Maternidad subrogada. ¿Regular o prohibir?

Estoy seguro que el debate habrá sido apasionado, con posturas defendidas con vehemencia (pero espero que con respeto). Pero la resolución no me parece la más acertada, pues creo que los partidos de izquierdas deben siempre huir del escenario de la prohibición, y afrontar los temas que merecen una atención especial desde la regulación.

Lógicamente me refiero al espinoso tema de la maternidad subrogada, en la que el Congreso del PSOE se ha posicionado en contra.

No se puede cerrar los ojos a la realidad, y la maternidad subrogada es una práctica que se ha convertido en habitual, provocada además por el propio PSOE cuando impulsó la Ley que legalizaba los matrimonios entre personas del mismo sexo, pues a pesar de prohibiciones legales se seguirá llevando a cabo desde la clandestinidad, colocando a los más vulnerables, que son los niños, en un estado de indefensión.

Solo debemos recordar la penalización del aborto, que no frenaba su práctica, sino que la convertía en un negocio, incrementaba los riesgos sanitarios y atentaba contra los derechos de las mujeres.

La única manera de eliminar la discriminación, que por razones económicas que provocaba esta práctica ilegal, fue convertir el derecho en un derecho universal, regulado por Ley.

Creo que podemos hacer un paralelismo con la maternidad subrogada, regulando el cómo, el por qué, el cuándo y el quién puede acogerse a ella, frenando y penalizando el negocio que pudiese representar su práctica (pues eso sí que es un ataque para la integridad de las mujeres, aunque sea una decisión voluntaria), a la vez que agilizando y facilitando procedimientos para que la posibilidad de la adopción se convierta también en una alternativa atractiva para las personas que desean ser padres y madres, y no por diversas razones no pueden serlo.

¿No es mejor la regulación que la prohibición?

El 15-J de 1977. Un paso para la libertad

Mucha gente se jugó y dio su vida para que un miércoles 15 de junio, hace hoy 40 años, se pudiese votar libremente después de un largo periodo de falta de libertades.

No hacía ni aún dos años que moría Franco, y los españoles dimos ese 15-J el primer paso para elaborar las reglas del juego que, a manera de Constitución Española, nos permitiese empezar a tejer y consolidar la democracia.

Pero como siempre, gente de incalificable personalidad, defendiendo espurios intereses (porque lamentablemente no se puede definir de otra manera), intentan minimizar aquel momento, mostrando una indecencia de supina dimensión al menospreciar a todos aquellos que lucharon por alcanzar la libertad.

Se olvidan de que el Jefe del Estado era el Rey, Capitán General de un Ejército que todavía mandaba y que se veía “obligado” ceder poder. Que gran parte de los políticos pertenecían al denominado Movimiento, y que debían ceder también poder -seguro que muchos de ellos a regañadientes- a la voluntad del pueblo.

Que esos que reniegan de la historia quieren olvidar que ahora pueden pedir “independencia” sin ser enjuiciados solo por pedirlo, porque hubo ciudadanos que asumieron la responsabilidad de generar los equilibrios suficientes y conseguir democracia sin violencia.

Sólo los totalitaristas sectarios son capaces de menospreciar el aniversario de aquel 15-J, que los demócratas siempre miraremos con respeto reconociendo a todos aquellos que lo hicieron posible.

l'EXPLICA'M a SFG. Publicitat i promoció

Ahir, participava en un debat virtual en una xarxa social, sobre una activitat que va programar l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, provocada per un ciutadà que preguntava, a què responien els focs artificials que estaven llençant a la platja, doncs ell no s’havia assabentat de res.

En primer lloc valorar molt positivament aquesta activitat ”Explica’m”, tot i recordant que era un projecte que fa dos anys, les responsables de Turisme i Cultura de la ciutat em van oferir essent jo Regidor, i que no es va ser possible tirar-ho endavant per qüestió de pressupost.

