dijous, 16 d’agost de 2018

Mañana contra el terrorismo un solo corazón


¡Desnaturalizados! Ese es el calificativo más suave que se me ocurre para tildar a esos “hijos de la gran chinganga”, como dirían los mejicanos, que aprovechándose de la acción asesina de unos terroristas, intentan argumentar y justificar sus espurias intenciones y deleznables actos.
No les importan los 16 muertos que ocasionaron los terroristas en Barcelona y Cambrils, mañana 17 de agosto hará justo un año.
Para estos descerebrados, “marcar paquete” y esconder así su cobardía es lo primordial; la misma cobardía con la que actuaron aquellos terroristas, i seguro que con el mismo sentimiento de frustración por no haber conseguido un mayor número de víctimas
¡Qué nivel de podredumbre personal!, porque sólo podrida puede ser el alma de aquellos que intentan capitalizar el dolor ajeno, haciendo acusaciones sin sentido sin importarles el daño causado ni el que causarán.
Porque no sólo se les ocurre acusar de complicidad al estado español con el estado islámico en la preparación y perpetración de aquel acto, acusando directamente de terroristas a todos los catalanes que se consideran españoles.
Porque no sólo se atreven a acusar de ineficacia e ineptitud a unos cuerpos policiales, enfrentándolos a otros.
Ya se atreven hasta a decidir, juzgar y cuestionar los sentimientos de cada uno, coartando la libertad de poder recordar colectivamente aquel acto terrorista, ratificar la condena explícita y manifestar la solidaridad con las víctimas.
¡Y me jode! Claro que me jode esa muestra de cobarde e indecente crueldad, sobre todo cuando proviene de gente que no ha vivido de cerca un atentado, y que se atreve a ponerse en el lugar de aquellos que lo han sufrido.
Pero lo que más me jode y me frustra es ver cómo personas a las que yo creía con dos dedos de frente, con sentimientos arraigados por haber reivindicado siempre desde la solidaridad, ahora se hacen eco y avalan a esos destripaterrones, con tanta bajeza moral como falta de vergüenza.
Como dice uno de los lemas que mañana acompañará al acto de recordatorio en Barcelona, que no de homenaje, “contra el terrorismo sólo debería haber un solo corazón”
¡Y bajo esa premisa seguiré actuando!


dimecres, 15 d’agost de 2018

Ara reclamen la retirada a SFG?


Ja fa mesos que moltes ciutats, també Sant Feliu, pateix un invasió de color groc  que malgrat disfressar-se de legítima reclamació de llibertat de presos polítics -per a mi polítics presos-, no deixa de ser la bandera i la simbologia representativa d’aquells que també legítimament, reivindiquen la independència de Catalunya.

A Sant Feliu només les xarxes socials han sigut la balconada des d’on els ciutadans i ciutadanes que condemnen l’ús abusiu de l’espai públic han manifestat el desacord, no responent a la provocació d’aquells que conviden també a penjar altres elements reivindicatius de signe contrari, contribuint interessadament a visualitzar un increment de tensió i confrontació, així com a malmetre la imatge de la ciutat.

Com he dit en més d’una ocasió, crec que l’espai públic no és de ningú, el que implica que ningú pot utilitzar-ho per interessos particulars, tant siguin personals o col·lectius, i és l’Administració, en aquest cas la local, qui ha de gestionar-ho en benefici de tota la població, cosa que no ha fet l’Ajuntament de Sant Feliu amb el beneplàcit i/o tolerància de tots els partits amb representació al Consistori.

Si la gran majoria de militants del PSC, com em consta que és així, ha rebutjat aquesta okupació colorista des d’un principi, cal preguntar-se quins interessos estratègics han fet que sigui ara quan reclamin la “neteja” de la ciutat.

Per què han estat sords durant a tots aquests mesos a les veus que hem reclamat un i altre cop la retirada de pancartes, llaços, pintades i cartells, i que es respectés la correcte utilització de l’espai?

Si aquesta moció del PSC no respon al postureo i tacticisme pre-electoral i pactat, quina actitud tindran cadascú dels partits que conformen el Govern Municipal el dia després de que s’aprovi o rebutgi l’esmentada proposta?



dijous, 26 de juliol de 2018

La Festa Major de SFG i els entrebancs


Comencen els actes de Festa Major, i paral·lelament començaran les habituals queixes dels veïns dels passejos del Mar i dels Guíxols que entenen que concerts i les atraccions de la fira pertorben el seu descans.

Hi ha qui pot entendre que 7 nits de concerts fins a les 4:30 de la matinada, més enllà dels 4 dies habituals, poden ser massa.

Hi ha qui pot entendre que 7 barraques a la zona de concerts més les 9 de la zona de Juli Garreta, podrien merèixer una zona de barraques a l'estil d'altres poblacions veïnes.

