dilluns, 27 de març de 2017

Una buena foto, ¡me gusta!

Pues a mi la foto me gusta, porque estos compañeros que aparecen en ella son parte de la historia del PSOE, pero son el PSOE reciente y actual, pues han sido y son el referente de muchos socialistas españoles y europeos.
 
Con ellos se han ganado elecciones desde 1982, con lo que su contribución ha sido clave para consolidar una democracia después de 40 años de dictadura, para crear un estado del bienestar que han sido otros los que han dilapidado, creando marcos legales que han servido de ejemplo para otros muchos países (matrimonio entre personas del mismo sexo, aborto, igualdad, etc.). Y sí, entre ellos falta uno que hizo posible la sanidad universal, l’Ernest lluch, asesinado por la banda terrorista ETA que, por cierto, en la que los que aparecen en la foto también han tenido una contribución especial para alcanzar su disolución.
 
¿Cómo no me va a gustar la foto? ¿Cómo algún socialista puede decir que no le gusta la foto? ¿Y qué derecho tiene un socialista, militante o no del PSOE (pero sobre todo militante), a menospreciar a los que aparecen en la imagen, renunciando a un valor humano y político como este?
 
Solo es necesario seguir las redes sociales para ver los argumentos insultantes utilizados contra los que aparecen en la foto, que es como insultar a todos aquellos que no quieren renunciar a su valor.
 
Que son viejos, como si la ideología o la capacidad tuviesen fecha de caducidad, y la experiencia fuese una lacara despreciable.
 
Que no son socialistas, por haberle “dado” el Gobierno a la derecha, como si el PSOE, desde su responsabilidad política en todos los ámbitos, no hubiese pactado nunca con partidos de derecha o de una izquierda que, como yo he dicho muchas veces, no era la nuestra, entendiendo que era en beneficio de la ciudadanía.
 
Y ya sin entrar en aquella acusación de traición o de golpe de estado hecha por algunos activistas que se olvidan que han participado de manera activa en “en esos golpes de estado” que han desembocado en gestoras para conseguir llegar al poder.
 
Por lo menos con estos de la foto uno puede valorar actos, acciones, logros y errores, y como militantes o, por qué no como simple votantes, merecen el respeto de toda la ciudadanía, con independencia de quien crean que es la mejor opción para liderar el PSOE.
 
Reconozco que no sé si votaría a Susana Díaz, aunque reconozco que la compañía que consiguió en esta foto es la que a un viejo roquero del socialismo le hace trempar, pero ayer esta mujer me hizo pensar en positivo cuando pidió a sus seguidores que hablasen bien de todos los compañeros que optan a la Secretaria General del PSOE, cosa que el otro considerado gran rival no ha hecho en ningún momento.
 
Y entiendo que otros partidos políticos intenten “alimentar” el odio y el menosprecio hacia los que están en esa foto. Ellos no pueden
 
Pero lo que no entiendo, porque es indecente, es que desde el interior del propio PSOE se anime a dilapidar este capital representado en esa foto, con independencia de quien se crea que es la mejor opción para liderar el socialismo español.
 
Posiblemente ahí también faltaría Pedro Sánchez y Patxi López.

divendres, 10 de març de 2017

#Guíxols, “pamflet, fullet i fulletó”

Veient l'última edició del #guixols, reitero la meva opinió que és un simple aparador per a major glòria dels Grups Municipals de Sant Feliu de Guíxols i en particular de l’Equip de Govern representat per l'Alcalde, i em permeto la llicència de titllar-ho de pamflet amb totes les seves accepcions, encara que també de fullet, amb ambició literària de fulletó.

Una revista municipal pagada amb diners públics ha de respondre a l'objectiu d'informació no temporal del que esdevé a la ciutat, sobretot del que esdevindrà i poc del que ha esdevingut; tot el contrari del que pretenen amb #guixols, que és fer arribar periòdicament a part de la ciutadania un informe de gestió política local, amb il·lustracions i peus de foto que no tenen un altre objectiu que una auto-valoració exagerada, que en molts casos no es correspon amb la realitat i amb un excés de protagonisme que de vegades es ratlla el ridícul.

Com a exemple el #guíxols corresponent al mes de març, on de 20 pàgines, gairebé un 40% es dediquen a el “enaltiment personal" de part de l'Equip de Govern i amb prou feines un 20%, sent generós, a l'agenda del mes de març, que no a compromisos ni a informar del què pot succeir a la ciutat, i a més traient pit d'actuacions ja programades o que formen part de les obligacions de l'Ajuntament, oblidant-se d'informar d'allò que realment sí pot interessar.

