dijous, 7 de febrer de 2019

Un relator para relatar un desacuerdo


Puedo asegurar que no es mi intención asistir a la manifestación que el domingo el celebrará en Madrid por, en teoría, defender la Constitución española.

Y no porque no esté de acuerdo con que se debe preservar y respetar la Constitución, -esa que está en vigor ahora y la que pueda ser vigente cuando se produzcan las modificaciones necesarias-, sino porque lo que subyace en la práctica es un ataque político contra el Gobierno español perpetrado por la oposición aprovechando esa metedura de pata que, a mi modesto entender, representa confundir el diálogo necesario y permanente que debe existir entre todas las instituciones del Estado (entre ellas la Generalitat de Catalunya), con una negociación para poder hacer efectivo un derecho de autodeterminación que reclama el movimiento independentista catalán.

Porque elegir un mediador, aunque después se le haya bautizado como “relator” para calmar los ánimos, es asumir que existe una posibilidad de acuerdo en torno a la autodeterminación que exige con toda lógica el independentismo catalán, que no el pueblo catalán, a la vez que eliminar la separación de poderes, como se debe entender la petición que el independentismo hace al Gobierno para que libere a los políticos presos.

Y eso, se mire por donde se mire, desde arriba o desde abajo, es un despropósito que alimenta la confrontación, al mismo nivel que lo hacen los partidos que convocan la manifestación del domingo, pues el “relator” solo podrá relatar el desacuerdo y la tomadura de pelo de los que participen en esa “farsa negociadora”.

Siguen frivolizando irresponsablemente con la convivencia, confrontando ideologías desde posiciones maximalistas con intereses espurios, cuando lo deseable, necesario y urgente, sería defender la unidad desde el sentido común, dejando al margen siglas y posicionamientos políticos, pues creo que la solución a este conflicto solo puede encontrarse en la voluntad conjunta del “centro-derecha-izquierda-izquierda-dereha-pa’lante-pa’tras-un-dos-tres” que dice Sardá.

O sea, en la firme voluntad de todos.


dijous, 31 de gener de 2019

SFG. Espigueo en acumulació de tasques


Sembla que el Govern Municipal de Sant Feliu de Guíxols ha decidit fer una interpretació generosa del Decret 123/1997 per a funcionaris de la Generalitat de Catalunya, i quan un treballador municipal hagi d'assumir tasques d'un altre treballador per alguna necessitat conjuntural, se li abonarà el 50% del salari basi i del complement de destinació que percebi el treballador substituït.

"Article 107
Acumulació de tasques
107.1 Amb la finalitat de facilitar l'adequat funcionament dels serveis públics i per tal de resoldre una necessitat conjuntural i de caràcter prioritari o una situació d'urgència, l'encàrrec de funcions pot consistir en una acumulació de les tasques pròpies d'un lloc de comandament en un funcionari que ocupi un altre càrrec de la mateixa categoria.
107.2 En aquest cas, el funcionari al qual es fa l'encàrrec de l'acumulació percebrà per aquest motiu, a part de les retribucions del seu lloc, el 50% del sou base del grup de titulació respectiu i del complement de destinació que correspongui al nivell del lloc acumulat.
107.3 En el termini de sis mesos la plaça serà proveïda pels sistemes ordinaris, llevat que estigui reservada a un funcionari en els casos previstos en la normativa".

És cert que l'esmentat decret indica que han de ser treballadors amb la mateixa categoria, i que el sentit comú indicaria que un treballador no hauria de cobrar per assumir tasques d'un subordinat directe, però el precedent que ha creat l'Ajuntament per a pal·liar la situació precària del Departament de Recursos Humans, possibilita que es pugui corregir una situació injusta, que haig de reconèixer, no he pogut vèncer en tots els meus anys negociant marcs de relacions laborals.

Quan un treballador o treballadora deixa d'exercir les seves funcions, i les seves tasques hagi d'assumir-les algun altre treballador, és lògic que s'apliqui alguna compensació per assumpció de funcions, la qual cosa implica major càrrega de treball que no major jornada laboral.

