RYANAIR. Xantatge permanent

Des de que al 2004 Raynair va començar a operar previ pagament d’un “impost revolucionari” per part de l’Administració, per a què aquesta aero-línia arrelés a l’aeroport de Girona, els episodis de xantatge que s’han viscut han estat continus, doncs aquesta empresa era conscient que havia aconseguit una dependència de la Costa Brava a la seva oferta.

I així vaig manifestar-ho com a Secretari General de Transports de la UGT en diferents ocasions, tant en reunions amb la Generalitat, Diputació i Cambra de Comerç, a diferents escrits i articles a la premsa, com a entrevistes a radio i televisió.

Marxar de Girona o rebaixar el número de vols ha sigut una amenaça recurrent al llarg d’aquests anys, i de fet algunes s’han fet realitat al no respondre positivament a totes les seves exigències sobre augment de subvencions, de privilegis en quant a taxes aeroportuàries o de tolerància sindical i/o administrativa vers el respecte a les condicions laborals dels seus treballadors.

Puc dir, fins i tot, algun intent de pressió “compensada” verbalitzat per alguna administració per a desistir de mobilitzacions sindicals, encara que en privat reconeixen que els treballadors tenien raó i que tard o d’hora aquesta empresa “s’oblidaria de Girona”.

Ara estem en un nou escenari, conseqüència d’aquella mala gestió que va posar l’Aeroport de Girona, quasi en règim d’exclusivitat, en mans d‘una empresa com Ryanair, oblidant la repercussió econòmica i social de futur que té aquesta infraestructura aeroportuària.

Si algú pensa que la decisió de Ryanair de treure les bases d’operacions d’aeroports de Canaries i de Girona només afectarà a aquests aeroports en particular està molt equivocat, doncs el xantatge permanent amb el que està acostumada a treballar aquesta empresa es traslladarà a qualsevol aeroport on operi.

Per això, encara que amb retard, el actors públics i privats de tot l’estat espanyol haurien de prendre decisions col·lectives, posant, imposant i fent complir les mesures adients per obligar a Ryanair a respectar escrupolosament i obligacions tots els deures amb els que ha d’operar una companyia.

17-A. Los políticos no debían tener plano

Pues a mi modesto entender, la postura más coherente y respetuosa con las víctimas fue la de los políticos que se “dignaron” a no asistir a los actos del aniversario del atentado terrorista del 17-A en Barcelona, donde 16 fueron asesinadas a sangre fría.

Porque ayer sobraban los políticos en fase de capitalización fotográfica, aunque “presumieran humildemente” de colocarse en segundo plano, pues ayer no debía haber plano alguno.

Porque ayer, en los actos en torno a ese aniversario, solo debía existir un sentimiento unánime de rechazo a la violencia, promueva quien la promueva y la ejecute quien la ejecute, exigiendo que no se repitan acciones como las que provocaron aquellos 16 muertos y decenas de heridos.

Porque ayer no era un día de homenaje, en todo caso debía ser un día para que los familiares de aquellos 16 asesinados hace dos años, así como el resto de víctimas, se vieran arropados en el recuerdo a sus seres queridos, como muchos ciudadanos anónimos hemos hecho con otros familiares y afectados de múltiples atentados terroristas que han dejado miles de víctimas inocentes.  

Y porque ayer no era el día donde uno presumiese de uniformidad, sea de medallas o de traje y corbata, para demostrar que había cumplido con su deber, pues en todo caso si alguien merece el reconocimiento es aquel ciudadano que, de manera solidaria y sin estar obligado por su desempeño profesional, se puso a colaborar en aquella caótica y lamentable situación.

Pero lo que clama al cielo es que esos políticos manifiesten que huían del protagonismo, y en cambio una de las fotografías que acaparan la atención mediática es la de esos personajes, aparentando “naturalidad”, pero ataviados con sus mejores galas de manera forzada a tenor de temperatura y época, avanzando al unísono con una flor en la mano, al igual que aquellos que metros más arriba depositaban también flores en otro acto paralelo.

