dijous, 15 de febrer de 2018

Sí a l’habitatge social a SFG, però...


Veient les reivindicacions que sobre habitatge social ha fet un partit polític amb presència al Consistori de Sant Feliu de Guíxols, crec que val la pena fer una reflexió profunda sobre aquest greu problema al que l’Administració ha de donar resposta, doncs no en va l’accés a una  vivenda digna és un dret bàsic de l’esser humà.

Però si bé és cert que a Sant Feliu hi ha famílies que necessitarien una vivenda de les definides com a socials, i que respectant el propi dret com a ciutadans l’Administració els hi hauria de facilitar l’accés, no és pot caure en la trampa i que la solució al problema sigui simplement posar un habitatge social a disposició de les persones en risc d’exclusió per impossibilitat d’accedir-hi a un, doncs això seria començar la casa pel taulat i alimentar una discriminació social que generaria, des del primer moment, pa per avui i fam per demà.

Segur que l’Ajuntament té coneixement de les necessitats reals de la ciutadania en aquest tema, tant pel que fa al nombre de famílies amb risc d’exclusió com a la situació real de les mateixes, i serà a partir d’aquí quan es podran marcar paràmetres i elaborar un reglament amb els criteris d’accés basats en valoracions objectives, permetent així marcar prioritats entre els ciutadans amb necessitats d’accés a una vivenda social, creant mecanismes que permetin fer un seguiment de compliment d’aquests criteris, i delimitant la durada d’utilització amb l’objectiu de potenciar la rotació d’accés.

Perquè crec que és de calaix que estem parlant de famílies que amb independència dels membres i per circumstàncies temporals i extraordinàries, no tenen possibilitats d’accedir a una vivenda de lloguer com altres ciutadans, i que amb l’objectiu manifest de sortir d’aquesta situació, la solidaritat ciutadana - doncs els habitatges socials són propietat de la ciutadania-, els hi cedeix un lloc digne on viure, per a donar resposta  a aquestes necessitats puntuals.

I això, per respecte a la ciutadania, mereix una tutela social per part de l’Administració, mitjançant els tècnics de Serveis Socials municipals que han de conèixer, i coneixen, lles situacions de real precarietat que alguns veïns pateixen.

Doncs tot s’ha de dir, essent Sant Feliu una ciutat petita, no deixa de ser un poble gran, i no és un eufemisme afirmar, i així ho saben els tècnics en Serveis Socials, saber qui té realment l’objectiu de sortir de la precarietat i lluita per fer-ho, i qui vol aprofitar-se de la bona fe veïnal, com succeeix en algun cas protagonitzat pels denominats OKUPAS que aquest partit polític defensa, doncs no tots els que ocupen una vivenda ho fan per necessitat familiar, sinó per comoditat. Normalment, qui té la necessitat familiar és l’últim que fa d’okupa, essent el que sí tindria tota la justificació.

L’Ajuntament, com administració, ha d’aportar solucions integrades a la convivència ciutadana, generant empatia solidària, eliminant de l’horitzó qualsevol acció que impliqui discriminació i greuges veïnals però, sobretot, elaborant mecanismes que permetin atacar el problema a l’origen del mateix.

Per exemple, si la manca de recursos per accedir a una vivenda ve motivada per qüestions laborals d’atur, s’ha de complementar la cessió a polítiques actives d’ocupació que podrien passar, fins i tot, per la utilització dels hotels Anllò, no per convertir-los en vivendes socials, com s’està reivindicant, sinó impulsant la creació de places hoteleres de les que Sant Feliu, com a ciutat turística, té mancances, acció que permetria crear llocs de treball.

Complex?, sí, però no impossible. Tot és qüestió d’imaginació i voluntat d’aportar solucions reals a problemes reals.

dimarts, 13 de febrer de 2018

El projecte de Rius i Calvet de SFG, simplement un disbarat

El Manel Mayor i jo coincidim en molts temes, sobretot en allò que fa referència al nostre Sant Feliu de Guíxols, doncs a tots dos ens fa mal Sant Feliu perquè l’estimem, i ens neguem a tancar els ulls envers actuacions que creiem un disbarat.

Em refereixo al projecte de Rius i Calvet, que el Govern Municipal qualifica d’estratègic malgrat no respon a cap reordenació integral de la façana marítima guixolenca, com seria lògic, que en Manel analitza des del seu blog personal i defineix com a faraònic, i que jo, des de la meva modesta opinió, ho trobo simplement com un sense sentit.

No m’agrada el projecte, ni el cost de l’obre, ni el presumpte resultat final que es veu a la simulació; crec que aquest projecte només respon als anhels mediàtics dels regidors de Govern i no a la visió que podríem tenir els ciutadans, doncs ningú ens ha preguntat què pensem al respecte. I és que el Govern Municipal obvia que estem parlant d’un indret rellevant i que qualsevol reestructuració en aquest punt afecta als veïns de tot la ciutat, residents o visitants, que mereixem es respecti la nostra opinió.