Per això és important aquesta decisió que crea un important precedent, doncs a partir d'aquest moment qualsevol treballador municipal de l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols que assumeixi tasques i funcions d'algun company per la qüestió que sigui (malaltia, vacances, permisos, etc.), veurà incrementats els seus emoluments, tal com marca el decret de la Generalitat de Catalunya.

M'agradaria pensar que és una decisió consolidada i no un simple espigueo.



dilluns, 21 de gener de 2019

Aparcament a SFG o l’acudit de l’Eugenio


El saben aquell que diu, que hi havia un equip de Govern i un pàrquing...

Aquesta seria la manera com l’Eugenio començaria a explicar l’afer de l’aparcament i el Govern Municipal de Sant Feliu de Guíxols, doncs només combinant humor i seriositat, tal i com feia l’humorista amb els seus acudits, es pot explicar aquesta situació que si no fos per tot el que implica i comporta, faria riure.

Estem parlant d’un Equip de Govern que té entre els seus projectes estratègics solucionar el greu problema d’aparcament a la façana marítima i eix comercial que té Sant Feliu.

Els tres partits polítics que formen part del pacte de Govern estan d’acord, cadascú amb les seves variables i derivades supeditades al propi pacte, renunciant a la proposta més raonable (soterrat al passeig del mar i acceptada per la majoria d’actors, que no són altres que els ciutadans), i apostant per un edifici d’aparcament en alçada (Corxera), amb l’impacte visual en el lloc que hauria de ser l’anella cultural de la ciutat.

¿El motiu?, fruit del pacte de Govern i que imposa un dels tres grups polítics amb vehemència, que un aparcament soterrat modificaria la fisonomia del patrimoni que representa el passeig, oblidant-se amb tota la incoherència del món que ara, amb les obres de Rius i Calvet, sí han renunciant a la preservació patrimonial d’aquest indret.

Però és que ara, a tres mesos de la convocatòria d’eleccions municipals, aquest Govern de la incoherència accelera el projecte de l’aparcament en alçada, i convoca a cinc empreses per a que indiquin quins són els requisits que demanen per a gestionar aquest equipament i els serveis complementaris.

O sigui, que seran les empreses interessades les que marcaran les condicions i requisits, i que per lògica serà la base sobre la que es redactarà el corresponent plec de condicions.

Per riure o per plorar, doncs lo més normal seria que sigui l’Ajuntament qui marqués les condicions més beneficioses per la ciutadania, totes les condicions!, i no esperar que sigui l’empresa que aspira a la concessió qui marqui allò que ha de demanar l’Ajuntament.

Lògicament si és una empresa qui “redactarà” el plec de condicions, no estarem parlant d’un concurs equànime que s’haurà de dirimir dins de la taula de contractació amb tota objectivitat, si no que estarem dins d’una mecànica perversa de contractació, que molt probablement serà  beneficiosa sobretot per l’empresa concessionària però que no respondrà principalment i quasi exclusivament als interessos de la ciutat, com hauria de ser.

Organitzar un concurs d’aquesta manera té un nom, encara que m’agradaria fos l’argument d’un acudit

divendres, 18 de gener de 2019

SFG i el dret a badar


Tenim el dret indiscutible i bàsic de poder gaudir de la nostra ciutat.

És allò que l’Alcalde Josep Vicente definia com el “dret a badar”, és a dir, poder observar bocabadats i amb admiració el nostre entorn urbà amb la tranquil·litat de que no ensopegarem ni trepitjarem res que estigui fora de lloc.

Amb totes les variables i derivades que un pugui imaginar, aconseguir fer possible l’exercici d’aquest “dret a badar” hauria de ser l’objectiu final pel que hauria de treballar qualsevol govern municipal, doncs que la població visqui la ciutat amb tot allò que això pot representar, -que no és el mateix que viure a la ciutat- és pel que en definitiva els polítics locals estan escollits, i hauria de ser l’element en el que es basés la construcció i consolidació de qualsevol model de ciutat.