Y claro, sólo faltaban los eslóganes insinuando conspiraciones alimentadas por intereses políticos y las manifestaciones irrespetuosas de los CDR en ese mismo sentido, sin olvidar las “caralladas” (muchas de ellas vomitivas) que en las redes sociales se vertían -es de suponer siguiendo “órdenes” de sus líderes políticos- poniendo en duda la profesionalidad y compromiso de los cuerpos de seguridad y ensalzando, sin venir a cuento, a los políticos que están siendo juzgados por el Tribunal Supremo.

De indecencia vomitiva sólo puedo calificar la actitud de esos personajes que intentan comerciar y aprovecharse del dolor ajeno, olvidando que ayer en Barcelona las personas de bien solo deberían querer manifestar el rechazo a la violencia y, de manera profunda y sincera, la solidaridad con los familiares con las víctimas y sus familiares.

Un “sopar groc” a Sant Feliu de Guíxols

Ho dic o rebento, encara sent conscient que algun desitjarà ferventment la segona opció, però no puc menys que fer pública la meva opinió sobre la utilització arbitrària de l'espai públic, sinó és per a qüestions que intentin fomentar la convivència i no deteriorar-la, com pot provocar que s'utilitzin per a reivindicacions polítiques, fora d'aquells moments on la legislació ho permet, com és el cas dels processos electorals.

Divendres que ve 30 d'agost, als jardins July Garreta, façana marítima de Sant Feliu, es celebrarà un denominat Sopar Groc, de clar significat polític en favor del moviment independentista de Catalunya, amb el legítim objectiu de recaptar diners per a la seva causa.

En absolut qüestionar un acte reivindicatiu des del màxim respecte a la llibertat, malgrat no tenir pràcticament cap coincidència amb ell, però entenent que l'espai públic és de tots, (malgrat prefereixo defensar que no és propietat de ningú), rebutjo qualsevol acte que molesti el veí, com és el cas, perquè estem parlant d'un posicionament polític que manté “partida” a la societat catalana i que es celebrarà el divendres que liquida la temporada turística, i en una ubicació realment transitada per turistes i visitants.

Si aquests ciutadans volen sopar tots junts em sembla magnífic, i si a més volen fer-ho acompanyats de reivindicatives arengues, actuacions i música a aquest efecte, res que objectar, sinó tot el contrari, però no podrien celebrar aquest sopar polític de “germanor” en un lloc que no distorsioni la convivència ni molesti a ningú?

No seria més coherent i més d'acord amb els posicionaments polítics dels partits que confirmen el Govern Municipal i amb la pluralitat de la ciutadania de Sant Feliu que aquest “sopar groc” s’autoritzés a celebrar en un lloc on tant els assistents com els que no vulguin assistir poguessin estar en “plena llibertat”, per exemple el Guíxols Arena, espai desaprofitat?

Tinc amics dins d’aquest moviment i que segur assistiran, per això desitjo que sigui un acte d’èxit però, des de la meva condició de ciutadà, els prego que no impossibilitin l'ús dels Jardins July Garreta als que aquest divendres 30 d'agost vulguem utilitzar aquest espai per al que realment està creat.

Pedagogía para no adquirir el hábito de fumar, no para abandonarlo

Al final todo se reduce a lo mismo, demostrando la simpleza y una real falta de imaginación con la que la clase política se mueve más fácilmente a fin de esconder su incompetencia: Que el ciudadano deba pagar más para sortear una prohibición o sortear un escollo.

Para convencer a la ciudadanía de que fumar es perjudicial para la salud, se coarta la libertad de poder fumar ya no solo en lugares públicos, sino en lugares privados y particulares, apelando al derecho de los no fumadores, pero olvidando el derecho de los fumadores, que también lo tienen.

Y confieso que yo era un fumador empedernido, que dejé de fumar por voluntad y decisión personal, y que en casa fuman todos, salvo cuando están presente mis nietos, porque así lo hemos decidido de manera responsable.

Y reconozco que me gustaría que dejasen de fumar, pero creo en las personas y en el “prohibido prohibir”, estando convencido de que el único modo de conseguirlo es la pedagogía.

