davant la borrasca Gloria, ordenant el tancament dels centres escolars, evitant així possibles conseqüències que tots haguéssim lamentat.

És cert que els perjudicis per a algunes famílies han pogut ser importants, i que potser ha faltat que l'Ajuntament hagi sigut proactiu a buscar solucions locals per a, de manera puntual, aconseguir nivells de conciliació laboral amb connivència amb la Cambra de Comerç, per exemple, però això no treu que la situació ha requerit prendre decisions en benefici de la ciutadania i, especialment dels escolars.


dilluns, 13 de gener de 2020

Reformas Laborales. Derogación global e inmediata


Estoy expectante por saber hasta dónde llegará el cumplimiento del compromiso del Presidente del Gobierno para derogar la Reforma Laboral del 2012, aunque la verdad es que desearía que también se derogase la del 2010, a pesar d entender que eso es prácticamente imposible por mil y una razón.

Creo que la derogación es complicada y compleja, como así también lo reconoció tácitamente y casi de manera explícita Pedro Sánchez cuando la supeditó a la negociación de un nuevo Estatuto de los Trabajadores con la voluntad de eliminar los preceptos más lesivos, pero asimismo estamos ante una necesidad en respuesta a un compromiso electoral que debería cumplirse de manera inmediata, sin derivadas ni condicionantes basadas en la defensa de un necesario consenso con la patronal, pues no podemos olvidar que esas reformas laborales se aplicaron de manera unilateral por el gobierno de turno, sin respetar acuerdos y/o desacuerdos.

A estas alturas ya no basta con la anulación inmediata del artículo 52.d del estatuto de los Trabajadores -que, por cierto, ya hubiese podido hacerse efectiva hace tiempo-, y aunque debe reconocerse que es un paso importante no debe convertirse en un simple gesto que permita ralentizar la iniciativa global de derogación que permita ganar tiempo, sino que la iniciativa debe ser mucho más ambiciosa e ir acompañada de la abolición, también inmediata, de otros artículos pues de lo contrario las presiones que recibirá el Ejecutivo serán mucho más intensas e impedirán el objetivo que, en teoría, persiguen sindicatos y Gobierno

dissabte, 11 de gener de 2020

Hablar no es ceder

Ciertamente, hablar no es ceder, pero tampoco implica negociación pues, en este caso poco o nada de lo que una parte pretende hablar es susceptible de negociar.
Eso siempre partiendo de la premisa de que el objetivo real de las partes sea llegar a un acuerdo, que creo no es así.
A mi modesto entender nos encontramos ante un escenario falso, atemporal y sin fecha de caducidad que, a pesar de la postura coherente que defiende el PSC y a la que alude Joaquim Coll en su artículo -diálogo, negociación y pacto-, no es más que una puesta en escena para marear la perdiz con la mirada puesta en objetivos electorales.
Los que nos hemos dedicado, y seguimos dedicando parte de nuestro tiempo, a la conciliación, mediación y negociación sabemos que afrontar un diálogo con nula posibilidad de llegar a un acuerdo, sólo conduce a la frustración, y eso tiene consecuencias.

dijous, 14 de novembre de 2019

Sí al diálogo con quien quiere dialogar


Serán personalidades de relevancia, pero por muy intelectuales que sean creo que no se enteran realmente de la situación que estamos “sufriendo” en Catalunya, pues confundir negociación con diálogo es caer en la perversidad sutil del discurso independentista.

Aluden a un conflicto entre dos partes, Catalunya y España, cuando la realidad es que son una parte de catalanes los que, erigiéndose en una representación de la sociedad catalana que no tienen, han creado un conflicto artificial.   

Aluden a una supuesta negativa del Estado a dialogar, confundiendo negociación con diálogo, cuando la realidad es que, en líneas generales y desde una reconocida pasividad en algunos momentos, el Estado se ha negado a negociar lo que es innegociable y que para el independentismo es irrenunciable.

No se puede obviar que el Gobierno español no puede modificar unilateralmente la Constitución, esquivando los mecanismos que la propia Constitución pone a disposición para poder ser modificada, lo que hace inviable que se pueda tratar y llegar acuerdos sobre autodeterminación e independencia.

Y aluden a la judicialización de ese “conflicto” político, como si no tuviese especial relevancia el hecho de que se ha vulnerado la ley mediante acciones que, en cualquier estado de derecho, deben ser llevadas ante la justicia, como así se ha hecho.

Las declaraciones que ayer hizo el Vicepresident de la Generalitat Pere Aragonés, las declaraciones del President de la Generalitat en la sesión de control en el Parlament de Catalunya, y las intervenciones de los portavoces de los dos partidos que sustentan el Gobierno, ERC i Junts, dejan patente que el independentismo no tiene intención de entablar diálogo alguno sino que pretende negociar de igual a igual, como si Catalunya no formase parte del Estado español, la aceptación de un inexistente derecho de autodeterminación que permita alcanzar una quimérica independencia, y la impunidad y libertad de los políticos condenados y presos, negando la separación de poderes.

Pero es que además lo hacen desde el chantaje y la vulneración de derechos de los ciudadanos, sumiendo a la sociedad catalana en un estado de violencia carente de sentido y sin justificación alguna.

Creo que poco contribuyen a restablecer la convivencia entre una fracturada sociedad catalana los manifiestos y declaraciones de ciertas personalidades que, amparándose en su reconocido intelectualismo, proyectan el relato falaz del independentismo que, en absoluto, responde a la realidad.

diumenge, 6 d’octubre de 2019

Policia Local de SF Guíxols. Recuperar el projecte


Sempre és un motiu de satisfacció veure la recuperació d’un projecte il·lusionant i de futur després que, per diferents motius, fos desestimat i anul·lat.