Malauradament els responsables polítics municipals han obviat aquesta realitat, i han creat un  full de ruta basat en l’autodeterminació personal, renunciant a la indispensable connivència que hauria d’existir entre ells i la ciutadania amb l’objectiu d’aconseguir una ciutat de  tots i totes que contemplés el futur.

Als veïns de Sant Feliu ens han tret el “dret a badar”, doncs aquest dret només es pot exercir havent participat en la projecció i realització de l’entorn, cosa que l’Equip de Govern no ha permès a l’eliminar qualsevol possibilitat de participació, o bé generant prou confiança en les seves actuacions per a què els ciutadans i ciutadanes puguem tancar ell ulls, coda que l’Equip de Govern tampoc ha fet.


dimarts, 15 de gener de 2019

SFG. El pegat postís de Rius i Calvet


He fet un esforç i he intentat veure l’obra de Rius i Calvet amb tot el positivisme del món, però no he aconseguit que m’agradi i dubto que m’agradi en un futur, doncs el lògic i conseqüent canvi de fisonomia d’aquest indret provocarà convertir la façana marítima de Sant Feliu de Guíxols en un homenatge al formigó.

Clar, això si existeix un projecte integral de tot el passeig en consonància amb aquesta obra, doncs d’altra manera el que hauran aconseguit és, simplement, que Sant Feliu inverteixi 4 milions d’euros en allò que podríem qualificar de pegat postís.

Què pensen ara aquells que de manera vehement negaven la necessitat d’un aparcament al passeig, doncs comportaria una modificació paisatgística de la façana marítima, i que ara paradoxalment avalen aquesta obra, que sí provocarà un veritable canvi.

Si el model de modernització de ciutat que tenen és basa en fer desaparèixer tot allò que Sant Feliu té com a valor intrínsec, i no fer conviure aquells valors arrelats de la ciutat amb elements innovadors i d’integració paisatgística, ho estan aconseguint eliminant tots els elements que han donat personalitat a aquest entorn durant dècades, encara que en aquest cas la única novetat visible és donar major amplitud guanyant terreny a la platja, talant els arbres i inventant-se unes grades.

Arribat a aquest punt, i com a reflexió personal, em pregunto a qui beneficiarà realment aquest projecte, doncs no veig una veritable rendibilitat col·lectiva, ni visual ni operativa que, per exemple, es traduís una millora del trànsit, doncs el coll d’ampolla del pas de vehicles no té solució.

S’ha de reconèixer que l’espai convida a alguna nova concessió a manera de terrasses, que sembla ja han sigut objecte de converses.

Si és cert que l’Amura ja té nou propietari, i sincerament espero que tot allò que s’està dient no sigui veritat, la posada en marxa d’aquest establiment serà allò que podem anomenar de “pelotazo”, com també de “pelotazo” (espero que inconscient) podem qualificar la re-valorització de les propietats al voltant d’aquell indret.

Molts milions per una inversió de dubtosa rendibilitat, que comportarà simplement un canvi de fisonomia dràstic i irrespectuós amb un indret que fins ara tenia personalitat pròpia.


divendres, 28 de desembre de 2018

Aislar y poner en peligro la democracia


Estoy a las antípodas de los planteamientos y postulados de VOX, pero la verdad es que me produce tanta grima que ese partido esté al ”alza” y reciba el soporte de muchos ciudadanos y ciudadanas, como los comentarios que se están utilizando para deslegitimarlo pues hacerlo implica, en el caso de Andalucía, poner en duda la voluntad del ejercicio democrático de 400000 ciudadanos, que es tanto como poner en peligro el propio ejercicio de la democracia.

Proponen hacer un “cordón sanitario” contra VOX, como si esos 400000 ciudadanos fuesen unos apestados y mereciesen ser apartados de la sociedad.

Quieren confabularse para no dejar que VOX entre en las instituciones, como si esos 400000 ciudadanos no tuviesen el derecho de tener representación en los órganos de representación del estado.