Soc, encara que poc vaig experimentar-ho professionalment només de manera puntual, d’aquells que fa més de 40 anys va estudiar allò que ens convertia en Enginyers en Màrqueting i després van ser Tècnics Superiors. I ahir, desprès del esmentat debat que en algun moment es va sortir de mare, em van venir al cap una sèrie de reflexions i lliçons sobre publicitat i promoció que vaig aprendre ja fa més de quatre dècades, i que van ser els temes que van centrar totes les discussions, constatant que hi havia molta publicitat, alhora que hi havia ciutadans que manifestaven el seu desconeixement.

1. Qui té interès que un potencial client compri un producte (en aquest cas participi en una activitat), és qui l’organitza, i per això utilitza tots els mecanismes per a fer promoció

2. La publicitat hauria de ser és el mecanisme més efectiu, sempre que vagi acompanyat d’una bona campanya de promoció, doncs no és el mateix publicitar que promocionar.

3. Si un client potencial diu que no ha vist o no li ha arribat publicitat, vol dir que la promoció ha de millorar, que és el en el debat es manifestava.

L’activitat magnífica però, per exemple, el cartell no era prou atractiu per a què la gent es parés a mirar la lletra petita. I repeteixo, això no desmereix l’activitat. Aquí recordo l’exemple del punt. Un cartell amb un punt al centre que feia parar i apropar-se, i en el cartell de molt apropo, et convidava a visitar un lloc determinat.

L’activitat magnífica però, per exemple, el lloc on es projectava la campanya publicitària no cridava al potencial participant. I repeteixo, això no desmereix l’activitat. Per exemple, si vols que vingui gent de fora la ciutat, posa anuncis publicitaris a mitjans de fora de la pròpia ciutat.

1-O. Ens porten al xoc social

Tot i conèixer la data i la pregunta que en Carles Puigdemont ha anunciat amb bombo i plateret, m’he jugat amb dues amigues un esmorzar a que el referèndum no es portaria a terme.

Si fos coneixedor, en Puigdemont diria que guanyaré l’aposta; i fins i tot estic convençut que aquestes dues amigues, legítimament independentistes, també saben que hauran de pagar l’esmorzar, doncs el dia 1 d’octubre no es celebrarà cap referèndum.

I com som amics, esmorzarem junts, sense acritud i segur que comentant els esdeveniments amb total normalitat, oblidant el xoc social que com deia avui Baltasar Garzón, es produirà sens dubtes.

És allò que estan buscant alguns per a què el xoc de trens que “necessiten” sobrepassi una acció que ja està esgotada, que té un ressò limitat -i que opino continuarà tenint-lo-, doncs els catalans, siguem independentistes o no, comencen a estar cansats d’aquesta situació agra que ens estan obligant a viure, i que està dinamitant la convivència (només cal mirar les xarxes socials).

Jo crec que l’anunci d’avui està calculat, i que en Puigdemont (no li dic President, encara que ho sigui, doncs avui ha actuat com a partit i no en representació de la majoria de catalans) sap que només caminar acompanyat d’una part de catalans pot donar certa justificació a la seva  dèria, sense desqualificar la seva legitimitat  

Però jo repto a tots aquests catalans que confien en ell, que li preguntin per què no ha fet l’anunci mitjançant un decret, que és l’única manera de validar una convocatòria referendaria, com va fer l’Artur Mas.

O per què no li pregunten la seva negativa a anar al Congrés dels Diputats a explicar i supeditar-se a la votació, quan si es votés en el Congrés el seu projecte sobiranista, s’estaria donant legitimitat a aquella votació que va provocar l’acusació contra la Mesa del Parlament.  

No serà perquè dins de JuntsXSí hi ha interès per part de PDECat de distreure l’atenció i per part d’ERC de provocar unes eleccions que, segons sembla, els hi anirien molt bé? I sense obviar que aquest és l’escenari on les CUP es troben còmodes.

Un camí sense sortida, que espero no incideixi molt negativament, i que si algú s’ha jugat un esmorzar com he fet, el dia 2 d’octubre el puguin celebrar sense el problemes que pot portar la frustració.

SFG. 62.812.800 segons de Govern i mínims resultats

Seixanta dos milions vuit-cents dotze mil vuit-cents segons és el temps que ha passat des d’aquell 13 de juny de 1015, quan fruit d’un pacte legal es constitueix l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.