- Informen dels 4 mesos de tancament de la carretera de Girona, avisant de que hi ha passos alternatius, però “s’obliden” d'informar de quins.

- El carrer Colom, tal com estava previst ja fa més de dos anys ja agafa forma. Felicitats, però han oblidat que aquest carrer hauria de ser una continuació del passeig cap al port, i obvien informar que entre les novetats que han introduït està el posar impediments en les voreres a manera de “pilones”, en tal quantitat que fins a fa mal a la vista.

- Segueixen les obres, també previstes, del carrer Sant Magdalena.

- És necessari utilitzar el #guixols, que té un cost per a tots els ciutadans, per informar que es fan ressalts en un carrer?
 
- Si parlen de la donació de Mas Pellicer, seria lògic informar del què pensen fer en aquest terreny?

- Es fotografien fent lliurament de les armilles antibalas a la policia. Potser haurien de recordar del temps que han demorat l'adquisició i també, després d'haver-se gastat els gairebé 30000 euros, a què destinaran els gairebé 100000 euros que van retallar i sostreure de les retribucions de la policia durant el 2016 (4000 euros per agent, aproximadament).

- Tornen a parlar d'increment de superfície en l'adquisició dels jardins a l’entorn del Monestir, però potser haurien d'informar també de la realitat de la permuta i del “dret de pas” que encara està per solucionar, tal com declaren ells mateixos a la premsa, declarant-se esperançats per a trobar una solució ràpida.

- Parlen de l'acord per al personal d'Asil i Hospital presumint, paradoxalment, que ha estat fruit del tarannà negociador de l'Equip de Govern, però amaguen que s'han vist forçats a acceptar una obvietat legal en seu judicial, davant una demanda de la Unió General de Treballadors, i de la bona feina dels delegats de personal.

- S'auto arroguen el que aquest #guixols hagi estat finalista d'un dels premis Carles Rahola, quan la realitat és que el finalista és el periodista Pere Carreras, al que la notícia ni esmenta. Ara, la foto que no falti! Felicitats Pere!

- I per finalitzar, a pesar que em jugo un pèsol que els importa un rave, protesto enèrgicament i exigeixo que de les arques municipals, que vol dir amb els diners de tots els ciutadans, surti un cèntim perquè es promocionin els 7 partits polítics que suporten els grups municipal a l'Ajuntament, doncs cal recordar que aquests grups ja reben subvenció a través dels pressupostos municipals, per la qual cosa si volen fer promoció dels seus “assoliments”, haurien de tenir la decència pagar-ho ells.

dimecres, 8 de març de 2017

8 de març, molt poc a celebrar

8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, i com és habitual des de totes les institucions es programaran actes per “celebrar(?)” aquest esdeveniment.

I si ressalto celebrar és perquè em pregunto si estem davant un dia que mereix celebració, doncs la situació de desigualtat que per raó de sexe està sofrint aquest país és un clar exemple d'ineptitud, convertint el 8 de març i limítrofs en un mer aparador mediàtic, doncs polítics de tots els àmbits i colors posaran denunciant greuges contra la dona treballadora en un clar intent de desviar l'atenció, sense adonar-se que entren en un exercici de reducció a l'absurd a l’obviar que són ells els que tenen la responsabilitat d'aplicar mesures correctores.

A més, s'han parat a pensar que alguns d'aquests farisaics polítics que aquests dies apareixeran a primera pàgina protagonitzant discursos, actes reivindicatius i lectures de manifestos, poden pertànyer a aquest grup de mals executius i empresaris que fan que el 8 de març sigui encara un dia reivindicació?.

No deixin de pensar en això, doncs els asseguro que més d'algun d'aquests que dimecres que ve es donarà cops en el pit reclamant igualtat per a homes i dones, té sota el seu comandament a treballadores que tiranitza i agreuja fent realitat, doncs està convençut, que allò que verbalitza l'euro diputat Januusz Korwin-Mikke, tot afirmant que les dones són més febles i menys intel·ligents que els homes i per aquesta raó han de cobrar menys.

Però existeix una gran diferència, doncs aquest impresentable euro diputat polonès té la indecència de fer pública la seva manera de considerar a la dona, i en canvi aquest polític al que em refereixo, coincidint al cent per cent amb aquest penós personatge, és covard fins i tot per a manifestar la seva indecent consideració.