Pero claro, eso lleva a pensar, y en vez de convencer para que no se adquiera el vicio, trabajan para que se abandone, y eso es complicado, sobre todo si centran los esfuerzos en poner imágenes y fotografías desagradables, como elemento disuasorio, en los paquetes de tabaco que, paradójicamente compran los que ya tienen el hábito adictivo; o en acotar y prohibir fumar en determinados espacios; o la medida estrella, subir el precio.

O sea que quien tenga posibles podrá fumar, a semejanza de las bulas papales que concede la iglesia, previo el correspondiente pago.

Lo malo es que esta renuncia a medidas pedagógicas y frente a las coercitivas se están aplicando a otros ámbitos, como estamos viendo últimamente: peajes para entrar en las ciudades para combatir contaminación; obligación de utilizar coches nuevos; aparcamientos más caros; zonas de colores de pago.

O sea, que podrán contaminar los que tengan dinero, del mismo modo que podrán fumar los que tengan capacidad económica para hacerlo, y eso no es justo.

Si son valientes y no hay afán recaudatorio y únicamente les mueve interés de salud, ¿por qué no prohíben la venta, elaboración y consumo de tabaco?

Miedo me da aplicar el mismo razonamiento a la circulación de vehículos.

SF Guíxols. Ara juguen amb les hores extraordinàries. Una altra burla!

Sempre he estat enemic de la realització d'hores extres doncs, en molts casos, es converteixen en un concepte salarial periòdic que atenta a la realitat de la retribució que un treballador rep pel seu treball habitual, convertint-se en un element de pressió empresarial, distorsionant els períodes mínims de descans i conciliacions, i convertint-se a més en un obstacle per a la creació d'ocupació.

Per això, quan el Ple Municipal de l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols va aprovar “transferències de crèdit per a les hores extraordinàries de la Brigada Municipal i la Policia Local”, em va envair aquest sentiment d'indignació que em corroeix quan els polítics municipals prenen decisions injustes, basades en arguments absurds i sobretot contràries a allò que alguns grups municipals haurien de defensar ideològicament.

Perquè absurd és avalar i aprovar la realització d'hores extraordinàries quan existeix una pressió legal sobre el seu control a través dels obligatoris registres horaris, i tan absurd com negar tàcitament l'evidència que es realitzen hores extraordinàries perquè existeix una manca de personal manifesta.

Lògicament aquesta manera de funcionar, al costat dels il·legals interinatges dels que es nodria fins ara la Policia Local per a pal·liar la precarietat de la plantilla, deixen clar que no existia cap projecte per aconseguir que la gestió de la seguretat de la ciutat oferís realment garanties.

I no sé si la nostra Policia Local de Sant Feliu de Guíxols seguirà sense projecte, encara que tinc esperança que no sigui així, perquè el normal seria haver convocat la important quantitat de places necessàries, vacants o ocupades per interins, i no seguir amb aquest pegat que va defensar l'Equip de Govern en aquest Ple, com si d'un punt i apart es tractés.

S'aproven “transferències de crèdit per a les hores extraordinàries de la Brigada Municipal i la Policia Local”, quan legalment la Policia Local no pot realitzar hores extres, sinó cobrar gratificacions per la realització de serveis extraordinaris. Desconeixement?

S'aproven “transferències de crèdit per a les hores extraordinàries de la Brigada Municipal i la Policia Local”, per a abonar les ja realitzades i no percebudes, deixant clar que “van contractar” uns serveis sense el corresponent suport econòmic, la qual cosa ha impedit que els treballadors percebin la retribució que els correspon per un treball realitzat. Frau? Insensibilitat?

S'aproven “transferències de crèdit per a les hores extraordinàries de la Brigada Municipal i la Policia Local”, per abonar les hores que es realitzaran en un futur, reconeixent la falta de voluntat per a adequar les plantilles a les necessitats. Pèssima gestió i renúncia a la creació d'ocupació?

Una altra indignant burla!

A SF Guíxols, per a què necessiten Pressupost Municipal?