Però enfront de les opinions dels uns i els altres, totalment respectables, hi ha una cosa certa: que el format de Festa Major i la seva ubicació és la mateixa de fa molts anys, i els que han optat per adquirir o llogar un habitatge en els passejos del Mar i dels Guíxols, sabien dels actes que envolten la nostra festa.

De totes maneres avui un ciutadà propietari d'un establiment comercial, em comentava el problema recurrent de Sant Feliu, l'aparcament, i que lamentablement aquests dies es veurà acrescut durant gairebé dues setmanes, doncs a l'ocupació de l'aparcament de Juli Garreta per les atraccions, s'ha de sumar gran part del de la Carretera de Palamós, així com el del Passeig del Mar a causa dels concerts, i el del Port pel Festival de la Porta Ferrada i les necessitats del Club Nàutic.

Això, lògicament provocarà un perjudici important a tota la xarxa comercial i de restauració de la ciutat en una temporada que, segons valoracions prèvies,  ja ha començat amb baixa intensitat, situació a la qual l'Ajuntament ha estat incapaç d'aportar noves alternatives (transport públic amb alta freqüència de pas tots els dies de la fira?), com tampoc de complir amb les que s'havia compromès, i així minimitzar l'efecte negatiu d'aquesta falta d'aparcament.

El ciutadà en qüestió m'apuntava, amb raó, lo positiu que seria l'haver pogut comptar amb l'aparcament subterrani al passeig.

Hi ha queixes que sí estan justificades, i la d'aquest ciutadà, ho estan!


dimarts, 24 de juliol de 2018

SFG i l’eutanàsia


Soc partidari de la despenalització de l’eutanàsia, doncs penso que la mort és part de la vida, i entenc que si tenim el dret a la vida, a viure dignament, també hem de tenir el dret a la mort,  a morir també dignament.

Però això és una creença personal que res té a veure amb afinitats polítiques ni ideològiques, doncs de manera contrastada hi ha gent d’esquerres que no creu en la eutanàsia com a dret, com també gent de dretes que pensa que morir dignament ha de ser una decisió que només respon a la voluntat de la persona que “pateix” un precari i dolorós cicle vital.

El que no hi ha dubta és que la legalització d’aquest dret ha de tenir com objectiu la seva regularització, doncs a la necessària voluntat de la persona s’han d’afegir tots els condicionants legals i ètics que garanteixin la finalitat real del seu exercici.

Però dit això, entenc de la complexitat d’un tema que, per qüestions morals o religioses, pot ser no admès per gran part de la ciutadania, i agradi o no agradi, són opcions que s’han de respectar, intentant circumscriure la seva legalització a l’àmbit del poder legislatiu més elevat i alhora més allunyat de la població, en el cas d’Espanya el Congrés dels Diputats.

Si el Congrés aprova la Llei sobre el dret a morir dignament, els titulars podran dir que Espanya ha regulat l’eutanàsia, afirmació que ajudaria a minimitzar una part de l’efecte de greuge moral, que molts ciutadans i ciutadanes contraris patirien si l’afirmació fos que el poble espanyol recolza aquesta Llei.

Aquesta suposada asèpsia en el Congrés, que es podria considerar com una qüestió obvia per raons i necessitats de convivència dels 47 milions d’habitants, es pot trencar a Sant Feliu doncs el Ple Municipal Ordinari del proper dia 26 de juliol debatrà una moció per a posicionar-se com a ciutat a favor d’aquest dret, provocant molt possiblement l’anunci que els 22000 ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols recolzen la Llei sobre el Dret a Morir Dignament.

És legítim que 21 veïns de Sant Feliu de Guíxols, per molt regidors i regidores que siguin, decideixin i prenguin la veu dels 22000 ganxons i ganxones, en un tema tan sensible com l’eutanàsia?
  

dilluns, 23 de juliol de 2018

Políticas o siglas


Debo ser un marciano, ¡seguro!, pues contrariamente a las muchas voces que se lamentan de la “ultraderechización” del PP, yo me alegro que ese PP liderado por Casado muestre cuáles son sus políticas a nivel general –que con toda seguridad no son las mías-, pues eso obligará al resto de partidos a hacer propuestas y acciones efectivas, que seguro serán más cercanas a mi manera de entender la sociedad.

Pero mucho me temo que el objetivo de los partidos políticos se reduce a “trabajar” para ganar las próximas elecciones, utilizando el descrédito ajeno como única arma, convirtiendo al que debería ser un adversario de ideas en un enemigo político, obviando que en esta malsana guerra entre siglas, que no entre políticas, el daño colateral somos los ciudadanos y ciudadanas.

Porque las diferencias entre partidos y ideologías debe existir para que los ciudadanos y ciudadanas podamos optar democráticamente, pues es contrario al ejercicio de la democracia pretender eliminar la discrepancia y la pluralidad.