Mentre hi hagi polítics com aquests, el Dia de la Dona Treballadora serà una jornada reivindicativa, i malauradament existeix una clara incompatibilitat entre celebrar i reivindicar.



divendres, 3 de març de 2017

Intrusisme municipal als Serveis Funeraris a SFG?

Pensava que a la petició d’un Grup Municipal de Sant Feliu de Guíxols demanant reiteradament que els preus dels serveis funeraris de la ciutat es fessin públics, l’Ajuntament respondria simplement recordant que ja compleix el que diu la Llei: “Les entitats que presten serveis funeraris han de facilitar a l’Ajuntament del municipi on estan establertes la informació actualitzada sobre prestacions i preus, per tal que puguin utilitzar les persones interessades. Amb aquest objecte, els ajuntaments han d’establir mecanismes de publicitat actualitzada perquè les persones que vulguin accedir als serveis puguin disposar d’aquesta informació”.
Però avui, fent un recorregut a les notícies de la ciutat, he vist que Radio Sant Feliu informa que el darrer Ple Municipal va aprovar una moció per a fer públics els preus dels serveis funeraris, auto obligant-se a fer allò que la Llei ja l’obliga des del 2010.  
Fins aquí seria una simple anècdota que constataria que el Ple va “perdre un temps”, no sé quant, debatent un tema que ja estava resolt fa 7 anys.  
Però el que no m’agrada és que el Ple Municipal, segons diu la notícia, insti (que és obligar, no pregar ni demanar), a que l’empresa autoritzada a desenvolupar aquesta activitat també faci públics els preus funeraris pels seus mitjans, doncs és una clara mostra d’ingerència en la gestió d’una empresa privada.
No entro si la publicitat de la tarifa de preus en una web o en un fred paper aporta res de positiu a la família que es vegi obligada a acudir a una funerària - jo prefereixo el constatat bon tracte personal dels professionals d’aquest servei -, però estic convençut de que si la Funerària Juanals de Sant Feliu o qualsevol altra funerària, veiés que la publicitat de la seva tarifa de preus rebaixa el dolor de les famílies que demanen els seus serveis, no faria falta que cap Ajuntament instés a fer-ho.
Algú podria dir que aquesta és una qüestió menor, però sabem el que subjeu en aquesta petició i resolució, i per això vull limitar-me a afirmar que  l’Ajuntament, emparant-se en un suposat interès públic, no pot marcar les pautes de gestió empresarial a una empresa del sector privat, com és el cas de la funerària de Sant Feliu, oblidant conceptes com el lliure accés al mercat i la lliure competència que té reconeguda aquesta activitat, i utilitzant l’esforç del sector privat per esquivar el que podria ser intrusisme.  
És com si l’Ajuntament obligués a publicar a una cafeteria la seva tarifa de preus en una plana web amb els preus dels seus productes, oblidant que l’estratègia comercial és seva, i serà la norma qui obligarà on i quan han de fer públiques les seves tarifes.
I malgrat sembli que la comparació amb una cafeteria pot ser frívola, des del punt de vista empresarial és el mateix, doncs si no recordo malament, en els serveis funeraris a Sant Feliu de Guíxols que presta la Funerària Juanals, hem de tenir en compte quatre qüestions fonamentals:
- No estem parlant d’una concessió administrativa.
- Els serveis funeraris, segons la Llei, no són un serveis essencial.
- Si no recordo malament, tant tanatori com terreny no són de propietat municipal, sinó de l’empresa.
- Estem parlant d’una empresa privada que té el dret a marcar les seves estratègies en benefici del seu negoci i dels seus clients.

Crec que el Ple Municipal s’ha sobrepassat en les seves competències.

dimecres, 1 de març de 2017

Port, resultats, gestió i política

Ni tinc cap lligam d’afinitat política amb CDC ni, com treballador de l’Autoritat Portuària de Barcelona, pateixo del síndrome d’Estocolm vers el President del Port, i per aquesta raó, quan va entrar la Guardia Civil per a fer un registre als despatxos d’aquesta presidència i a diferència d’alguns companys, el meu comentari va ser d’escepticisme i total asèpsia, dient allò de “si l’ha fet, que la pagui”. Anys dedicats a la vida política m’han ensenyat a no posar la ma al foc per ningú, doncs les cremades fan més mal si a més a més es fan públiques.
 