Estic segur que molts ciutadans de Sant Feliu no veiem una inversió de 3 milions d’euros en unes grades de ciment entre un edifici degradat com el Palm Beach i el Passeig del Mar a l’alçada de la Rambla Vidal, en absolut integrades a l’espai, i fent que una intervenció de tants diners es pugui convertir en un simple “pegat”, al no formar part d’un Pla Director integral de tota la façana marítima, que llavors sí seria estratègic.

Pensem que 3 milions d’euros, 500 milions de les antigues pessetes, són molts diners, que podrien destinar-se a altres necessitats col·lectives i no a una obra que, agradi o no el seu resultat físic final, crec que aporta molt poc a la ciutat, ans al contrari, hipoteca una important zona convertint-la en un entrebanc, i no en un necessari valor afegit.

És un pas obligat a/i d’un Institut (l’actual Govern ha perdut la possibilitat de canvi d’ubicació del centre educatiu); pas obligat de transport públic; pas obligat de veïns residents o visitants (guals i aparcaments); pas obligat per anar o venir de l’Ermita de Sant Elm (lloc de peregrinatge i de projecció cultural i turística, doncs te el valor de ser el lloc on la Costa Brava va agafar el seu nom); pas obligat del Trenet Turístic; pas obligat d’un Hotel de 4 estrelles; pas obligat per a  negocis de submarinisme; pas obligat per accedir al projecte hoteler del Panorama; pas obligat  d’un edifici d’apartaments turístics; pas obligat de...; etc.

Només cal imaginar-se el flux de trànsit rodat que generen aquests “passos obligats” i que l’Equip de Govern, amb la “sana intenció mediàtica” de dignificar l’espai (que no crec que sigui la millor paraula definitòria) diu tenir  la intenció de “pacificar la circulació”.

Doncs bé, ens haurien d’explicar com ho faran, doncs coneixent la zona només es pot contemplar una solució: eliminar el coll d’ampolla circulatori que hi ha fins el Palm Beach, restringint o prohibint el trànsit rodat, o fent-lo d’un sol sentit creant una via de circumval·lació, però que sigui com sigui representarà un increment del flux de vehicles molt significatiu a la zona del Camí de les Penyes com a pas obligat per accedir a aquesta zona, sense oblidar la sobre utilització de la Carretera de Tossa.

Perillosament la prova del cotó que ens permetrà valorar aquesta inversió la tindrem quan s’acabin les obres i no hi hagi possibilitat de reparació, rectificació i/o recuperació, el que és un majúscul disbarat.

dimarts, 6 de febrer de 2018

A SFG, la formació ocupacional en immillorables mans

Sempre és d’agrair que et reconeguin l’encert d’una acció determinada, encara que aquesta sigui fruit del desenvolupament obligat de la teva responsabilitat.

Sempre he defensat que la formació ocupacional, adaptada a la realitat de la demanda al mercat laboral, era un dels elements que permetien lluitar amb eficàcia contra l’atur doncs en plena crisi, formar als treballadors aturats era col·locar-los al punt de partida en una situació d’avantatge posicional per aconseguir un lloc de treball quan el mercat s’obrís.

Per això, I sota aquesta premissa, treballava l’àrea municipal de desenvolupament durant els quatre anys que  jo vaig tenir l’honor de d’encapçalar políticament aquesta àrea funcional , donant prioritat a la programació de cursos de formació pràctics i intensos, sempre atenent a les necessitats empresarial, que permetessin una incorporació ràpida al mercat laboral.

Aquelles denominades píndoles formatives, de temes molt concrets i específics, van ser (i crec que poden continuar sent-lo), una eina immillorable per a respondre a les exigències del mercat laboral. (Idiomes, procediments administratius, noves tecnologies, màrqueting ..., i sobretot, turisme pràctic, amb tot el ventall possible de especialitats, des de cuina, serveis o recepció, etc).

Per això, quan ahir una ciutadana em reconeixia la tasca que vàrem fer des de l’àrea municipal d’ocupació, dient-me que aquell curs de turisme en el que van participar ella i la seva parella, els hi va permetre treballar i continuar treballant, haig de confessar que em vaig sentir orgullós d’haver col·laborat amb les treballadores de Guíxols Desenvolupament, doncs com sempre he defensat el mèrit no és només del polític de torn, sinó sobretot de les iniciatives dels tècnics municipals que les desenvolupen i porten a la pràctica.