Por eso me alegro de que ese nuevo PP muestre sus cartas, pues ello hará mucho más fácil mis posicionamientos aunque, y siempre desde el respeto a los que coincidan con los planteamientos y postulados de ese partido, creo que en beneficio de la población los políticos deben priorizar las políticas más allá de las siglas.


dimecres, 18 de juliol de 2018

Ens fa mal Sant Feliu, perquè l’estimem


Ens vam conèixer ja fa uns anys, i al marge de diferències polítiques de seguida vàrem corroborar que ens unien moltes més coincidències que les que podíem imaginar, sobretot en el que feia referència a polítiques efectives a l'àmbit local, i això ens va portar a plantejar-nos la possibilitat de crear un front per a defensar el Sant Feliu dels ciutadans i ciutadanes, per als ciutadans i ciutadanes.

Molts elements van jugar en contra perquè aquell objectiu es fes realitat, doncs anant més enllà d'ideologies polítiques i d'ortodòxia de partits, implicava una renúncia tàcita al protagonisme i poder personal d'alguns “líders” de la política local, que haguessin vist com es posava al descobert la seva pròpia mediocritat.

Ara, més d'una dècada després, les circumstàncies han canviat i aquests experimentats  “roquers” de la política, el Manel i el Juanjo, empesos per un grup de ciutadans i ciutadanes cansats de la manera de procedir erràtica que té l'actual Govern Municipal, hem assumit l’encàrrec d'engegar aquell projecte de ciutat que des de la participació de tots, permetrà que els 22000 veïns i veïnes dissenyem i fem realitat el Sant Feliu de futur que volem.

Concurrència als propers comicis electorals d'aquest “Sí, Guíxols. Ciutadanes i Ciutadanas de Sant Feliu”?. Doncs simplement dependrà del suport que tingui aquest projecte, doncs seran els ciutadans i ciutadanes els que hauran de donar-li forma, de la mateixa manera que el lideratge ho exerciran els propis ciutadans i ciutadanes a través de la participació.

Aquest plantejament juntament amb el de no sobrepassar l'àmbit de la política local, encara que respectant el posicionament polític de cadascú des del reconeixement a la pluralitat, han estat les dues condicions que hem posat per dedicar esforç i il·lusió, doncs com he dit moltes vegades “Ens fa mal Sant Feliu, perquè l’estimem”.





dissabte, 7 de juliol de 2018

SFG. Es indecente convertir la ciudad en un lienzo


Viene de visita el President de la Generalitat y aumenta la proliferación de plásticos amarillos (ya ni lazos) en árboles, farolas y mobiliario urbano, a manera de reivindicación legítima a la vez que absurda, pues es reivindicar al President de la Generalitat algo que no estáen sus manos.

Pero es que esos incívicos personajes que se limitaban a colgar tiras amarillas y a plantar cruces en las playas ahora han dado un paso más, plasmando a decenas con pintura amarilla sus “artísticos lazos” en medio de la calzada, acompañándolos de arengas y frases también “artísticamente pintadas”, invadiendo agresivamente un espacio que no es suyo, por mucho que al más estilo fraguista afirmen que la calle es de ellos.

Lógicamente lo han hecho con nocturnidad y alevosía, escondiéndose de la autoridad municipal que seguro hubiese actuado (¡ja!) para evitar que esos “artistas de brocha gorda” vulnerasen las ordenanzas municipales y ensuciasen la ciudad de manera indecente.

Es de suponer que la actuación del Ayuntamiento será contundente, eliminando de calzada y paredes esas esperpénticas “obras de arte” de manera inmediata, cargando el coste de esa actuación para adecentar lo que indecentemente unos energúmenos han atacado, o pasando la “minuta” de ese borrado al President de la Generalitat, pues es por él y para él por lo que han ensuciado el espacio público.

Claro que es posible que, viendo lo que importa al Gobierno Municipal la convivencia y el bienestar de la ciudadanía, hayan decidió dar carta blanca y convertir la ciudad en un gran espacio donde uno pueda expresar lo que quiera, y que calzadas, muros y paredes puedan sean lienzos donde los ciudadanos puedan pintar lo que les de la gana.

¿Para qué colgar una pancarta avisando de alguna actividad? Un poco de pintura, una buena brocha, o un aerosol, ¡y a pintar!

Si te casas, celebras el cumpleaños, o las bodas de plata, o has sacado buenas notas, o…, y quieres informar a los ciudadanos y ciudadanas, sólo tienes que buscar un espacio para reflejar lo que desees.

Sinceramente es lamentable, y por ello quiero exigir al Alcalde de la ciudad, a los regidores y a los grupos municipales y partidos políticos que le dan soporte,  que cumplan con su deber y respete lo que prometió defender cuando asumió su responsabilidad, apostando por la convivencia y no permitiendo que nadie vulnere la normativa vigente de la que nos hemos dotado todos los ciudadanos y ciudadanas y que nos debería permitir convivir en paz.

Como decía una frase lapidaria ya muy antigua pero igualmente válida, “si tienes alma de pintor y tus dedos son pinceles, pinta el coño de tu madre y no ensucies las paredes”