Però quan ahir un company em passava l’article molt crític del diari digital “Crònica Global”, del que soc seguidor, titulat “l’Autobombo de Sixte Cambra”, criticant la publicació interna “Fem Port” i on el President Cambra feia un repàs estadístic dels resultats del Port de Barcelona durant el 2016, em va sortir el natural corporativisme del treballador que porta dedicat al port més de 33 anys i que, fins i tot, ha format part del seu Consell d’Administració, doncs s’ha de reconèixer que aquests resultats són òptims.
 
Crec que Crònica Global, intentant lligar l’esmentada operació judicial amb aquesta valoració interna de resultats s’ha passat de frenada, doncs no té res a veure la gestió empresarial de l’Autoritat Portuària de Barcelona, en la que col·laborem centenars de persones, amb les relacions i accions polítiques i/o personals que pugui tenir el President i que, de ben segur, si són susceptibles de punibilitat, serà la justícia qui s’encarregarà de valorar-les i jo el primer de condemnar-les.
 
 

dimarts, 28 de febrer de 2017

Estiba. Conflicto o negociación

Me pregunto si es una buena o una mala noticia que el PP no consiga apoyos para aprobar el Decreto Ley de la Estiba.
 
Pues sinceramente no me parece la mejor, como ello no obligue a abrir la puerta para una negociación que permita alcanzar resultados, sin la espada de Damocles representada por la sentencia de la Unión Europea.
 
Para ello sobra el Real Decreto, que se asuma el coste del incumplimiento de la sentencia, que no haya límite de tiempo para la negociación, y que nadie se ampare en  posiciones inamovibles sustentadas en la interpretación de la mencionada resolución de la mencionada sentencia.
 
Soy de la opinión que esta resolución europea era una oportunidad para provocar un cambio en la gestión del sistema portuario, asumiendo la transformación del modelo actual y la modificación de la Ley de Puertos; pero no siendo así, el Gobierno debería ser lo más ambicioso posible y no quedarse en la negociación de un mero parche para evitar una huelga, porque a la larga eso no es más que pan para hoy y hambre para mañana.
 
Este conflicto, que es producto de la habitual dejadez de un Gobierno falto de acciones proactivas para afrontar los problemas, no debe convertirse en un arma política que utilice a los estibadores como escudos humanos, porque estos que ahora se posicionan de manera vehemente a favor de ese colectivo afirmaría, sin miedo a equivocarme, que no están de desacuerdo con el espíritu y el alma de lo dictado por la UE, como lo demuestra el hecho de que su capacidad para plantear alguna solución al problema se reduce a acusar al PP de inoperancia e ineptitud, que siendo una posición justificada, no aporta nada positivo.
 
Guste o no guste, todos los actores deben asumir que algo debe cambiar en las relaciones laborales de este colectivo, pero no puede ser desde la imposición de ninguno de ellos aunque sus planteamientos sean justos o les ampare la norma, sino desde la negociación y teniendo claro que en ese proceso todos perderán plumas.
 
Creo que este es el único camino para abordar un conflicto que, de otra manera, tiene visos de recrudecerse en el tiempo.

dilluns, 27 de febrer de 2017

Presunción de inocencia, sí, pero quien la ha hecho que la pague.

Es extrapolable a todos los delitos de corrupción, con independencia de siglas o personas, pero después de decir sí a la presunción de inocencia, si se demuestra que éstos que están negando su implicación en la corrupción que rodea a CDC por el llamado caso 3% están mintiendo, habiendo tenido la oportunidad de reconocer su delito y evitar contribuir así a que España, con Catalunya a la cabeza, sea estereotipada paradigma de la corrupción y refugio de corruptos, su actitud debería ser considerada como un agravante que multiplicase su pena de manera exponencial.

Hasta la los recursos dedicados a las actuaciones policiales y judiciales deberían valorarse y cuantificarse, pasando a engrosar el dinero a devolver por ser fruto de corrupción, y por corresponder a una sanción al ser culpables de un delito.

Me pregunto si no deberían demostrar un mínimo de decencia y si son culpables, (¡difícil es creer que no a la vista de noticias y pruebas!) que reconozcan su delito tal y como hizo el Expresident Jordi Pujol, y que pongan en manos de la justicia todos los datos que corroboren y demuestren sus fechorías, evitando la vergüenza y el mal uso de recursos públicos que están permitiendo.

Aquí solo vale decir aquello de que ¡quien la ha hecho, que la pague!