I després de dos anys (62.812.800 segons) desenvolupant la seva responsabilitat, ja toca que els ciutadans puguem opinar i dir si aquelles expectatives que va aixecar l’Alcalde i el seu Equip de Govern s’han complert, i responen a les promeses electorals del tres partits polítics que van signar aquell pacte de Govern.

No és necessari fer un gran exercici de memòria doncs l’Alcalde, utilitzant la publicació de promoció de l’Equip de Govern, el #Guíxols, ja fa un balançd’aquest dos anys de “mandat”, permetent fer una crítica a les dades oficials que dona el propi equip.

Per cert, 44.575,10 euros anuals que paguem injustament els ciutadans i ciutadanes per a major glòria promocional del Govern, són molts diners per a que aquesta publicació es trobi de manera habitual al terra de la població i a les papereres, el que demostra que la qualitat en el format és inversament proporcional a la seva eficàcia i utilitat ciutadana.

Entenent que quan presenta el balanç del que ha fet en un temps determinat vulgui magnificar tot allò que pugui i que no precisi dades per a constatar, no opinaré sobre algunes de les afirmacions que fa l’Alcalde sobre les seves intencions i entrega a la tasca municipal, doncs no deixen de ser fruit de la subjectivitat de qui pot presentar molt poques novetats. Només vull fer esment a les dades que es poden contrastar, seguint l’ordre d’aquest balanç oficial fet al #Guíxols.

Parla l’Alcalde de projectes estratègics, i precisament fa esment a la renovació del Passeig Rius i Calvet. Els ciutadans tenim memòria i recordem que allà hi havia un projecte autoritzat per l’Administració i que no costava un euro a la ciutat. I els ciutadans també hem de recordar que s’estava fent un pla director que contemplés tot el Passeig, des de Rius i Taulet fins el Port, sense oblidar l’adequació del carrer Colom com a continuació del Passeig, que estava previst fer de manera immediata.

Parla l’Alcalde de l’Asil Surís, que va ser el projecte estrella que va presentar el seu Grup a les eleccions de fa 1.018.080 minuts. No sé si és memòria selectiva, però l’Alcalde oblida que aquesta actuació ja estava programada al 2009, que fins i tot incloïa jardins, condicionament de les instal·lacions i la construcció de pisos tutelats per els avis; i també oblida l’Alcalde que va ser el seu grup, que en aquell formava part del Govern, qui va aturar que es pogués tirar endavant aquest projecte.

Parla l’Alcalde del Guíxols Arena, oblidant que era un projecte que ja estava en marxa, fins i tot pressupostat, quan va accedir a l’alcaldia. La diferència és que la seva destinació era, principalment per fer concerts de gran format que donava vida a molts negocis de Vialrtagues, i ara és poc més que un aparcament.

Parla l’Alcalde de la construcció de l’aparcament a la Corxera, un canvi d’ubicació d’una realitat necessària, exigència d’un dels partits per a donar suport al Govern de la ciutat. Oblida l’Alcalde que tenia el compromís de consultar a la ciutadania els temes d’interès, i aquest ho és.

Parla l’Alcalde del Thyssen, noticiant un canvi d’ubicació, renunciant a un dels projectes més ambiciosos de la ciutat, com era la construcció d’una instal·lació museística. Entenc la seva decisió, doncs quan va accedir a l’Alcaldia al 2010 va provocar que “caiguessin” 6000000 d’euros dels Pressupostos Generals de l’Estat destinats al Museu Thyssen.

Parla l’Alcalde de que estan cercant terrenys per a fer el nou Institut, però oblida que el tema terreny ja estava acordat amb el Departament d’Ensenyament, i va ser aquest Equip de Govern que el va anul·lar.

Parla l’Alcalde de la construcció d’un nou espai polivalent, i vol oblidar que amb el Pla Zapatero del 2008, ja s’estava estudiant fer-ho, però que es va optar per altres prioritats. Fins i tot teníem com a model un espai polivalent que hi ha a Sabadell. Ha de recordar que l’Alcvalde formava part del Govern Municipal.