Magnífiques professionals a l’Àrea Municipal de Promoció Econòmica i Ocupació.

dimecres, 31 de gener de 2018

Com a veí de SFG, no vull un llaç groc a l’Ajuntament

Sembla que els regidors de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols s’obliden que la seva obligació, tant siguin oposició o govern (com deia un Regidor en actiu, l’oposició es part del Govern), és vers el conjunt de la ciutadania, i no només amb els que ells saben o suposen que els han votat.

Han de ser sensibles i permeables a les inquietuds dels habitants, prenent decisions per a donar respostes a les demandes ciutadanes des de la transversalitat més curosa, generant equilibris per a respectar totes les sensibilitats.

Doncs bé, sembla que a Sant Feliu això no mereix cap importància, i el Ple Municipal aprovà que a la façana de l’edifici consistorial es pengi simbologia d’una determinada opció política, doncs un llaç groc i una pancarta demanant la llibertat dels polítics empresonats, que no presos polítics, és el signe identitari del independentisme i dels partits que el defensen.

Els regidors no poden oblidar que estan gestionant una ciutat de 22000 habitants i que l’Ajuntament és la casa de tots, allà on rau la sobirania popular, i que no pot estar sotmès a cap ideologia política que impliqui un atac a la sensibilitat legítima d’un sol ciutadà, doncs l’acció de govern només pot sotmetre’s a les regles democràtiques d’acord amb la legislació vigent.

Amb aquesta decisió de penjar llaç groc i pancarta, 21 habitants de Sant Feliu decidiran pels 22000 que formem part d’aquesta meravellosa ciutat, en un tema que no té res a veure amb la política municipal i que no formava part de cap programa electoral dels denominats partits independentistas, sense obviar que a les proppassades eleccions del 21-D, que podria ser el punt d’inflexió, aquestes formacions van obtenir a Sant Feliu un recolzament del 41% del cens.

Aquí no es tracta d’estar d’acord o amb desacord amb l’empresonament d’aquestes persones, es tracta l’acció injusta i abusiva que representa que 21 veïns de Sant Feliu s’arroguin la legitimitat de posicionar políticament als 22000 ciutadans.

Ja es prou lamentable que es toleri que tinguem arbres, fanals i tanques la ciutat plenes de bosses d’escombraries, traslladant una imatge de deixadesa i brutícia i amb el cost que representarà desprès desixar-ho tot com abans, com per a que ara l’Ajuntament decideixi dedicar recursos a adornar la façana municipal amb un llaç i una pancarta.

A lo millor, com que una de les excuses en la que es recolza l’Ajuntament per a permetre una “ciutat groga” són les signatures que han presentat alguns ciutadans, possiblement algú hauria d’encetar una campanya també de recollida de signatures i de presentació d’instàncies per a que els regidors respectin el compromís amb el que es van presentar a les Eleccions Municipals del 2015, i que no utilitzin el seu estatus per a treure rèdit partidista.

Les postals de l’1-O i del 30-G. Indignants amb punts en comú.

Desitjo que la col·lecció sigui lo més curta possible, i que l’entrega número 2 que va sortir ahir 30 de gener fos la última de la sèrie.

Si la postal de l’1-O-2017 ja va ser lamentable, la del 30-G-2017 no té molta diferència, i encara que les escenes de violència gratuïta que apareixen tant a una com a l’altra no responguin en absolut a allò que els catalans som en realitat, són aquestes imatges les que malauradament traslladem a l’exterior i que injusta, però comprensiblement, converteixen Catalunya, i específicament Barcelona, en un destí econòmic i social no tant atractiu com mereixem.

Sense fer acusacions i només a manera de reflexió pública, no em vull estar de dir la meva i mostrar la meva indignació, doncs de manera inconscient (vull pensar, i ho penso, que no conscientment), ens estan fent mal.

A la postal de 1-O-2017 apareixia la Policia Nacional i la Guàrdia Civil carregant contra ciutadans que els impedien entrar als centres escolars, d’acord amb les ordres judicial que tenien. Era la violència de les “forces d’ocupació” contra persones pacífiques, i que segons els participants a aquella “moguda”, haurien de prendre exemple del Mossos d’Esquadra, que “són els nostres”.

Ahir 30-G no hi havia Guàrdia Civil ni Policia Nacional, i a la “moguda” del Parlament de Catalunya van ser els Mossos d’Esquadra els que van haver d’actuar contra els participants, que els hi van recriminar tot manifestant que “ja no ens representeu”.

Aquestes són les fotos, ni trucades ni manipulades, però per auto avalar la meva indignació, que segur és la de molts catalans i catalanes, necessito trobar les similituds en les dues situacions, dons la violència, tal i com la van presentar generalitzada l’1-O els convocants/convocats/assistents, és simplement violència com la el 30-G, amb independència de la intensitat.

L’1-O i el 30-G, els convocants van ser els mateixos, i és de suposar que els convocats/assistents a la convocatòria també.