Aquest va ser el cas d’un pla iniciat al 2007 per modernitzar la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols, quan vaig assumir la responsabilitat de Governació de la ciutat, des del convenciment que aquest cos, per a recuperar l’operativitat, la veritable eficàcia i la confiança de la ciutadania, necessitava que si li donés la volta com si d’un mitjó es tractés.

Malauradament una política econòmica municipal tècnicament molt restrictiva, acompanyada d’una posterior normativa estatal que impedia qualsevol moviment en política de personal, (ni augment de masses salarials, ni aplicació de taxes de reposició) van impedir consolidar l’esmentat projecte i així donar valor a la tasca de la Policia Local i als professionals del cos.

Però des del meu principi polític de “crear la necessitat per a després consolidar l’obligació”, i tenint al davant una policia desprestigiada i en precari, i amb la connivència de la majoria d’agents i comandaments, vam decidir sortejar molts esculls i així, per exemple, començar a  ampliar la plantilla en més de 10 agents amb l’objectiu d’aconseguir un cos policial de 48 efectius, xifra aconsellada per la Direcció General de la Policia per una població com aquesta.

I en segon lloc, i entenent que el valor de la policia està en els seus agents i que la seva eficàcia es basa en la professionalitat i el binomi policia/ciutadà, vam afrontar la regularització d’algunes situacions laborals fora de lògica, amb l’objectiu de potenciar l’estabilitat i la tranquil·litat interna, modificant l’organització adequant-la a les necessitats i serveis, alhora que aconseguint millora de recursos.

No podem oblidar, per exemple, que per primer cop Sant Feliu va adquirí vehicles policials mitjançant el sistema rènting, amb to el que això representava en aquell moment.

I com sempre dic, aquell inici il·lusionant i el que hagués sigut la desitjable consolidació del projecte i que va ser un triomf del conjunt de la plantilla que formava part del cos policial, es pot convertir ara en realitat, encara que crec que 8 anys és un món, massa temps per una Policia Local que necessita actuacions i mesures urgents.

En la Policia s’ha de creure, i s’ha d’entendre que la seva responsabilitat és la seguretat de la ciutadania i no un instrument mediàtic, per això recuperar tots aquells serveis que es van perdre o no es van deixar posar en marxa a partit del 2010, contemplats en aquell projecte, és el símptoma de que la Policia Local torna a merèixer seriosa atenció.

- Recuperar la Policia de Proximitat en tota la ciutat, un servei que va ser altament valorat.

- Recuperar la Policia de Media Ambient, actualitzant i augmentant més mitjans, vehicles (motos i bicicletes), dotant d’una embarcació en condicions i, possiblement, recuperant la petició al jutjat de que ens la subministrés. 

- Recuperar una Policia de Trànsit que desenvolupés tasques de prevenció que no sancionadores, mitjançant controls de so i d’alcohol, i coordinant amb viabilitat la formació.

- Recuperar la iniciativa de recepció de denúncies, penant que amb aquest objectiu es van habilitat més dependències eliminat calabossos.

- Recuperar la idea de fer unes dependències policials, a la Ronda o, fins i tot, dins d’un edifici integral de nova edificació que podria ubicar-se on ara estan les Vetlladores.
Sigui com sigui, repeteixo, recuperar gran part d’aquell projecte és un motiu de satisfacció, és la mostra fefaent de que estaven encertats, de la mateixa manera que és una prova del bon rumb que pot portar la Policia Local en les actuals mans.

Desitjar-li tot l’encert del món al Regidor actual.


divendres, 20 de setembre de 2019

El 10-N votaré porque es mi deber


Nunca he eludido mi deber de participar en unos comicios, pues creo firmemente que votar es más un deber que un derecho.

Por eso cuando hoy un ciudadano, con el que he coincidido tomando un café pero que no conocía de nada aunque él a mi sí, ante la situación política actual y la próxima convocatoria electoral me preguntaba si el día 10 de noviembre acudiría a las urnas y seguiría votando izquierdas (sabía de mi posicionamiento socialdemócrata), la respuesta ha sido taxativa y contundente: SÍ, acudiré a las urnas como he hecho siempre, pues no hacerlo significaría traicionar la democracia por la que muchos batallamos.

La pregunta de a quién votaría, que he contestado sin reparos, he querido argumentarla pues votar en niveles de coincidencia con los programas electorales, como he hecho siempre, en estos comicios se me hace más complicado, y aquellas opciones democráticas que antes no tenía en cuenta, ahora adquieren relevancia.

El 10-N acudiremos a las urnas y podremos optar por alguna de las candidaturas avaladas por loa partidos políticos que se presenten, o bien podremos votar en blanco o provocar un voto nulo, o abstenernos y no ir a votar. Cualquiera de las opciones es válida y legítima, y tan democrática una como otra.

Como le decía al contertulio, yo el 10-N depositaré mi voto en la urna que me corresponda, y lo seguiré haciendo por coincidencia con el programa electoral que más se acerque a las políticas que yo crea defienden los intereses de los ciudadanos, aunque debo reconocer que deberé hacer un gran esfuerzo para que el tono de la campaña electoral, que promete ser barriobajero, así como los nombres que compongan las diferentes candidaturas no adquieran poco valor pues, de lo contrario, rechazaría cualquier candidatura integrada por alguno de los 350 diputados que hoy forman parte de las Cortes Generales.