Parla l’Alcalde de l’herència dels Germans Anlló. Un pot posar-se medalles de moltes coses, però em pregunto si és legítim que també s’arrogui això, com si la Generalitat es plegués al seu mandat. Això sí, han aconseguit que la Generalitat ens “regali” un dels hotels ubicat a una zona cèntrica turística, per dedicar-ho a vivenda social.

Parla l’Alcalde de l’equiparació salarial dels treballadors de l’Asil Surís que, segons ell, es reclama des de fa 15 anys. Aquí crec que no oblida, directament no té ni idea del que diu o directament falta a la veritat. La reclamació és una demanda interposada per la UGT, doncs hi havia un acord per a fraccionar el pagament que l’Ajuntament incompleix, i que l’Ajuntament es veu obligat a accedir a les demandes dels treballadors al jutjat.  Els treballadors fan la reivindicació oficial quan poden fer-la, és a dir, quan l’Ajuntament es fa càrrec del 100 % de la Fundació. ¿Fa 6 anys?

I parla l’Alcalde de l’afer de la Policia Local, quan només entrar generen un problema laboral. Presumeix de nou material (cotxes), quan l’adquisició de vehicles respon a la caducitat del contracte de renting. Parla de compra de material, quan han estat dos anys per a comprar les armilles antibales.

Com reconeix l’Alcalde, ara tenen finançament per a fer possibles aquests projectes (tots?) i així poder tenir gran part de la ciutat aixecada per obres, que en aquests caps de setmana llargs previs a la temporada d’estiu donen una “boníssima imatge vers els visitants”.

62.812.800 segons, que d’acord amb el que diu l’Alcalde en el seu balanç utilitzant els més de 44000 euros que val la publicació #Guíxols, han servit per a consolidar projectes de l’anterior Equip de Govern i aportar, com única novetat i que mereix felicitacions, l’adquisició dels Jardins de Can Blasco.

Però al balanç que ha presentat, l’Alcalde no parla d’allò que el Govern Municipal no ha fet i que hauria d’haver fet, i d’allò que ha fet, encara que malament; i els ciutadans no podem deixar de dir-ho, com a mínim per a que aquests segons que els hi queda de mandat, siguin profitosos per la ciutat. 

SFG a salt de mata en polítiques de mobilitat i vialitat

Suposo que el Govern de Sant Feliu vol convertir la nostra ciutat en el paradigma del caos, i per això ha creat una política de mobilitat i vialitat basada en dificultar el trànsit de vehicles particulars, en comptes de treballar per aplicar mesures de pacificació per a fer que la cohabitació entre vehicles i vianants sigui fàcil i generi els mínims conflictes possibles.

Però clar, sembla que estem parlant d’un Govern que té com a principi allò “de mort el gos morta la ràbia”- quan lo normal seria trobar la vacuna-, i a imatge d’aquell nefast Bush que afirmava que l’única manera d’evitar incendis al bosc era tallar els arbres, no es compliquen la vida i en un exercici d’imaginació i d’una més que discutible gestió, impedeixen circular com a mesura a un presumpte problema de circulació, i impedeixen aparcar al real problema d’aparcament.

Si poguessin la “solució final” seria declarar Sant Feliu “ciutat sense vehicles”, amb el que tot això implica.

A totes les ciutats, encara que de manera diferent per qüestions geogràfiques, demogràfiques  o de possibilitats urbanístiques, existeixen conflictes entre vianants i vehicles, i fins i tot aquestes dificultats es sobreposen i entren en una situació de incoherència individual quan el vianant agafa el seu vehicle, o quan el conductor es converteix en vianant.

Per això, els responsables polítics que desenvolupen responsabilitat i no només exerceixen poder, treballen amb plans de mobilitat i vialitat de present, contemplant les necessitats actuals però també pensant en un futur proper, no deixant-se embaladir per visions “vernianes i/o saganistes”, doncs crec que les perspectives de la desaparició de vehicles a la que alguns aspirem, estan encara molt llunyanes.