Amb la seva actitud activa, els convocats/assistents l’1-O i el 30-G van impedir que les forces d’ordre públic fessin la seva feina, i com a una acció una reacció, aquests forces de seguretat van haver de respondre a la provocació, que com a tal només es tradueix amb actuacions   policials lògiques que algú vol entendre com de violència extrema, encara que siguin provocades pels mateixos convocants/convocats/assistents, tot i dient paradoxalment que “som un moviment cívic i pacífic”.

És curiós veure, com ahir es podia fer per TV, cóm els convocats/assistents aixecaven les mans dient que eren pacífics mentre carregaven contra el Mossos d’Esquadra un cop haver trencat per la força els cadenats de les portes del Parc de la Ciutadella, tirant pedres, pals i empentant-los. Em recordava aquells jugadors de futbol que aixequen els braços després d’haver fet una falta pensant que l’àrbitre és innocent, o que en un cos a cos els manté en alt mentre li està fent cops de peu a l’adversari.

Els ciutadans indignats tenim l’obligació de dir que ja hi ha prou. 


dimecres, 24 de gener de 2018

Una mala ubicació de la marca-ciutat Guíxols

Ningú m'ha preguntat si m'agrada o no m'agrada la nova marca ciutat Guíxols, i desconec si l'Ajuntament ha convocat un procés de participació per a què els ciutadans poguéssim opinar sobre el que ja és la imatge corporativa de Sant Feliu -possiblement aquest procés s'hagi convocat de manera selectiva o sectorial, o hagi estat a decisió i gust dels regidors-, però encara sent conscient que la simple opinió d'un humil ciutadà com jo poc importa, vull dir que aquesta “marca ciutat” no em desagrada, encara que reconec que com a imatge corporativa de ciutat m'agradava molt més aquella espècie de sol abstracte de fa ja molts anys, i que encara alguns utilitzen com a adhesiu en els seus vehicles.

Sense ser un gran coneixedor pràctic en la matèria i deixant al marge les explicacions i els motius que representen colors i formes, crec que aquest Guíxols com marca ciutat podria ser un element per identificar Sant Feliu de manera atractiva i simpàtica, però com passa al voltant de qualsevol disseny corporatiu, una imatge promocional pot transformar les seves sinergies positives en un profund rebuig, depenent de la utilització que es faci.

Hi ha un exemple que s’utilitzava al meus anys d’estudiant: un vehicle retolat amb una determinada marca que cometi una greu infracció o ocasioni un accident, grava en la retina de possibles afectats la imatge que porta retolada, la qual cosa converteix el producte que promociona en no desitjable, o conscient o inconscientment, en antipàtic i rebutjable.

O Imaginem que un requeriment, una multa o sanció de l'Ajuntament s'encapçalés amb aquest disseny; la imatge quedaria deteriorada, i el sentiment que despertaria seria contrari al que pretén.

Doncs crec que això pot ocórrer amb la marca de ciutat Guíxols, en convertir-la també en part del mobiliari urbà i ubicar-lo, al meu modest entendre, en un indret no prou valorat, doncs el bon coneixedor de la ciutat sap que un dels punts amb més flux de pas de vianants és el passeig al punt de la Rambla Vidal com a pas per accedir a la platja, sobretot a l'estiu, diumenge i festius provocant veritables aglomeracions, i no crec que sigui molt encertat fer de la marca ciutat  un obstacle, això sense parlar del perill que implica l'altura de l'element ancorat al terra, i de la imatge gairebé desagradable que es pot tenir de la marca mirant-la des del mar, doncs la visió és Guíxols a l'inrevés.

Repeteixo que no solament es tracta de dissenyar, sinó també de l'ús que s'ha de fer del disseny, i en aquest cas crec que la utilització-ubicació no és encertada.

dijous, 11 de gener de 2018

L'important és el què i el com, no el qui

La veritat és que preocupa veure la baixa qualitat d'alguns polítics catalans i el pràcticament nul compromís que mostren amb la ciutadania, però sobretot entristeix comprovar el grau d'empatia que han aconseguit de la societat, que encara sent conscients que els importa un rave les nostres  inquietuds, preocupacions i problemes, seguim acceptant amb incomprensible estoïcisme que estiguin intentant únicament pactar prebendes personals i  cotes de poder.

Supediten les seves accions a el “qui?”, oblidant que són les respostes al “què?” i al “com?” les que estan obligats a donar a la ciutadania, interpretant de manera interessadament errònia que les seves ambicions, fruit de subordinades i derivades utòpiques, són també les dels ciutadans.

No entenen que són mers instruments al servei dels ciutadans i que la seva prioritat, amb independència de color i sigles, ha de ser trobar les necessàries coincidències per poder pactar polítiques reals i actives.

Perquè d'això es tracta, de pactar polítiques i no polítics, quelcom del que semblen ser incapaços,  demostrant simplement incompetència.