Reconec que tinc un punt de masoquisme que m'obliga a escoltar en diferit el Ple Municipal Ordinari sabent que, com és habitual, després m'envairà un sentiment d'indignació per l'ús i abús que fan del lloc on resideix la sobirania popular, l'Ajuntament de la ciutat, demostrant per obligació procedimental, una falta de respecte cap a la ciutadania digna de destacar.

Porten 4 anys governant Sant Feliu de Guíxols, perquè en aquestes últimes eleccions municipals han assumit el PODER (i destaco poder en majúscules perquè dubto que hagin assumit el que correspon, que no és una altra cosa que la responsabilitat) els mateixos que ho ostentaven en el mandat anterior, així que seria lògic suposar que ja tenien clar el seu model de gestió municipal.

Però no, sembla que no ho tenien clar, i en l'últim Ple Municipal van aprovar amb els vots a favor de l'Equip de Govern un suplement de crèdit de més de 380.000 euros, xifra gens menyspreable al meu modest entendre.

No discuteixo la legalitat de l'operació, com tampoc la discutiria si a mes de juliol de 2019 es disposés del corresponent pressupost per a 2019, però és que no hi ha pressupost municipal per a aquest any i, no obstant això, injecten gairebé 400.000 euros als pressupostos del 2018 per a fer realitat la gestió que haurien de tenir clara des de l'any anterior.

O sigui que o no sabien el que volien fer i porten 7 mesos venent fum per valor de 380.000 euros o bé, sota l'excusa frívolament torticera que un pressupost “és una eina dinàmica i viva” (afirmació amb la qual no deixo d'estar d'acord), pretenen governar la ciutat a cop d'impuls i capritx obviant i vulnerant el pressupost que, com a full de ruta, és l'element que permet conèixer com administraran uns diners que no són seus, sinó de tots els ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu.

350 indecentes incompetencias

Hoy se han mostrado tal y como hace ya un tiempo están demostrando que son, unos incompetentes que se están abusando de la buena fe y santa paciencia de la ciudadanía.

Y no sólo unos cuantos de los 350 personajes que tienen, pero que no ejercen, el título de diputado en el Congreso.

¡Todos y cada uno de los 350 que llevan meses y meses sin pegar palo al agua, y que ya ni se molestan en disimular!

Sí, todos, tanto los que salen en primera plana y que acaparan el protagonismo mediático, que son pocos, como los que únicamente aparecen para aplaudir con cierta euforia las intervenciones de sus respectivos líderes, aunque no lo merezcan.

Hoy tocaba rubricar la indecencia de seguir manteniendo a más de 46 millones de ciudadanos en el desgobierno, culpabilizando implícitamente a estos ciudadanos de la situación, amparándose en interpretaciones torticeras que solo responden a sus intereses.

Los ciudadanos no hemos votado para que se dediquen a hacer o impedir pactos y acuerdos, pues cada uno de los ciudadanos y ciudadanas que hemos depositado nuestro voto en las urnas lo hemos hecho apostado por la opción que mejor creemos responderá a nuestras inquietudes y defenderá nuestros intereses, tanto desde posiciones de gobierno como desde la oposición, que también es una pieza importante de la gobernanza.

Gobernar es lo que deberían hacer, y no dedicar el tiempo a decidir con quien quisieran o no gobernar, dilatando el ejercicio de responsabilidad por el que les pagamos religiosamente.

Y ahora llega el momento de cargar las tintas, provocando que los ciudadanos pongamos de manifiesto nuestras diferencias, contestando la inevitable pregunta, pretendiendo que nos posicionemos y así esconder su indecente y exclusiva incompetencia: ¿De quién es la culpa?

Yo lo tengo claro, los únicos culpables son los 350 diputados y diputadas que, con independencia de estar en posiciones de derechas o izquierdas, o pertenecer a unas u otras siglas, dicen trabajar en interés de la ciudadanía pero que, en realidad, por lo que hemos visto hoy, su prioridad es su propio interés político, personal o partidista.

La paciencia de la ciudadanía tiene un límite, y están tensado la cuerda demasiado.