Pilones, jardineres, ressalts o voreres de “tall” són el simple el pegat que supleix la imaginació que necessita un Govern, que normalment obeeix a la necessitat de respondre a algunes demandes particulars, que no responen a les inquietuds majoritàries dels veïns, que després obliguen a rectificar amb el que s’incrementa la manca de credibilitat en una acció de govern, i que després tenen conseqüències “calculables” per les arques municipals que hem de suportar el ciutadans amb els nostres impostos.

Sant Feliu de Guíxols té unes característiques físiques molt especials pel que fa referència a la mobilitat, i això obliga a aplicar mesures també molt especials de pacificació i ordenació vial.

Reforma de l’estiba, Rumb a la precarietat

Si algú pensa que la reforma de l’estiba per a liberalitzar aquesta activitat es portarà a terme a contracor, obligats per les sentències dictades pel Tribunal Europeu de Justícia al 2014, està completament equivocat i demostra un desconeixement superlatiu del sector, doncs l’esmentada liberalització ha sigut un objectiu de tots els governs de l’Estat, fossin del color que fossin, alhora que una reivindicació empresarial.

Ja als anys 80 i posteriors, sent jo Responsable Nacional de Ports, Duanes i Consignatàries de la UGT, havíem mantingut converses amb diferents empresaris a Catalunya i amb responsables polítics a Madrid per analitzar la realitat present i futura del sector portuari; i ho fèiem conscients de que qualsevol canvi comportaria un gran rebuig que podia comportar enfrontaments personals, com així va ser. I aquí vull recordar el tarannà negociador però dur del Director General de Ports, Fernando Palao, per a qui afrontar la reforma global d’aquest gran sector estratègic i de les seves activitats, també l’estiba, era una necessitat peremptòria.

Les sentències europees han sigut simplement l’excusa argumental per aparcar la inacció política del Govern, de la mateixa manera que també han sigut utilitzades pels diferents partits de l’oposició que han recolzat el decret de reforma que, sense equivocant-se, podríem definir com una reconversió sectorial que esdevindrà en convertir un sector laboralment estable, en un paradigma de precarietat laboral.

Només cal fixar-se en els punts que, segons PDCAT, eren necessaris identificar per arribar a un acord polític i possiblement empresarial, però molt difícilment amb els sindicats de l’estiba. Parlen de la subrogació dels treballadors, fet que no es pot deslligar dels ajuts a les prejubilacions i acomiadaments, de les que s’hauran de fer càrrec les Autoritats Portuàries amb diners públics. O sigui, ja et convido jo pagant tu!.

A continuació un s’ha de preguntar sota quines condicions laborals treballaran els nous estibadors que accediran a la feina en substitució dels que han causat baixa? Si tenim en compte que per accedir a la feina d’estibador s’ha de fer mitjançant una ETT, la precarietat està garantida, de la mateixa manera que era una activitat precària quan es feia “plaça”, tot esperant que l’encarregat de torn escollis a un potencial estibador per a treballar un dia descarregant un vaixell.

Això sí, es clarificarà la formació per accedir a la professió, però enlloc he vist que això sigui un de les matèries a tractar obligatòriament en el marc de la negociació col·lectiva i que, en el cas d’una reconversió com aquesta, hauria de parlar de concurrències, amb qüestions tan importants, per exemple, com pot ser la prohibició sectorial d’evitar convenis “a doble velocitat”, o sigui, aplicar el principi de que a treballs idèntics, condicions idèntiques.

I molt important, delimitar quins són els treballs que han de fer els estibadors, amb especial cura amb els treballs que es fan a les denominades “terminals dedicades”.

El sector portuari necessita una reforma que contempli el futur de manera global, doncs afrontar la reforma de l’estiba sense contemplar la resta d’activitats, o bé és desconeixement del sector portuari per part dels polítics, o bé és tancar conscientment els ulls a la realitat, per a respondre exclusivament a l’objectiu de la liberalització, accedint alhora a les reiterades reivindicacions empresarials.

Fer una reconversió del sector portuari de manera parcial, és oblidar-se de molts treballadors posant rumb a la precarietat, i que ineludiblement és traduirà en fam per avui i gana per demà.