Argumentan que VOX es un partido de ultraderecha que no respeta la Constitución, como si esto fuese privilegio exclusivo de ese partido, obviando que hay otras organizaciones políticas que no solo quieren modificarla sino también auto excluirse de ella, cosa que ya han intentado.

Mencionan las leyes en vigor con las que 400000 ciudadanos andaluces representados por VOX están en desacuerdo, empezando por las de igualdad y siguiendo, supongo contra aborto y matrimonios entre personas del mismo sexo, por ejemplo, olvidando que hay partidos en el arco parlamentario que también votaron en contra de esas iniciativas legislativas.

Y con razón, catalogan a VOX y a sus dirigentes como partido nacionalista, xenófobo, racista, supremacista, fascista y reaccionario, hasta insinuando su ilegalización, cerrando los ojos ante el paralelismo y similitud que existe entre dirigentes de otros partidos a los que también se puede clasificar de igual modo.

En esa tesitura, ¿por qué los partidos políticos que ostentan el poder no han tenido la “valentía” de impedir que VOX, por defender un programa electoral nacionalista, xenófobo, racista, supremacista, fascista y reaccionario, concurra a los comicios?

¿Es honrado que esos partidos satanicen a los 400000 ciudadanos que han dado soporte electoral a VOX, de que VOX haya obtenido esa representación?

¿Es legítimo que se critique y se condene a los partidos que aceptan la representación de VOX para alcanzar cotas de representatividad y poder por ser un partido nacionalista, xenófobo, racista, supremacista, fascista y reaccionario, cuando estamos viviendo una situación similar en otros estamentos?

¿Es tan difícil que esos partidos hagan un acto de contrición y que reconozcan de que si VOX ha obtenido el apoyo de 400000 ciudadanos ellos también tienen responsabilidad?

Estoy convencido de que en el ADN de VOX la democracia tiene un gen muy concreto, similar o igual a aquella “democracia orgánica” que muchos combatimos durante años, pero ha obtenido una representación que han avalado 400000 andaluces de manera democrática, y no es con acciones de aislamiento político, tipo ”cordón sanitario”, como se logrará que esos partidos con líderes nacionalistas, xenófobos, racistas, supremacistas, fascistas y reaccionarios (y no me refiero únicamente a partidos de ese ámbito territorial), queden relegados a tener una presencia meramente testimonial.

dissabte, 22 de desembre de 2018

SFG. El fariseisme de la donació de sang


Fa molts anys que ho soc, i reconec que em vaig fer per interès personal, doncs fa 40 anys ser donant de sang et permetia visitar als pacients ingressats a la Residencia Francisco Franco, ara Hospital de la Vall d’Hebron, fora de l’horari estipulat de visites.

Després de tots aquests anys continuo sent donant habitual, i em poso a disposició del personal sanitari que fa les extraccions sense necessitat d’esperar les necessàries campanyes que organitzen associacions i centres hospitalaris, i només qüestions puntuals relacionades amb la salut m’han impedit donar sang en algun moment determinat.

Penso que donar sang hauria de ser quasi una obligació de tots els ciutadans als que la seva salut els hi permet fer-ho; fins i tot m’atreviria a dir que hauria de ser una de les aportacions que els usuaris haurien de fer al sistema públic de salut.

Però obligació o  no obligació, ara per ara és una acció completament altruista, que hauria de respondre només a la consciència i la responsabilitat personal, i mai a interessos mediàtics que es posen de manifest els dies que es programen campanyes específiques.

Per això m’emprenya quan es fa ostentació d’allò que hauria de ser un deure, i quan sobretot certs polítics aprofiten per a fer-se la foto previ, durant o després de una campanya local de donació de sang.

Quants d’aquests personatges, que fa uns dies es posen davant de les càmeres fotogràfiques anunciant una campanya de donació, faran avui una donació efectiva?

Quants d’aquests personatges, si avui donen sang, continuaran sent donats?

Donar sang és una experiència, però fer-se donant de sang és una superexperiència, com dia la campanya de Sant Feliu; per això m’agradaria encoratjar als polítics locals a que la seva aportació vagi més enllà de la simple foto o d’una extracció puntual d’avui.